Corrien els primers mesos de l’any 1939. En els darrers compassos d’una guerra civil que encara era activa a la zona centre de la península Ibèrica, un grup de joves de Gramenet del Besòs –com es deia en temps de la República el que avui és oficialment Santa Coloma de Gramenet– van ser allistats en les lleves de soldats que es concentraven com a última esperança per fer front a l’avanç franquista al pla de Barcelona. Era, concretament, la lleva del 42, coneguda com la “quinta del xumet”, conformada per joves que voltaven els 18 anys, encara un any més joves que els de la molt més anomenada “quinta del biberó”.
El grup de Gramenet mai no va entrar en batalla i, un cop caigudes les últimes resistències republicanes, va començar a patir la venjança del nou règim. Les tropes feixistes, on s’integraven també voluntaris italians, els detenen, els torturen i els retenen en condicions pèssimes i cruentes. Una escletxa d’esperança apareix quan aconsegueixen fugir d’amagat. Practicant la mendicitat, aconsegueixen sobreviure i retornar a casa. Allà, les vivències socials marcades per l’arbitrarietat policial, la persecució ideològica i el control immanent, els faran qüestionar què podien fer per a no deixar-se aixafar i anul·lar per l’enemic. Autoorganització, assemblearisme, pacifisme i republicanisme obrer seran el seu punt de partida.
La ‘quinta del xumet’
Entre el febrer i el maig del 1939 uns quants joves del Barcelonès Nord –la majoria d’ells de Santa Coloma de Gramenet (que aleshores encara incloïa el Bon Pastor, avui integrat a Barcelona), però també de Sant Adrià de Besòs, Badalona i el barri barceloní de Sant Andreu–, provinents de diferents conviccions antifeixistes i amb plantejaments diversos sobre com combatre el feixisme, van unificar forces. Va ser un primer intent de fer front de forma organitzada a la naixent dictadura espanyola. Sorgia, així, la Unió de Joventuts Antifeixistes (UJA). El jovent que en formava part, que tenia entre 15 i 23 anys, va intentar organitzar accions diverses per afrontar els actes d’injustícia i crueltat que veien que el nou règim imposava sense pietat al veïnat dels seus barris i pobles, pel fet de ser part del bàndol perdedor.
Van conformar un grup relativament organitzat, amb càrrecs, responsabilitats, i un reglament que indicava les motivacions i objectius de l’UJA. Joaquim Miquel, en el llibre de memòries El pati de les oques, publicat l’any 2000, reproduïa aquest document: “L’activitat de l’UJA restarà ajustada a propagar la tendència política, essencialment democràtica (amb els mitjans al seu abast). Promourà l’entesa entre les activitats que poguessin dur a terme els partits del Front Popular, llimant les asprors i adreçant el nervi cap a l’objecció comuna: campanya derrotista del règim franquista”. A banda dels objectius, el reglament també incloïa un esbós de codi de conducta marcat pel principi de prevenció: “Tots els membres del grup procuraran fugir dels altercats o manifestacions que podrien ocasionar la detenció en cadena. No es podrà participar en cap fet polític o social que no hagi estat acordat pel col·lectiu; i tothom qui disposi de qualsevol mena d’armament se n’haurà de desprendre. (Perquè l’activitat de l’UJA i de qualsevol membre pertanyent al grup serà, per acord unànime, completament inerme)”.
“Menos Franco, más pan blanco”
L’UJA es va configurar com un grup centrat a soscavar l’aparent fortalesa del règim i a evidenciar les crueltats a les quals el poble era sotmès i les necessitats que tenia. L’objectiu era difondre entre les classes populars missatges que calessin en el seu substrat llibertari i els recordés la consigna de Juan Negrín de “resistir és vèncer”. La seva principal activitat va ser, doncs, la difusió de pamflets amb eslògans com aquest, també recollit al llibre de Joaquim Miquel: “Con pan de racionamiento, que es duro como un ladrillo, van a hacerle un monumento, al gordísimo caudillo”. Però el rodolí que més es va reproduir va ser el creat pel mateix Joaquim: “Menos Franco y más pan blanco”.
Amb dues màquines d’escriure antigues i amb més cor que mitjans, els membres del grup es van ocupar de conformar i distribuir aquesta propaganda a les diferents ciutats del Barcelonès Nord. El seu objectiu era cercar nous contactes antifeixistes de les poblacions properes. Però el seu camí va ser tallat abruptament, en ser tots detinguts, durant el maig del 1939.
Ni al reglament de l’UJA ni al llibre El pati de les oques es fa al·lusió a l’ús de la violència. Però l’estudi més recent sobre el grup –La Unión de Juventudes Antifascistas (1939), de Juanjo Gallardo, José Manuel Márquez i Carles Capdevila (Fundació Salvador Seguí, 2025)–, sí que documenta que alguns dels seus integrants van dur a terme “accions expropiadores” que tenien com a objectiu minorar les dificultats econòmiques d’algunes persones properes castigades per les represàlies franquistes, bé fos perquè havien patit la baixa per exili o mort del principal mantenidor familiar o bé perquè patien les rancúnies dels nous patrons beneïts per la dictadura. Generalment, aquestes accions consistien en assalts a cases de falangistes amb una posició adinerada o de persones de reconeguda afinitat amb el nou règim. Un exemple, que recull l’estudi de Gallardo, Márquez i Capdevila, va ser l’acció duta a terme per Joaquim Miguel, Colás Tamborero i Epifanio García, amb l’objectiu d’obtenir fons per a ajudar a diferents famílies de les joventuts llibertàries com, per exemple, la de Julia Romera, que també formava part del grup.
“Sumaríssim i d’urgència”
Entre el 30 de maig i el 6 de juny es va detenir un total de 29 persones, entre les quals també es van incloure els pares i mares de dues de les famílies amb joves implicats. Abans del judici, declarat com a “Consell de guerra sumaríssim i d’urgència”, les diferents autoritats del règim van preparar informes sobre cadascuna de les persones detingudes, i cal destacar que contínuament s’intentava demostrar el caràcter delictiu de les seves activitats i la motivació política d’aquestes, tot fent referència a les seves idees llibertàries i a la seva antiga afiliació o simpatia amb algun dels grups anarquistes o d’esquerres abans i durant la Guerra Civil. Aquestes afiliacions, en molts casos, no estaven prou provades. Particularment, s’observa una clara intenció de relacionar les persones acusades de pertinença a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com una forma de buscar un agreujament de les condemnes.
Els informes de les autoritats reconeixien que no es podia atribuir cap delicte a la majoria de les persones detingudes, però insistien, igualment, sense provar-la, en la seva filiació a la FAI
Tot i que la majoria de les persones processades no estava relacionada amb cap fet delictiu ni punible del passat, i així ho feien constar als mateixos informes de les autoritats, se les considerava perilloses únicament per les seves idees llibertàries. Entre aquests atestats de les autoritats franquistes trobem exemples com el que recull La Unión de Juventudes Antifascistas (1939) sobre Bernabé García Valero, del qual es diu que “era persona de mala conducta y antecedentes, sindicalmente pertenecía a CNT y FAI”, tot i que “no se tiene conocimiento de que haya cometido delito”.
Malgrat que els acusats van presentar tota mena d’avals de familiars, veïnes, caps de les respectives feines i persones de renom de les seves poblacions, cap d’elles es va estalviar arribar a judici i el Tribunal Militar no va tenir en compte els comentaris positius.
De 29 processaments, en primera instància, el fiscal va sol·licitar setze penes de mort i tan sols quatre exculpacions pel fet de tractar-se de menors d’edat. El llibre de Gallardo, Márquez i Capdevila, reconstrueix un judici sense garanties, on inclús es va fer presentar a sala a un dels acusats malalt i amb febre, que va haver de ser portat en llitera. Finalment, es va condemnar a la pena de mort Bernabé García Valero, Jesús Cárceles Tomás, Enrique Vilella Trepat, Manuel Campeny Pueyo i Joaquim Miguel Montes; a reclusió perpètua, Antonio Beltrán Gómez, Joaquim Campeny Pueyo, Miguel Colás Tamborero, Julio Meroño Martínez, Ernesto Sánchez Montes, Juan Ballesteros Román, Miguel Planas Mateo i Julia Romera Yañez; a vint anys de reclusió, Vicente Abad Lara i Antonio Asensio Forca; a quinze anys d’empresonament, Amadeo Prats Mallarín, Pedro Gómez Delgado, Justo Álvarez Álvarez i Antonio Fernández Vallet, i a sis anys i un dia, Vicente Abad Piqués i Feliu Campeny Buenaventura. De les 29 persones acusades, tan sols set van ser absoltes.
Una generació silenciada
La duresa desproporcionada de les condemnes, pel fet de pertànyer a un grup que, bàsicament, s’havia dedicat a difondre octavetes en to de blasme per fer reflexionar i qüestionar al poble tot el que vivia, deixa clar que el primer franquisme arribava disposat a tallar de soca-rel qualsevol forma de dissidència, per insignificant que pogués semblar, sobretot si venia de gent jove. El cop que van rebre va ser tan fort que gairebé va fer callar per sempre moltes de les seves veus.
Finalment, una de les penes capitals dictades es va executar: la de Manuel Campeny Pueyo, considerat el cap de l’UJA, que fou afusellat al Camp de la Bota el 29 de juliol de 1940. Tanmateix, la resta van patir dures privacions de llibertat, tortures o desterraments. Algunes no van poder-ho explicar: Julia Romera, de qui Joaquim Miguel diu que era “la noia més decidida del grup”, va morir a la presó de dones de les Corts el setembre de 1941, a causa de la tuberculosi, les lesions causades per les tortures i la malnutrició. La por que el règim franquista va ser capaç d’instaurar va cobrir amb un vel de silenci tota una generació esperançada en un futur millor.
La narració d’aquests fets ha estat possible gràcies a la lectura dels llibres El pati de les oques i La Unión de Juventudes Antifascistas. A l’avantsala del creixent feixisme que pateix la nostra societat contemporània, aquests llibres mantenen el record de la lluita d’aquell jovent a l’imaginari col·lectiu.
