“La inflació és l’excusa que tenen els governs de dretes per a intentar reduir els nivells salarials, tot culpant als augments en els salaris de la inflació. En altres paraules, si els treballadors volen aconseguir un lloc de treball hauran de reduir els seus nivells salarials”, ens diu l’economista americà Michael Hudson. I l’anglès Michael Roberts insisteix, “l’economia capitalista està atrapada entre l’Escila de l’atur i el Caribdis de la inflació. (…) la tasca ha de ser crear atur per reduir el poder de negociació dels treballadors. Però no hi ha cap evidència que els augments salarials produeixin una major inflació. És la part del creixement del PIB que es destina als beneficis el que augmenta”.
“El capitalisme de 2022… està condemnat a una fugida endavant permanent mentre els poders públics sostenen la creació de beneficis. I és precisament per això que, davant de la represa de la lluita de classes en un context inflacionista, la repressió social és una opció seriosa que cal tenir molt en compte” i, en conseqüència, “la prioritat ja no és únicament econòmica, sinó que esdevé social i política. Cal bloquejar un cercle infernal: una relació de forces favorable als treballadors que afebliria el capital i portaria a posar en qüestió la societat burgesa”, argumenta el francès Romaric Godin.
De fet, ja l’any 1865, en el seu pamflet “Salaris, preus i beneficis”, Marx deixava clar que el tema de la inflació o la deflació dels preus era el resultat de la correlació de forces i de la lluita de classes entre empresaris i treballadors, és a dir de la distribució de la renda entre salaris i beneficis. O sigui, si hi ha una contenció dels salaris, els preus no baixaran necessàriament, ja que podria ser que simplement augmentessin els beneficis. I això és precisament el que, almenys en part, està passant avui, perquè és el que defensen des dels grans organismes internacionals a la Comissió Europea, els governs de molts països, les patronals i també els sindicats que han abandonat la lluita per tal, diuen, d’aconseguir el “consens”.
L’any 1865, en el seu pamflet “Salaris, preus i beneficis”, Marx ja deixava clar que el tema de la inflació o la deflació dels preus era el resultat de la correlació de forces i de la lluita de classes entre empresaris i treballadors
Crec que es pot dir que els economistes ortodoxos, que defensen el mode de producció capitalista i el seu funcionament, pensen que la inflació actual continua essent produïda per l’excés de diners en circulació (monetaristes), o per una demanda efectiva massa elevada o un augment excessiu dels salaris (keynesians), o per les expectatives dels agents econòmics, i que s’hi podrà fer front amb les polítiques econòmiques tradicionals (monetàries i fiscals) que, d’altra banda, ja han mostrat les seves limitacions i mancances per lluitar contra la inflació moltes vegades.
En canvi, les diferents famílies heterodoxes crec que estem d’acord en diferents punts: primer, com ja s’ha vist en les cites inicials, la inflació (l’actual també) té a veure amb la correlació de forces, la lluita de classes entre treball i capital i la distribució de la renda entre salaris i beneficis. Segon, la inflació actual no serà un fenomen efímer i transitori sinó durador (cosa en la qual també estarien d’acord almenys una part dels economistes ortodoxos). Tercer, la inflació actual es dóna en un context de crisi múltiple: econòmica, com a mínim des de 2007/08, que Michael Roberts ha qualificat de “The Long Depression”; social, amb un creixement dramàtic de les desigualtats i la pobresa, i les conseqüències subsegüents; energètica i ambiental, que s’ha anat coent a foc lent durant anys i panys, malgrat els avisos repetits de científics i ecologistes, i que ja s’ha convertit en explosiva; geopolítica, que s’ha anat manifestant en diferents guerres més o menys locals, i que ara hi ha cristal·litzat en l’enfrontament EUA/NATO contra Rússia a Ucraïna, i que els experts preveuen que després vindrà l’enfrontament EUA/NATO contra la Xina pel lideratge mundial.
I quart, la inflació actual és el producte d’un “xoc d’oferta” (no té, doncs, com a causes principals o primigènies, ni un excés de moneda en circulació, ni un excés de demanda, ni un augment massa elevat de salaris), provocat per una producció massa baixa i una ruptura de les cadenes de subministrament, a partir de la pandèmia de la COVID i de la guerra a Ucraïna. El “xoc d’oferta” que produeix la inflació actual ha donat a les empreses l’oportunitat de mantenir o augmentar els seus marges de beneficis a partir d’un increment dels preus, no perquè hi hagi més demanda sinó perquè hi ha menys oferta. I les polítiques neoliberals de liberalització i desregulació dels mercats han anat acompanyades de l’augment de la concentració empresarial i del capital, esperonades pel sector financer que hi veia la possibilitat de sucosos beneficis. Tot plegat ha suposat un reforç a la capacitat de les empreses per a imposar els seus preus, augmentant-los i millorant els seus marges de benefici, un cop els augments dels costos energètics i de les matèries primeres s’han materialitzat.
No es produeix una espiral “salaris-preus” com prediquen els ortodoxos, sinó una espiral “preus-beneficis”. Són aquests darrers, els beneficis, els que fomenten la inflació, en un moviment que es transmet al conjunt de l’economia
No es produeix una espiral “salaris-preus” com prediquen els ortodoxos, sinó una espiral “preus-beneficis”. Són aquests darrers, els beneficis, els que fomenten la inflació, en un moviment que es transmet al conjunt de l’economia. La política de la moderació salarial mostra les seves limitacions: ens porta a uns preus elevats sense la possibilitat que els salaris s’hi puguin ajustar. Per tant, les rendes reals dels treballadors, de la majoria de la població, s’enfonsen, tot limitant, a causa de la inflació, els recursos de les famílies, i particularment de les més pobres. Un “xoc d’oferta” que, com assenyala Michael Roberts, és una continuació de les disminucions de la producció industrial, del comerç internacional, de la inversió estrangera i de la taxa de creixement del PIB real que ja s’havia produït el 2019, abans de la pandèmia. Les causes eren, segons l’economista anglès, que les rendibilitats de les inversions capitalistes -que és el que realment impulsa les inversions i el creixement en una economia capitalista- havien baixat fins a mínims històrics. Romaric Godin ens ve a dir quelcom semblant: la situació actual és el producte de la baixa continuada de la productivitat que el neoliberalisme no ha estat capaç de frenar. I aquest és, considera, el problema fonamental del capitalisme contemporani: si no es pot incrementar la productivitat, les empreses no poden compensar l’alça dels salaris reals ni els efectes d’una competència ferotge, a no ser mitjançant la moderació salarial i l’augment de preus per mantenir o augmentar els beneficis.
Com han assenyalat, entre altres, els economistes que hem esmentat (Godin, Hudson, Roberts), o també per exemple alguns representants de la “Modern Monetary Theory” (MMT), la inflació actual no té res (o molt poc) a veure amb la que hi va haver a principis dels anys 1920 o als anys 1970. Les causes són diferents, les circumstàncies també i, per tant, és impossible que les polítiques aplicades en aquell moment per a lluitar contra la inflació ens puguin servir avui. Ni la política monetària, ni la política fiscal, ni cap combinació de les mateixes ens podrà servir avui dia (recordem que, a més, s’està en un sistema de tipus de canvi flexible entre les monedes). Unes polítiques que, d’altra banda, han mostrat ser sovint ineficaces i poc apropiades per lluitar contra la inflació.
Ni la política monetària, ni la política fiscal, ni cap combinació de les mateixes ens podrà servir avui dia. Unes polítiques que, d’altra banda, han mostrat ser sovint ineficaces i poc apropiades per lluitar contra la inflació
Davant d’aquesta situació, Michael Roberts ens diu que “hi ha una alternativa a la restricció monetària o salarial…, que actuen en interès dels banquers i les grans empreses per preservar la seva rendibilitat. És impulsar la inversió i la producció mitjançant la inversió pública. Això resoldria el xoc d’oferta. Però una inversió pública suficient per fer-ho requeriria un control significatiu dels principals sectors de l’economia …; i l’acció coordinada a l’àmbit mundial. Això avui és un somni impossible”. Romaric Godin rebla el clau tot dient que “l’única opció sembla que és trencar la dinàmica actual del mode de producció amb un canvi radical pel qual la generació de beneficis deixa de ser l’element central. Això suposaria mesures de control d’urgència per tal de “trencar” la dinàmica actual: o sigui, control dels preus, indexació dels salaris, gestió de les penúries mitjançant el racionament i impostos sobre els beneficis. I, de forma immediata, caldria “assumir” la crisi de les empreses “rendistes” (i “zombis”) que suposarien aquestes mesures i reorganitzar totalment el mode de producció a partir de la planificació i la democratització”.
Molta feina en un context, a més, no massa favorable, en el que els països “occidentals” dediquen una gran part dels seus recursos a la indústria armamentística i a la del gas i el petroli, a causa de l’enfrontament EUA/NATO i Rússia a Ucraïna i, diuen els experts, al que vindrà en un futur entre EUA/NATO i la Xina.
