L’any 2006 un jove exministre d’economia de nom Rafael Correa, candidat a la presidència de l’Equador, encapçalava un moviment ciutadà que pretenia modernitzar el país i fer-hi un gir social. En aquell moment, va presentar davant de l’opinió pública Lenín Moreno, que seria el seu futur vicepresident. Aquest era encara un desconegut, però avui en dia es mantenen les ombres sobre qui era abans d’arribar al poder.
Segons la versió oficial, l’actual president equatorià va néixer en una llar sense problemes econòmics, els seus pares eren professors amb ideologia marxista i des de petit va tenir una bona educació. Els seus pares van treballar en entorns rurals empobrits alfabetitzant la població. El seu progenitor, Servio Tulio Moreno, va ser escollit fins i tot congressista nacional en les eleccions de 1994 com a representant de la progressista Concentració de Forces Populars.
Quan Moreno va tornar a l’Equador per presentar-se a la presidència, totes les enquestes el donaven com a perdedor
Moreno va cursar estudis de medicina i psicologia, però finalment es va graduar en administració pública. Durant la seva etapa universitària va ser expulsat per formar part del Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR, per les inicials en castellà). Tot i treballar breument de docent, ràpidament es va dedicar al sector turístic com a promotor de viatges a l’Equador, i la seva vida va canviar dràsticament el 1998. Uns delinqüents li van disparar i el van ferir de gravetat en un atracament, que el va deixar en cadira de rodes. A partir d’aleshores va iniciar un trajecte cap a la publicació de diversos llibres d’autoajuda i va passar a donar conferències sobre superació personal. Entre els anys 2001 i 2004 va ocupar la Direcció Nacional de Discapacitats. En aquella època, el MIR –que era una organització més aviat petita– va passar a formar part d’Aliança País, l’agrupació de moviments que liderava Correa.
Antics aliats que ara són enemics
El tàndem Correa-Moreno va guanyar les eleccions presidencials de 2006 i les de 2009. L’actual president va exercir com a vicepresident durant dos mandats, fins que Jorge Glas va assumir la posició el 2013. Aquell any, Moreno va ser nomenat per Ban Ki-moon enviat especial de l’ONU per la Discapacitat i l’Accessibilitat, un càrrec de nova creació amb seu a Suïssa que va ocupar fins al 2016, quan es va presentar com a candidat a la presidència de l’Equador amb Aliança País.
Durant els seus deu anys a la presidència, Correa es va situar al mapa mediàtic internacional per diversos motius, com l’adopció de polítiques econòmiques contràries als postulats del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial. També va donar més importància a l’Estat a l’hora de prendre decisions polítiques i econòmiques; va iniciar polítiques per recuperar sobirania nacional; no va renovar els acords amb els Estats Units per mantenir bases militars en territori equatorià; es va posicionar en l’eix progressista llatinoamericà amb els governs d’Hugo Chávez, Lula da Silva, Evo Morales, Néstor Kirchner i Cristina Fernández de Kirchner, i va donar asil al fundador de Wikileaks, Julian Assange.
En segona volta, va guanyar amb el 51% dels vots i va iniciar una persecució política i judicial contra Rafael Correa
Aquesta línia política li va generar una gran erosió personal i mediàtica, que no va afectar Moreno. Aquest quedava en un segon pla, mantenia un to conciliador i estava allunyat dels conflictes. La seva tasca es va centrar a desenvolupar la Missió Solidària Manuela Espejo, un pla ideat per Correa per identificar les persones amb discapacitats arreu del territori, fer un registre amb les seves necessitats i aportar recursos per millorar les seves vides. La missió va dur-se a terme amb la col·laboració de personal cubà, cosa que visualitzava les noves relacions entre l’illa i el país.
Va guanyar contra tot pronòstic
Quan Moreno va tornar a l’Equador per presentar-se a la presidència, ningú creia en les seves possibilitats. Totes les enquestes donaven com a guanyador el candidat opositor Guillermo Lasso, del moviment neoliberal CREO-SUMA. En primera volta, Aliança País va sumar 3.716.343 vots, un 39,36% del total, i en segona volta va aconseguir 5.062.018 vots, el 51,16% dels suports.
Moreno va guanyar contra tot pronòstic, i a partir d’aleshores va iniciar una persecució política
i judicial contra Correa i els seus afins, primer contra el seu nucli més proper i després contra polítics i personatges públics que es rebel·laven contra les seves polítiques neoliberals.
El 2019 va aprofundir en les contrareformes i va voler treure els subsidis a la benzina, entre altres mesures d’austeritat
Els casos més clars d’aquesta persecució contra els líders de Revolució Ciutadana –moviment que agrupa els simpatitzants de Correa– són les ordres internacionals de detenció contra l’expresident que la Interpol no va acceptar i la inversemblant acusació de corrupció contra l’exvicepresident Jorge Glas, al qual encara manté a presó condemnat per corrupció. Tant el fiscal com el jutge van utilitzar un codi penal derogat, no el vigent, per acusar-lo i sentenciar-lo. Així, Moreno va destituir de la vicepresidència i de manera inconstitucional a Glas, i va nomenar la lleial María Alejandra Vicuña. Cal destacar també que va ser Moreno qui va entregar Assange a les autoritats britàniques i va tornar a cedir el territori equatorià als Estats Units per instal·lar-hi bases militars.
Segons Andrés Reliche, periodista i referent de l’oposició cívica al seu executiu, el viratge de Moreno cap a posicions reaccionàries i neoliberals “va ser gradual”, però “els seus contactes amb Washington estan documentats per Wikileaks des de molt abans”. Andrés Michelena –actual ministre de Telecomunicacions– era el seu intermediari amb les autoritats nord-americanes, i a canvi del seu gir cap a la dreta els Estats Units haurien garantit donar “suport polític, econòmic i militar al seu govern”, assegura Reliche a aquest periodista.
Massiva protesta contra la política d’austeritat
El 2019, el seu govern va aprofundir en les contrareformes i va voler treure els subsidis a la benzina, entre altres mesures d’austeritat. L’eliminació de subsidis als combustibles –que va impactar directament al preu de la gasolina i d’altres productes– va incendiar els ànims de la població i va generar una onada de protestes massives entre el 2 i el 13 d’octubre que va ser liderada per grups indígenes i altres sectors opositors.
Durant les mobilitzacions contra l’anomenat paquetazo va haver-hi forts enfrontaments i una repressió brutal: deu manifestants van morir (tot i que l’oposició augmenta la xifra a dotze), més de 1.500 persones van resultar ferides i 1.330 van ser detingudes. El govern fins i tot va declarar l’estat d’emergència i va haver de desplaçar la seva seu de Quito a Guayaquil davant de l’arribada de multituds d’arreu del país a la capital. Finalment, es va veure obligat a fer marxa enrere i va retirar la política de supressió dels subsidis a la gasolina.
Les mobilitzacions contra l’anomenat “paquetazo” van derivar en forts enfrontaments i una desena de morts
Paola Cabeza, exgovernadora de la província d’Esmeraldas, assenyala que els fets d’octubre van servir d’excusa a Moreno per enfortir la repressió contra el correisme: “No podem oblidar que van arrestar Paola Pavón [governadora de la província de Pichincha que va ser acusada d’instigar les protestes], que s’estan perseguint líders de la Revolució Ciutadana, hi ha presos polítics
i altres companys estan exiliats”. Segons afegeix, “el pic més elevat de la por” va ser amb la detenció de Pavón, ja després de les mobilitzacions, quan “ens vam adonar” que l’executiu de Moreno “anava a totes, que no escatimaria esforços fins a destruir a la Revolució Ciutadana i els seus líders”.
Amb tot, ara tot queda a l’expectativa de les noves eleccions presidencials del 7 de febrer de 2021. La Revolució Ciutadana finalment hi podrà concórrer malgrat haver-se il·legalitzat fins a tres marques electorals amb les quals pretenia presentar-se. L’exministre i jove economista Andrés Arauz Galarza serà el candidat a la presidència i el mediàtic periodista Carlos Rabascall es postula per la vicepresidència. El tàndem progressista defensa que tornarà a governar per al conjunt del poble equatorià i ja ha avançat que no pretén cedir a pressions ni imposicions d’organismes com l’FMI.
