L’autora de El hombre prehistórico es también una mujer fa un llarg repàs de l’origen d’aquesta visió misògina des dels textos canònics de les grans religions fins al segle XV amb la caça de bruixes. A partir del segle XVII es parla de la “naturalesa femenina” per justificar el rol assignat a les dones. Una visió que arriba ben bé fins als anys vuitanta, quan diverses antropòlogues comencen a qüestionar l’androcentrisme de la disciplina i rebaten la legitimitat de la dominació masculina basada en aquesta concepció. Els seus treballs tracten de les condicions d’aparició de la desigualtat entre els sexes segons els contextos sociohistòrics: canvis en els modes de producció, aparició de les elits i de les classes. Cent anys després dels treballs de Friedrich Engels que analitzaven el sotmetiment de les dones des del punt de vista de les relacions socials, que podien variar al llarg de la història, es va reafirmar la idea de l’existència d’una igualtat entre homes i dones en certes societats caçadores-recol·lectores.
Marylène Patou-Mathis, investigadora del Centre Nacional d’Investigacions Científiques francès, denuncia que molts dels mites sobre l’home prehistòric no tenen base científica. Cada vegada apareixen més indicis en la direcció contrària: la participació de les dones en la caça, el fet que moltes artistes fossin dones, que en moltes comunitats la figura de la cap fos una dona o que hi haguera dones guerreres, són alguns dels exemples que combaten la idea segons la qual la dona se centrava en les activitats domèstiques o d’assistència i se subestimés la seva importància en l’economia.
