“Black Lives Matter ha aconseguit visibilitzar la discriminació racista i la violència policial als EUA, i s’ha convertit en un dels més grans moviments socials de la història del país.” “Minneapolis: una setmana de dolor, protesta, ràbia i enfrontaments.” “Les manifestacions a Portland per la mort de George Floyd anaven de baixa quan fa uns dies irromperen els agents federals. Va tornar la violència, que cada nit va a més.”
Els tres titulars d’aquí dalt no han estat extrets de cap mitjà alternatiu, esquerranós o sospitós d’antisistema. Han aparegut gairebé com a primera opció en els motors de cerca de El País, El Periódico de Catalunya i La Vanguardia respectivament i són molt il·lustratius. Fan referència a una onada de protestes que van deixar un rastre d’almenys trenta morts i milions de dòlars en danys materials. Comissaries i jutjats van cremar fins als fonaments i fins i tot es van desplegar tropes militars. Però aquests tres diaris destaquen l’existència “d’un gran moviment social”, “dolor i ràbia” i, especialment significatiu per ser La Vanguardia, la policia com a factor generador de violència.
Arran del cas George Floyd, un titular de ‘La Vanguardia’ va arribar a assenyalar la policia com a factor generador de violència. Podem imaginar aplicant el mateix patró amb una actuació dels Mossos?
Ara, comparem la cobertura que aquests mateixos diaris han ofert de les protestes que durant deu dies hi ha hagut a diferents ciutats catalanes i espanyoles, però especialment a Barcelona, per l’empresonament de Pablo Hasél. “Violents”, “destrosses”, “policies ferits”, preus de contenidors i, com a cirereta del pastís, el jack pot, o sigui els “anarquistes italians”. Ah sí, i condemnes. Moltes condemnes perquè quedi clar de quin costat s’està. Imagineu La Vanguardia deixant caure que és l’actuació dels Mossos la que ha generat la reacció violenta en les manifestacions? És que els mitjans i periodistes que s’han atrevit a contrastar –o tan sols dubtar– de la versió majoritària han estat acusats “d’atacar els cossos de seguretat”. El darrer exemple: Inés Arrimadas acusant el programa satíric de TV3 Polònia d’humiliar els Mossos per un gag. Ni tan sols la paròdia està permesa.
En una piulada, la corresponsal d’El Punt Avui a Itàlia, Alba Sidera observava un patró als mitjans: “quan s’informa de protestes al propi país les cròniques solen centrar-se a detallar les destrosses al mobiliari urbà. En canvi, quan s’informa d’aldarulls a l’estranger s’obvien les destrosses i s’expliquen les reivindicacions dels manifestants.” La idea no és nova, també l’observatori Mèdia.cat l’havia desenvolupat en diferents anàlisis, però en serveix per fer-nos una pregunta: per què passa això?
Una primera possibilitat és que els millors periodistes, aquells amb capacitat crítica i analítica, són sempre corresponsals estrangers. Una hipòtesi difícil de sostenir si es té en compte que a vegades fins i tot són les mateixes persones les que són capaces de veure un conflicte social entre les flames d’un contenidor amb la condició que aquestes es trobin en un altre país. Una altra possibilitat l’expliquen David Edwards i David Cromwell, al llibre Guardians of Power. The myth of the Liberal Media, quan diuen que el periodisme serà crític només quan aquesta crítica sigui innòcua i no pugui canviar res.
L’estratègia de la sobreinformació
El 16 de febrer, el govern espanyol semblava que es trobava contra les cordes. La detenció de Pablo Hasél mitjançant un assalt massiu en una universitat era retransmès en directe i generava una onada d’indignació dins i fora de l’estat. Moltes veus exigien un indult immediat mentre que els aliats de la coalició plantejaven una reforma exprés del Codi Penal per treure’n els delictes d’opinió que havien portat el músic a la presó. Fins i tot el ministeri d’Exteriors reconeixia el problema “per a la imatge d’Espanya” que suposava l’afer. Tres setmanes després tot això s’ha oblidat i l’únic debat que hi ha és com de prop de la mort va trobar-se un guàrdia urbà de Barcelona i com greu és la infiltració anarquista italiana a Catalunya.
El mecanisme ha permès aquest doble salt mortal, pot semblar contraintuïtiu, ja que no és deixar de parlar del tema, sinó fer-ho de forma desmesurada. Malgrat que aquesta estratègia tingui un neologisme per descriure-la, la infoxicació, no és massa nova. Ja als anys 80, el periodista Ramon Barnils deia allò de “tan mort és qui es mor de set com qui es mor ofegat”, per alertar de l’excés d’informació.
Les cobertures en directe, les hores de tertúlia audiovisual i els titulars alarmistes no responen tant a un interès informatiu com a una voluntat d’ofegar el debat públic sobre els límits
Les cobertures en directe, les hores de tertúlia audiovisual i els titulars alarmistes no responen tant a un interès informatiu, ni tan sols a un interès econòmic en la lluita per l’audiència –encara que diferents objectius no siguin contradictoris-, com a una voluntat d’ofegar el debat públic sobre els límits. Però aquest cop no sobre els límits de la llibertat d’expressió, sinó un altre molt més interessant: sobre els límits del codi penal.
Naturalment, el que Miquel Ramos va descriure perfectament en l’article “La pornografia dels disturbis“. I és que el foc és espectacular, genera clics i posa les emocions a flor de pell. El relat emocional del botiguer a qui li han trencat l’aparador –és important no distingir mai entre grans i petits comerciants– esborra qualsevol possibilitat d’anàlisi sobre les causes dels manifestants. Però no ens enganyem. No és la violència d’alguns avalots la que fa desviar el debat, sinó la voluntat de la línia editorial dels grans mitjans. La prova la tenim a València, on les manifestacions van ser atacades per la policia sense que s’hagués llençat ni un paper a terra. I el debat polític i mediàtic ha anat per les mateixes sendes que a Catalunya, inclòs el linxament públic d’aquelles figures que han posat en dubte aquest relat. Si a Catalunya la infoxicació ha sigut més acusada, ha estat, no perquè s’hagin cremat més contenidors, sinó perquè els sectors socials i mediàtics que s’estan resistint a assumir acríticament el discurs de la “condemna dels violents” són més amplis i forts. Llavors cal augmentar el registre del discurs emocional: “Un policia ha estat a punt de morir!”. Una afirmació tan contundent com falsa –només cal veure el vídeo dels fets, on l’agent surt tranquil·lament del vehicle o els escassos danys que aquest va patir per comprovar-ho– però que serveix per incrementar la pressió.
Només fa falta llegir com la premsa estrangera ha cobert les protestes a Barcelona. El focus no ha estat el nombre de contenidors cremats, sinó la detenció de Pablo Hasél
Vol dir això que les protestes violentes estan justificades? No. El que vol dir és que el que s’està debatent als mitjans no són les formes de protesta, la seva eficiència ni la seva justificació ètica. La criminalització de la protesta seria similar encara que no s’hagués cremat la furgoneta o cap contenidor, tal com es va veure durant el referèndum del primer d’octubre. El que compta de veritat és fins a quin punt es posen en tensió certes estructures de l’estat –en aquest cas la monarquia, però també el consens sobre que es pot dir en l’esfera pública– i com aquest corre a defensar-se.
Per comprovar-ho només fa falta llegir com la premsa estrangera ha cobert les protestes a Barcelona. El focus no ha estat el nombre de contenidors cremats, sinó la detenció de Pablo Hasél, els escàndols de corrupció de la família reial, la permissivitat amb els grups feixistes, el conflicte independentista enquistat o, fins i tot, l’enorme taxa d’atur juvenil o el malestar generat després d’un any de crisi de la Covid. Els mateixos punts on la premsa d’aquí posaria els focus si aquestes manifestacions estiguessin passant a Portland.
