La sort de Silvia Ayang va canviar quan, amb 14 anys, un metge va decidir portar-la a Barcelona per mitjà d’una fundació. Havia passat un temps en una leproseria, fundada en l’època colonial espanyola a la Guinea Equatorial. “El meu avi va ser diagnosticat amb lepra; la meva mare va créixer allà i els meus germans i jo també. Ens visitaven metges; però jo no tenia lepra, sinó tuberculosi òssia. I un dia va venir un metge i em va dir que em podien curar a Barcelona”. Això va passar l’any 2002; dos anys després, aterrava a la capital catalana.
Quan va arribar, s’hi va quedar estudiant, però un temps després va voler tornar. Trobava a faltar “la gent, el país… tot”. Però el 2016, embarassada del seu segon fill, va decidir fer el camí invers. “Em vaig prometre a mi mateixa no tornar a ser mare a Guinea. Havia tingut una mala experiència a l’hospital i no volia tornar a passar pel mateix. A més, estava vivint una relació amb violència de gènere. Volia fer-ho lluny del meu ex. I vaig arribar aquí a punt de parir”.
Una vegada de nou a Barcelona, Ayang, que prefereix que l’anomenin Perla, va tornar a començar de zero. “Va ser curiós. Pensava que podia tenir un fill aquí i que ell tindria la nacionalitat i jo la residència, que seria més fàcil tot plegat”. Ella tenia aquí la seva família d’acollida, que la va tornar a rebre a casa seva. Tenia on viure, però no la documentació en regla.
Va passar per diversos despatxos d’advocacia especialitzats en estrangeria per intentar resoldre la situació. Però el seu relat no és el d’algú que s’hagi trobat amb professionals compromeses o competents. “Em van arribar a dir que havia de deixar els meus fills en una casa d’acollida si volia tenir els papers d’una manera fàcil. El meu fill petit tenia dos mesos”. Cinc anys després, el 2021, va aconseguir, finalment, la residència. De les dues criatures que té, el més petit, nascut a l’Estat espanyol, encara no la tenia al moment de fer aquesta entrevista, segons assegura.
“Espanya ha sigut colonitzadora, i no se’n parla. És part del negacionisme”, apunta Afropoderossa. I ho il·lustra amb aquesta anècdota: “Quan dic que soc de Guinea Equatorial, tothom se sorprèn que parli tan bé castellà”
Un any abans, i en plena pandèmia, Perla va decidir transformar-se, al menjador de casa seva, en Afropoderossa, una activista i comunicadora que intenta trencar els judicis i prejudicis, mites, intoxicacions i fake news que circulen sobre les dones afrodescendents. “Vaig estudiar a Catalunya, vaig fer l’ESO, part del Batxillerat, i em vaig fer moltes preguntes que ningú em va poder respondre. El que sabia dels meus avantpassats era que eren esclaus, que els espanyols van anar a Guinea a ‘civilitzar’, a evangelitzar i a donar-los una llengua. És a dir, els van donar el que ja tenien. En aquella època sentia molta frustració; a classe de dibuix sempre s’analitzaven obres i quadres de Picasso, d’altres pintors, però mai d’un africà. No hi ha cap africà que hagi fet un quadre digne d’analitzar?”, es planteja.
Com a Afropoderossa, s’ha posicionat en el qüestionament de la representació eurocentrista de la història, del relat i de l’estètica. Ho fa des dels seus comptes a les xarxes socials, des dels quals assenyala actituds, com que li preguntin si els seus cabells són “reals”. “Vaig pensar fer una plataforma per informar. Després, que cadascú faci el que vulgui amb aquella informació”, rebla. Hi va insistir amb el llibre que va publicar l’any passat, España no es solo blanca (Editorial Molino). “Espanya ha sigut colonitzadora. I no se’n parla. És part del negacionisme. Així, per exemple, quan dic que soc de Guinea Equatorial, em diuen, sorprenent-se’n, que parlo molt bé l’espanyol”.
Com en la cançó “Humor negro”, del raper Frank T, Perla també s’ha enfrontat a tota mena de situacions que arriben al ridícul gràcies a la ignorància del seu interlocutor: Guinea Equatorial va ser colònia espanyola fins a l’any 1968. “La nostra història no s’ha volgut difondre, tot el contrari. S’ha blanquejat, s’ha amagat. Del que no es parla, no existeix. La meva mare i el meu avi van estudiar amb llibres que els deien que eren inferiors als blancs. Això encara continua avui, queda molt per fer”.
L’activista creu que amb l’agenda feminista passa una mica el mateix amb relació a les diversitats. “Quan parlem de feminismes, a qui es visibilitza? A dones blanques. Les dones negres lluitem contra el patriarcat, però també contra el racisme, per tenir un lloc al món. El feminisme blanc lluita només per les dones blanques, hetero, cisgènere, classe mitjana o mitjana alta”, diu.
Però a més d’invisibilitzar-la, Perla remarca que a la dona migrada moltes vegades se la folkloritza, com si hagués vingut a posar una nota de color a la societat. Per a ella, això és una altra manera de treure-li importància a les lluites que encarna. No obstant això, assegura que entén que la situació no és la mateixa per a totes. “És curiós. Una vegada vaig anar a una entrevista amb dues dones més. Jo, africana i negra; una marroquina i musulmana i una asiàtica, crec que de Filipines. Ens vam adonar que totes som sexualitzades, però de diferents formes. La marroquina era la fantasia de la dona pura, que no ensenya el cos, a qui li poden ‘treure el vel’; després estava l’asiàtica, la dona delicada, submisa, educada, i després, les dones negres, que som categoritzades com una bomba sexual”.
