“De vegades m’angoixa. De vegades li tinc por. De vegades em resulta indiferent i d’altres, les més freqüents, crec que la mort i el naixement són germans. Que la mort ocorre perquè el naixement sigui possible. I que hi ha naixements per confirmar que la mort mai mata del tot”. Això deia l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano en una entrevista per a la revista Ñ [suplement cultural del diari argentí Clarín]. I ho va escriure també a la trilogia Memoria del Fuego (1982-86): “Naixeran i tornaran a morir, i una altra vegada tornaran a morir i una altra vegada naixeran. I mai deixaran de néixer, perquè la mort és mentida”.
La mort és un desafiament perquè quan es presenta desafia i trontolla tot el que crèiem saber. Per a cada persona serà un procés diferent, però sovint implica un viatge de qüestionament sobre tot l’establert. Ocorre perquè, encara que hàgim escoltat i llegit molt sobre la temàtica que ha acompanyat sempre la humanitat (i la continuarà acompanyant), l’experiència personal, la vivència, mostra tot el que necessitem desaprendre. La vivència directa amb la mort (sigui la mort o el dol per la mort d’un ésser estimat) desafia el pensament únic.
Hi ha un relat únic (més present a la nostra societat occidental actual, no en altres èpoques ni en altres cultures), amb més poder, construït i acceptat sobre com ha de ser un dol, com s’ha de viure, des de la rigidesa d’estructures morals, culturals, educatives, polítiques, religioses. Per això és important construir els nostres relats, guiar-nos per la nostra intuïció, obrir-nos a experimentar. Quan va néixer Luto en Colores, fa gairebé deu anys, després de la meva pròpia vivència, es va obrir aquest espai sense judici, aquell espai en què es feia evident la diversitat emocional i vivencial que experimentem en el procés de dol i que no sempre és fàcil expressar per al judici extern (i l’intern). La mort ens convida a desaprendre el que s’ha après, a escoltar-te, escoltar els altres, indagar, obrir la ment i el cor. Requereix humilitat, perquè només des de la humilitat la ment es pot obrir a descobrir quelcom nou i aprendre. Com va dir el físic Albert Einstein, “la ment és com un paracaigudes… Només funciona si la tenim oberta”.
Desafia la rigidesa mental, els dogmes ideològics, perquè és molt més gran i no es pot ficar en una capseta sota unes etiquetes còmodes. La mort és una mestra que ve a moure i a remoure, porta un canvi, és una energia de renovació, transformació, i ens dona la possibilitat d’integrar aquest canvi a les nostres vides per entendre el que és veritablement essencial, resignificar la nostra existència, fer de la vida una experiència valuosa, encara que en aquesta experiència cal transitar també pel dolor.
La mort desafia també la supèrbia intel·lectual. Hi ha un coneixement molt valuós que resideix en l’àmbit acadèmic, científic, intel·lectual. Però hi ha un altre coneixement igualment vàlid que emergeix de la saviesa popular, de les persones que atresoren un saber profund i meravellós sobre la mort des del que és quotidià, natural, i que sovint és menyspreat i ridiculitzat. En totes les èpoques, tots els llocs, totes les cultures, hi ha hagut aquesta idea de relació i comunicació amb el món de l’invisible, amb els qui ja no hi són físicament. Aquestes vivències formen part del procés de dol i del coneixement sobre la mort. Quan ens obrim a escoltar podem canviar vells patrons i avançar. Aquestes vivències estan en els nostres sistemes familiars (encara que no ho sapiguem per què, com que no en parlem, no es menciona), a la veïna, als teus amics, a la cultura egípcia, a les comunitats indígenes de Llatinoamèrica, a la cultura mexicana, al món rural de Galícia, a la cultura celta… El que avui es coneix com a Halloween neix de la celebració cèltica del Samaín. Per als nostres ancestres celtes s’obria aquest portal màgic que permet la trobada entre el món dels vius i el món dels morts, de la mateixa manera que se celebra al Dia de Morts a Mèxic i que retrata perfectament la pel·lícula Coco [de les factories Disney i Pixar, 2017]. La festivitat cèltica estava relacionada amb la terra, el final de les collites, l’inici del nou any cèltic. La cultura cèltica tan present a la península Ibèrica durant segles, va deixar aquesta tradició a Galícia. Des d’aquí va passar a Irlanda i els emigrants irlandesos la van portar a Amèrica. El Samaín no és el “Halloween gallec”. És al revés. El Halloween nord-americà és el Samaín gallec i cèltic (transformat i readaptat).
La imposició del monoteisme, per la via del cristianisme, a través de l’imperi romà a la península Ibèrica va fer que s’intentés esborrar la cultura celta i que totes aquestes celebracions de mort plenes de vida i connexió es consideressin paganes i es reconvertissin en el que avui es coneix com el Dia de Tots Sants o Dia dels Difunts.
La cloenda del cicle vital ens iguala, però també l’experiència de dolor per la pèrdua d’algú estimat dissol prejudicis, entesos com a fronteres
del judici
La mort obre (i tanca) interrogants quan comencem a connectar i recuperar tota aquesta saviesa popular ancestral. En totes les èpoques i totes les cultures, la humanitat ha abordat la mort i el comiat dels seus éssers estimats. Rescatar aquest llegat dona pistes sobre els processos que viurem. Gran quantitat de pensadors i pensadores han abordat aquestes grans qüestions, però és sobretot en el saber dels pobles, en el que és quotidià i popular, on trobem la riquesa de coneixement i la diversitat de vivències.
I juntament amb aquesta diversitat, alhora, la mort ens iguala a tots els éssers humans. Tota la humanitat que ara habita la Terra desapareixerà, tots morirem. També l’experiència de dolor per la pèrdua d’un ésser estimat ens iguala, dissol les fronteres del judici, els prejudicis. Quan persones porten dol posen en comú el seu dolor, la identificació amb el dolor de l’altre genera vincles de sanació. Davant la vulnerabilitat no hi ha separació, no existeix “l’altre” com a enemic. La mort ens despulla, fa que caiguin les etiquetes, els personatges, els odis. No sempre. Podem decidir viure i morir odiant o guarir les nostres ferides.
La mort com a despertador. La mort d’un ésser estimat o la proximitat de la pròpia mort ens posa davant la pantalla del que és realment essencial de la vida. Tot el que és superflu, el que ocupa tant espai a la ment, s’esvaeix. Ens ancora a la consciència més profunda de qui som i què volem fer amb la nostra vida, més enllà de les aparences, les etiquetes o el personatge amb què sobrevivim, però no vivim. La mort és font de vida, ens ensenya a viure millor. Possibilita la vida. Com la tardor. L’arbre es pot desprendre de les fulles, les deixa anar, deixant espai perquè neixin nous brots. I les fulles que han caigut nodreixen la terra, la paguen, per facilitar el creixement de noves plantes i nous arbres en aquest cicle interminable de la vida que impulsa la Mare Natura.
La mort com a força creativa, energia transformadora que s’expressa des de l’essència que som quan no ens bloqueja la por. Mirar les nostres pors, entre elles la gran por a la mort, és la manera de posar-hi llum i comprensió per poder transitar-la, abordar-la, sense que ens manegi al seu antull. Elisabeth Kübler-Ross, psiquiatra, tanatòloga i escriptora, va veure com s’evadia el tema de la mort constantment entre els mateixos professionals de la salut, els que s’enfronten a la mort cada dia. Aquesta por d’abordar-la, de parlar-ne, de comentar-ho, de compartir, s’estén per la major part de la societat. Ens costa mirar-la de cara. “El regal més gran de la humanitat, i també en la seva maledicció més gran, és que tenim lliure elecció. Podem prendre les nostres decisions construïdes des de l’amor o des de la por”, deia. És possible integrar l’experiència del final de la vida o del dol des d’un lloc més amorós. No sabem com serà el nostre final, però sí que podem treballar molt sobre com està sent la nostra vida.
La por a la mort, a morir, és una de les pors més arrelades a l’ésser humà. Alhora, és una poderosa eina de control. Ens hem desnaturalitzat tant (el tabú de la mort a la nostra societat occidental fa que no en parlem, no ho compartim, no transmetem coneixement i vivències) que la possibilitat de mort o de pèrdua ens paralitza. Aquesta por a morir ha estat tradicionalment utilitzada pels poders polítics, econòmics, religiosos i mediàtics, per manipular i controlar. Per sotmetre voluntats. Per això, davant l’amenaça (real o fictícia) que alguna cosa ens pugui matar, som capaces de fer fins i tot coses que desafien el sentit comú propi, la nostra veu interna, la nostra saviesa personal. L’anul·lem, deixem d’escoltar-nos. Perquè la por ens bloqueja, ens paralitza, ens fa ser titelles, ens sotmet.
La consciència de la mort ens fa més lliures, per això cal parlar-ne, compartir, transformar pors… Perquè ens ancora a la vida d’una altra manera i ens fa menys manipulables.
