Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La nova presa del Nil, a punt d’omplir-se d'aigua en disputa

Després d’una dècada de fracassos, Egipte, Etiòpia i el Sudan s’afanyen per arribar a un acord, amb les obres de l’embassament avançades i quan s’apropa la data per tancar les comportes

El Nil al seu pas pel Sudan, aigües avall del controvertit embassament / Arxiu

Cada dia que passa, les aigües del Nil baixen carregades de més tensió. Des que Etiòpia va anunciar, ara fa una dècada, la intenció de construir en el seu tram de l’històric riu una mastodòntica presa que podria alterar-ne el cabal, tots els intents d’acordar amb els dos països riu avall, el Sudan i Egipte, com gestionar la instal·lació han estat en va. Ara, el marge de temps s’ha escurçat a només unes setmanes, ja que Addis Abeba es disposa a començar a omplir l’embassament aquest juliol. L’estret calendari obliga les parts a aconseguir en qüestió de dies allò que no ha passat en anys o veure’s abocades a una nova escalada a la regió.

Aixecada sobre el principal afluent del riu, el Nil Blau, la Gran Presa del Renaixement Etíop està cridada a convertir-se, un cop completada, en la represa hidroelèctrica més gran de l’Àfrica. Gràcies a ella, Etiòpia calcula que podrà incrementar en un 115% la capacitat de generar energia, un augment que estima essencial per al desenvolupament del país. Però Egipte, que depèn de l’aigua del Nil en un 98%, tem que l’obra pertorbi el seu accés a aquest valuós recurs. Enmig d’ambdós, el Sudan es considera el país més afectat, sobretot per les conseqüències que l’obra pugui comportar en una presa sudanesa propera a l’etíop.

Segons les últimes dades facilitades per Etiòpia, la presa ja està enllestida al voltant d’un 73% i es podria començar a omplir

Segons les últimes dades facilitades per Etiòpia, la presa ja està enllestida al voltant d’un 73%, i el primer ministre del país, Abiy Ahmed, ha reiterat que tenen la intenció de posar-la en funcionament durant la segona meitat de juliol. Tot i que no és necessari que estigui acabada per arrencar motors, en els darrers mesos han planat dubtes sobre fins a quin punt l’estat actual de la presa permetrà que comenci a operar. En tot cas, de moment, no es preveu que una hipotètica arrancada, fins i tot si va més enllà del gest simbòlic, hagi de comportar efectes negatius per als veïns del sud durant aquest any. Sigui com sigui, els terminis s’estrenyen per tancar un acord in extremis.


Els orígens

Etiòpia va començar a manifestar la seva voluntat de construir la Presa del Renaixement ara fa més d’una dècada. Malgrat les queixes d’Egipte i el Sudan, que no van ser consultats, ni l’ONU ni la Unió Africana van mostrar gaires ganes d’involucrar-se en la disputa, de manera que, a mitjans del 2011, Addis Abeba ja va posar la pedra fundacional de l’obra. Des d’aleshores, tots els intents de negociar han acabat fracassant, i la tensió entre les parts, amb una carregada retòrica nacionalista, s’ha mantingut elevada.

El sistemàtic fracàs de les negociacions sobre la gestió de la presa posa de relleu un problema de fons entre els països implicats

El sistemàtic fracàs de les negociacions per definir com es podia gestionar la presa, però, posa de relleu un problema de fons que transcendeix l’obra i, en certa manera, l’aigua del Nil. Durant bona part del darrer segle, Egipte va ser la principal potència de la regió, una fortalesa que es va traduir en una successió d’acords per a la gestió i distribució de l’aigua del riu molt favorables als seus interessos. Amb l’excepció del darrer dels pactes, que va ser signat amb el Sudan el 1959, la resta de veïns riberencs han estat sempre ignorats.

Així, quan van començar a independitzar-se, molts van qüestionar la legitimitat d’uns acords percebuts com un vestigi colonial. El Caire els considera drets històrics vàlids d’acord amb el dret internacional, i el seu rebuig a revisar-los va conduir al fet que alguns dels anteriors països signessin acords paral·lels; una amenaça per a Egipte per ser l’últim país on arriba el riu. “Encara que no ho plantegin obertament, sinó camuflat darrere les negociacions de la presa, Egipte busca imposar a Etiòpia els tractats colonials, que li concedeixen poder de veto [a projectes al Nil] i el tractat de 1959”, assegura l’etíop Demudava Tekuya, doctorand en dret internacional a la McGeorge School of Law dels Estats Units.

En aquest context, a més, la relació de força entre les parts també ha canviat. Avui, la influència regional d’Egipte es basa només en el record d’un passat cada vegada més llunyà. Per davant seu, països com Etiòpia s’erigeixen en grans potències emergents. La dècada que ha transcorregut des que Addis Abeba va col·locar la primera pedra de la presa fins a l’actualitat ha reflectit aquesta davallada del poder de l’Egipte, impotent i incapaç de pertorbar per cap mitjà els plans d’Etiòpia, que, a més, compta amb el suport de gairebé tots els països riberencs. “[Tota aquesta disputa] té a veure amb la lluita entre Egipte i Etiòpia per l’injust statu quo actual”, apunta Tekuya. “Ara per ara, Egipte i el Sudan utilitzen totes i cada una de les gotes d’aigua [del Nil] sense deixar res a Etiòpia”. I continua: “El projecte de la Presa del Renaixement té el potencial per a canviar això”.

L’alineament del Sudan amb Addis Abeba representa un històric cop diplomàtic i simbòlic per al Caire

El cas més il·lustratiu d’aquest gir en les aliances ha estat el Sudan. Inicialment, el país es va oposar a la presa gairebé com un acte reflex. Però Khartum va reconsiderar ràpidament la posició i, malgrat exigir un acord a tres bandes, és favorable a l’obra. Tot i que el seu gir també és degut al fet que la presa podria reportar-li grans beneficis en el futur, sobretot en agricultura –el gran temor d’Egipte–, l’alineament amb Addis Abeba representa un històric cop diplomàtic i simbòlic per al Caire.


Les negociacions

A Egipte, gairebé una dècada després d’infructuoses converses amb Etiòpia, hi ha un sentiment bastant estès que la supèrbia mostrada inicialment, tant a la taula de negociació com a escala regional, ha estat contraproduent a la llarga, ja que ha col·locat el país en una situació de debilitat, sense aliats compromesos, i ha obligat a acceptar un fet consumat.

En aquest sentit, durant els darrers deu anys només s’han aconseguit dues fites diplomàtiques significatives, que, tot i això, no s’han traduït en cap acord final. La primera d’elles, el 2015, fou una declaració de principis mai implementada que, de fet, no adreçava els problemes de fons de l’aigua del Nil. La darrera va tenir lloc el passat febrer, quan aparentment Egipte, Etiòpia i el Sudan van estar a punt de signar un acord a Washington. En l’últim sospir, però, la delegació etíop es va retirar i l’acord només el va signar Caire.

Un cop constatat el fracàs del diàleg, Egipte va elevar la qüestió al Consell de Seguretat de les Nacions Unides

L’última ronda de negociacions va tenir lloc al juny. Però, de nou, les parts van ser incapaces d’arribar a un acord després d’una setmana de converses i malgrat els esforços titànics per intentar apropar posicions per part del Sudan, l’actor que porta ara mateix la veu cantant en les negociacions, per la seva sintonia amb les dues capitals. Un cop constatat el fracàs del diàleg, Egipte va elevar la qüestió al Consell de Seguretat de l’ONU i va demanar a l’òrgan que busqués una solució a la crisi, en un moviment rebutjat per Etiòpia, que nega que el fet de començar a omplir la presa constitueixi una amenaça per a la pau. També el Sudan s’ha desmarcat del moviment del Caire
i prefereix continuar negociant. Finalment, els tres països van acordar –després d’una reunió entre els seus respectius màxims dirigents– intentar arribar a un acord abans que Etiòpia faci bo l’anunci de començar a omplir la presa a mitjans de juliol, un esforç a contrarellotge de conseqüències encara ara difícils de preveure.

“Un acord legal vinculant i una gestió conjunta d’aquest recurs comú són necessaris”, considera un diplomàtic egipci proper a l’equip de negociació del país, que prefereix no donar el seu nom, i que insisteix en la via del diàleg. “Quan es tracta d’un element tan essencial per a l’existència com és l’aigua, la coordinació ha de prevaldre per davant de l’ús interessat de qualsevol de les parts,” opina.

Article publicat al número 504 publicación número 504 de la Directa