Gonzalo Sánchez té 26 anys i en fa cinc que es va graduar en Periodisme a la Universitat de València. S’ha especialitzat en periodisme de dades i noves narratives, perquè sempre ha defensat que l’objectivitat no existeix i, per tant, per tal de contrarestar certs discursos o polítiques d’odi, s’han d’aportar dades i fets. Ha treballat en mitjans com El Salto i El Levante, on escriu en l’actualitat. Aspira al fet que li llegisca la gent de classe treballadora, com el seu pare, “que curra en l’obra”, diu, així com que el periodisme es convertisca en un sector fortament sindicat per posar fi a la precarietat laboral. Conversem amb ell sobre la professió, l’auge de l’extrema dreta o les polítiques del govern valencià.
Fa cinc anys que et vas graduar en Periodisme a la Universitat de València. Des de llavors has treballat en mitjans com El Salto i El Levante, on en l’actualitat abordes temes d’educació, habitatge o drets socials. Recentment, has publicat una investigació sobre les teràpies de conversió sexual a València. Com vas iniciar aquesta investigació i quina incidència ha tingut?
Com totes les investigacions, s’inicia per casualitat. Vaig entrevistar un xic que em va contar que un mestre del seu institut li va intentar “curar” l’homosexualitat. Evidentment, sempre se li ha de donar credibilitat a les víctimes i pensava: “és una història molt versemblant”. No coneixia el concepte de les teràpies de conversió, però després de parlar amb ell, vaig començar a estirar el fil. Vaig estar set mesos investigant. Començaren a eixir més víctimes, més xavals que van viure la mateixa experiència amb eixe professor. Inicialment, pensava que era un professor molt reaccionari i homòfob, però resulta que després n’eren dos, després van eixir-ne tres. Va anar apareixent molta més gent. La bola de neu es va fer molt gran. La investigació ha tingut incidència: l’arquebisbat ha hagut de tancar un centre on presumptament es practicaven teràpies de conversió i, hui dia, encara continuem publicant articles relacionats.
Com s’explica que hui dia encara hi haja institucions privades i organitzacions que defensen i practiquen les teràpies de conversió sexual?
“Les teràpies de conversió són una autèntica tortura i eixa gent no pararà pel seu propi peu. Els hem de parar”
És una pregunta que m’he fet molt. Crec que s’explica perquè hi ha tot un lobby darrere, molts diners ficats i gent que està molt radicalitzada dins de la religió catòlica. Són una espècie de talibans dins del catolicisme; gent que, senzillament, no pararà, perquè ara mateix les teràpies de conversió no estan penades amb la presó, i encara que ho estigueren, crec que des d’allà ho intentarien. Pensen que tenen una empresa “divina”, que han de fer això perquè estan fent el bé, i generen una batalla cultural. Les Nacions Unides equiparen les teràpies de conversió a la tortura i és una equiparació prou encertada. Si tu parles amb una víctima, veus que és una persona estomacada, a qui se li ha torturat psicològicament. Després de cinc o sis anys, moltes víctimes segueixen tenint bulímia nerviosa, trastorns psiquiàtrics greus… i necessiten atenció psicològica. És una autèntica tortura i eixa gent no pararà pel seu propi peu. Els hem de parar.
Després de cinc anys treballant al sector periodístic, has patit algun moment de pressió interna o externa o condicionament per escriure certes informacions?
He sentit pressions, sobretot abans de publicar, però no fins al punt de no publicar algun tema. Al final parlem d’una cosa [les teràpies de conversió] de la qual no hi ha cap condemna ferma. Sí que és veritat que a Fiscalia hi ha diverses investigacions i causes que s’han obert arran dels articles publicats i les denúncies dels xavals, però abans de publicar-ho només hi havia una denúncia en Inspecció educativa, la qual es va posar just abans que isquera l’article. Sempre tens el dubte de si et poden interposar una querella o sobre quina reacció generarà en l’arquebisbat o en partits com Vox, que estan íntimament lligats a les teràpies de conversió. Jo esperava pressions, però no les he rebut, o no m’han arribat. També és cert que a vegades les denúncies arriben directament al cap del diari i el fet de treballar en un periòdic funciona com a mur de contenció. Siga com siga, encara tinc temes a traure, però és molt difícil perquè el col·legi investigat sap que hi ha algú investigant i es bunqueritza.
A El Levante, diversos treballadors i treballadores, entre ells tu mateix, esteu immersos en un procés de negociació d’un nou conveni col·lectiu. Quines són les vostres principals demandes?
Les reivindicacions són tenir unes condicions laborals dignes que ens puguen permetre viure del que fem a llarg termini. Pense que el periodisme necessita sindicats i que els periodistes es sindiquen. També que hi haja més consciència de classe i es lluite per uns convenis dignes. Molts mitjans de comunicació, principalment, els grans grups empresarials, són rendibles, fan diners, i el periodista, en canvi, sembla que ha de ser-ho per vocació i has de tolerar-ho tot, perquè el periodisme no és una feina, és la teua vida. No és així. Crec que la millor decisió que pot prendre un periodista és afiliar-se a un sindicat o muntar un comitè d’empresa al seu periòdic i lluitar per una millora de les condicions laborals. A El Levante, com en molts altres periòdics, ocorre que es cobren sous molt baixos i es treballa moltes hores. I jo encara parle des del privilegi de ser periodista amb contracte indefinit en un mitjà gran i amb un sou més o menys decent pel que hi ha. Però això no vol dir que deixe de lluitar. És més, gràcies a la lluita dels treballadors, s’han millorat prou les condicions. Tots els periodistes joves hem tingut la conversa de dir: m’agrada la meua feina, m’encanta ser periodista, però voldré tenir un fill, una casa, i llavors ens preguntem si ho podrem fer amb el nostre sou. Hem d’intentar que el talent, per dir-ho d’alguna manera, es mantinga a les redaccions i no marxe a altres feines per culpa de la precarietat imposada per les empreses.
La plantilla de El Levante s’ha solidaritzat amb les treballadores d’À Punt arran de l’impacte que tenen els canvis en la gestió introduïts pel PP i Vox. Ha protestat contra la degradació del servei públic i la destrucció de llocs de treball. Com a periodista, creus que els canvis en la programació fan qüestionar la qualitat informativa i perdre pluralitat?
Sí, la resposta curta és sí. Jo mateix em posava À Punt tots els matins per informar-me abans d’anar a la redacció, i sincerament, ara he deixat de veure la televisió pública. La cobertura d’À Punt durant la dana va ser espectacular, la definició del que ha de ser un servei públic, però no ha durat res. És molt trist. Han fet bé el seu treball periodístic i, arran d’això, els han passat la tisora. À Punt estava recuperant la credibilitat i l’estima entre la gent i això s’ho han carregat. Així i tot, mire amb prou orgull la redacció. No volen que es tornen a repetir les errades del passat i estan lluitant des d’aquest moment.
El nou Consell d’Administració d’À Punt està format per professionals com Vicente Ordaz, qui ha treballat a la COPE i ha col·laborat com a opinador en mitjans com ABC, La Vanguardia o Trece TV; Pilar Caro, directora general de la Fundació Connexus, el lobby empresarial que connecta el teixit productiu valencià i madrileny; o Julio Utrilla, enginyer de mines sense experiència en l’àmbit de la comunicació i director institucional de Vox. Tots han estat triats per les Corts a proposta dels grups polítics de PP i Vox. Quins riscos presenta un Consell d’Administració d’una radiotelevisió pública tan poc plural i conformat per persones sense expertesa en el sector?
“El periodisme necessita sindicats i que els periodistes es sindiquen. També que hi haja més consciència de classe i es lluite per uns convenis dignes”
Això és un mal de tots els mitjans públics, governe qui governe. Les radiotelevisions públiques s’haurien de blindar com a model, com ho va fer la BBC en el seu dia. Han de ser un ens i servei realment públic, dirigit per periodistes i sense color polític. No és així perquè controlar la tele, determinar quin tipus de contingut s’emet i quin no, és un caramel molt dolç per a qualsevol govern. Però si no és un mitjà independent no serveix per a res. Em sembla mal el que està passant a À Punt i, tot i que no és tan escandalós en el cas de la televisió espanyola, ací també es nota [el control polític].
Des de l’entrada del PP i Vox a les institucions valencianes, entitats socials han denunciat el soscavament de drets en molts àmbits. Un d’aquests és l’educació, el qual abordes a El Levante. A parer teu, quines són les polítiques de dreta i extrema dreta que estarien desmantellant l’escola pública? I quins objectius persegueixen amb el desmantellament dels serveis públics?
El conseller d’Educació actual veu l’educació com un compte de resultats, de beneficis i pèrdues. És una persona que no volia ser conseller d’Educació, sinó d’Hisenda, i no té estima per l’educació pública. Sense ficar-me en les polítiques de dretes o esquerres, el més greu és que no ha parlat amb els sindicats, professors, directors, de la pública o de la concertada. No dialoga amb els agents socials, no es reuneix amb la gent. Això no ho havia fet cap conseller mai. És una falta de respecte. Pel que fa a polítiques, el que més ha primat és la llei de llibertat educativa i el districte únic. Alhora, una cosa que han estat fent últimament és utilitzar el valencià i les polítiques lingüístiques com a instrument per desviar el focus de la dana.
Tractes molts temes d’habitatges. Quines polítiques defenses per frenar l’acaparament massiu d’habitatges per part de grans rendistes, empresaris, fons d’inversió, bancs…?
No soc urbanista i no soc expert en polítiques públiques, però crec que tant els partits d’esquerra com de dreta impulsen polítiques que no son eficaces per resoldre la problemàtica. D’una banda, la classe política més progressista defensa la construcció de vivendes d’obra nova com a mesura que permeta abaixar els preus. Això no passarà. D’altra banda, la dreta defensa que no s’han de posar límits o restriccions ni al mercat ni a l’especulació. Sembla que no són conscients del drama que viu tota la societat, en tots els barris. Els polítics no es reuneixen o s’han reunit poques vegades amb els sindicats de llogateres. No he vist cap intent per solucionar-ho i promeses com les que han fet de construir o crear més vivenda social no les han complert. És un problema que ha d’acabar explotant.
Una de les qüestions que també ha generat polèmica han estat els pressuposts de 2025 aprovats amb els vots de PP i Vox. L’acord amb el qual el PP va aconseguir el vot de Vox per aprovar-los incloïa mesures com l’eliminació de subvencions a organitzacions que treballen pels drets de les persones migrades o retallar les partides a entitats que treballen en defensa de la llengua. Com creus que partits com Vox aconsegueixen escalar posicions tot i les seues agendes tan antidemocràtiques?
La gent està farta, cabrejada. Vam estar huit anys amb un govern progressista i no van fer res progressista, en la meua opinió. Compromís i PSPV no van fer res per regular els preus de l’habitatge o van fer molt poc per posar fre als fons d’inversió o els apartaments turístics. Estem en un sistema que està fallant a moltíssima gent. La gent jove no ens podem independitzar, estem compartint pis, el preu de l’habitatge no para de pujar i ningú posa una mesura que siga realment eficaç. El mateix passa amb el preu de la cistella de la compra. Això encén els ànims de la gent, que busca solucions en altres partits que et venen solucions fàcils a problemes complexos. Es van degradant els barris populars i la gent pot acabar caient en aquestes posicions, com els xavals que donen suport a Vito Quiles. És molt complicat contrarestar el seu discurs, perquè moltes vegades apel·len a les emocions, no a les dades, i aconsegueixen el que volen, que parlem d’ells. Hauríem d’aspirar a recuperar-los. Hem d’intentar anar totes a una perquè entenguen que el seu enemic no és el company de classe que és un roig, sinó que el seu enemic està dalt.
Durant les darreres setmanes, la notícia política amb més ressò ha estat la dimissió de Carlos Mazón. Què opines del discurs de Mazón? Ha estat a l’altura del que esperava la societat valenciana?
“Coincidisc amb les víctimes quan diuen que Mazón s’ha presentat com a la víctima 230”
Mazón ha donat un discurs en què ha mentit molt. S’ha reiterat a dir coses que estan demostrades que no són certes i hi ha vídeos. Sobre el discurs, jo soc periodista i sempre dic que no soc el protagonista, però només dic que ha fet molt de mal a les víctimes. Coincidisc amb elles quan diuen que Mazón s’ha presentat com a la víctima 230. No es pot ser neutral quan hi ha una catàstrofe d’aquesta manera. Hem d’estar al costat de les víctimes i el discurs no va estar a l’altura. Mentre pronunciava el discurs, les víctimes s’estaven enfonsant, no s’ho podien creure. Va ser nefast. Una altra vegada es va fer mal a les famílies que ho han perdut tot.
Què opines del procés de reconstrucció plantejat pel PP i Vox i que des de moviments com l’Acord Social Valencià han titllat de reconstrucció “de formigó, corrupció i barracons?
És cert que és complicat construir nous centres en pocs mesos, però pense que es podria haver agilitzat un poc més. Crec que el que li toca al periodisme és estar molt atent a com es fa eixa reconstrucció. Fins ara hem estat immersos en una voràgine i no ens hem parat a pensar. Ara, hem d’estar molt vigilants amb totes les noves obres, com es fan, on es fan, si es tornen a fer en zones inundables. El fet que hagen sorgit entitats socials com els Comitès Locals de l’Emergència i la Reconstrucció o les associacions de víctimes és una fantàstica notícia perquè tot açò no es torne a repetir. És un procés conjunt [amb el periodisme i les entitats] per a denunciar aquestes situacions.
