Com sempre en l’obra de Bernard-Marie Koltès, a Combat de negre i gossos, el conflicte també gira al voltant dels conceptes d’alteritat i d’identitat i la manera com interactuem amb l’altre i com ens oposem a l’altre, de forma que el llenguatge, les relacions, l’espai o l’estructura, estan encaminades a crear una mena de “poètica de contraris” que vertebra el gruix de l’obra.
A Combat de negre i gossos, ens trobem un personatge, l’Alboury que, com una Antígona moderna, s’obstina a donar sepultura un cadàver. L’Alboury és un home negre que reclama a en Horn, el cap d’obres d’una empresa francesa (interpretat, en aquest cas, per Manel Dueso) el cos d’un company treballador per poder-lo enterrar. En Horn –que no pot entregar-l’hi perquè qui l’ha matat, en Cal (interpretat per Pep Ambròs) s’ha ocupat també de desfer-se del seu cos– mira de compensar econòmicament la família del treballador negre.
El primer dels molts encerts de la posada en escena d’aquest ‘Combat de negre i gossos’ és la no folklorització de l’africà ni l’excessiva localització del territori, precisament per a poder plantejar una visió cosmogònica del conflicte
El conflicte (combat) està servit, i expressat ben explícitament al títol, entre el Negre (l’Àfrica) i els gossos (els blancs). El primer dels molts encerts de Robert Romei en la posada en escena del Combat de negre i gossos que es pot veure aquests dies al Teatre Tantarantana de Barcelona és la no folklorització de l’africà ni l’excessiva localització del territori, precisament per a poder plantejar una visió cosmogònica d’un conflicte que, en paraules del mateix Koltès, “podria succeir també a París”. Romei i Roger Orra (dissenyador de l’espai i il·luminador) imaginen dos àmbits concèntrics que disparen tota la corrua d’oposicions entre els personatges que habiten el centre i la perifèria. Els dos espais estan separats per una palissada que serà travessada per l’Alboury, en el que esdevé una intrusió en l’espai de l’altre i que acabarà essent decisiva al final del muntatge. Els espais que va imaginar l’autor francès són molt ben interpretats per l’equip artístic, i funcionen per a emfasitzar la impossibilitat d’enteniment, malgrat la intenció negociadora inicial de Horn.
És molt eficaç el disseny d’il·luminació, que posa de relleu la foscor d’Àfrica, el respecte per la naturalesa a la qual se sent lligat… i la llum al “campament blanc”, que tem la naturalesa i mira de domesticar-la. L’Alboury es fusiona amb la foscor i amb la naturalesa i és temut per en Cal i en Horn, que només el detecten per l’olor (gràcies a l’instint caní).
La relació de contraris entre en Horn i l’Alboury perd una mica de força respecte del text de Koltès, però en guanya la irrupció del personatge de Léone (Meritxell Calvo), que és l’única d’entre els tres blancs que sembla rebel·lar-se contra la seva pròpia identitat i s’acosta sense por a l’home negre potser perquè, com ella mateixa diu, “calen moltes vides d’homes blancs perquè es doni una vida de dona blanca, i calen moltes vides de dones blanques perquè pugui tenir lloc una vida d’home negre.” Léone pren consciència de la seva situació de privilegi respecte de la de l’Alboury perquè és conscient de la seva pròpia relació desigual amb els homes blancs. És just destacar també la feina de Manel Dueso, tan hàbil a l’hora de ficar-se a la pell d’un personatge ambigu, amb dubtes i pors. La manera com Dueso diu el text, amb les crosses que hi introdueix, és un espectacle digne de veure.
El final de Combat de negre i gossos és per implosió, la invasió per part de l’home negre de l’espai de l’altre dóna solució a un conflicte entre territoris, entre classes, entre privilegiats i oprimits. Al Tantarantana han decidit dir-nos-ho a la cara, si més no, perquè ens retrunyi ben endins un temps.
