Dos ulls com taronges observen expectants des de la portada del llibre, cercant la mirada de la propera lectora. Són els d’una cuca de llum que es deleix per interpel·lar-la directament, per explicar-li a cau d’orella una història, la seva, que li canviarà la mirada i la farà còmplice de la construcció d’un món on tothom tingui cabuda. Aquest és el propòsit d’aquest nou projecte literari de l’editorial Caliu, La lluerna morada: donar valor a la diversitat com a riquesa i apel·lar el públic infantil a generar un món on ningú no sigui bandejat del terreny de joc.
Aquest cant a la diversitat es teixeix des de diferents prismes que solidifiquen, ornamenten i eleven l’arquitectura de La lluerna morada. Des del punt de vista formal, per exemple, el conte se serveix d’una tipografia dissenyada perquè les persones amb dislèxia hi puguin tenir accés sense dificultats. Per si això no fos prou, la tendresa del relat, escrit per Ricard Tàpera, es nodreix de la saba juganera i simpàtica de les il·lustracions d’Ubeefe. El dibuixant s’esmerça a observar amb lupa una natura lil·liputenca que vol cobrar vida a través del seu traç. I ell li respon amb una reciprocitat curosa, emmirallat per la seva bellesa, i s’hi aboca enterament des de l’expressivitat, el detall i l’humor. I finalment, el punt de trobada d’aquesta diversitat rau en el joc, l’entesa, l’intercanvi, que poden donar-se lloc en expressions culturals tradicionals valencianes com ara les muixerangues o el colpbol.
Des del punt de vista formal, el volum se serveix d’una tipografia dissenyada perquè les persones amb dislèxia hi puguin tenir accés sense dificultats
En un preciós cel estrellat de lluernes de colors llampants, un telescopi es va magnificant fins a envair tot l’espai. Al punt de mira, una lluerna de la qual tothom es vol allunyar perquè, en lloc d’emetre una llum groga, n’emet una de morada. Un plantejament com aquest podria remetre’ns al conegut conte de L’aneguet lleig. Tanmateix, les coordenades d’aquest nou relat parteixen d’un marc conceptual completament diferent. D’entrada, en cap moment es titlla el color morat de menys bonic. Tampoc la protagonista es veu obligada a demostrar la seva vàlua. I el que és més important: la necessitat de transformació no recau en aquella que és diferent i no es correspon amb un ideal de bellesa preestablert. No hi ha cap metamorfosi individual que mostri que aquell ésser socialment repudiat era en realitat una magnífica papallona; el conte apunta que la metamorfosi ha de ser social.
Això és el que marca la diferència i fa que aquest relat s’erigeixi com una proposta prometedora. Urgeix desfer-se de les lents estigmatitzants del telescopi i observar la realitat des de l’amor: la diversitat és un fet ric, indeleble, positiu. Cal mirar-se al mirall i adonar-se que la diferència és a tot arreu, forma part de la nostra naturalesa. I aquest és el paper que exerceix la lluna en el relat: reflecteix la nostra llum, ens retorna una imatge nítida d’allò que som i esdevé així el detonant necessari de la transformació social. Un procés col·lectiu que requerirà l’energia, predisposició i saviesa de totes, amb un objectiu clar: que ningú no es quedi al marge. L’única forma, al capdavall, de dibuixar una nit en què totes puguem brillar a la nostra manera i en què puguin sorgir, de manera espontània i imprevista, noves expressions, noves llums.
