Si cercau la paraula passió al diccionari hi trobareu diverses definicions, però en trobareu una que ben bé podria resumir el que fa Annie Ernaux en aquest llibre: mostrar l’“afecció o modificació del subjecte psíquic caracteritzada per una polarització tan gran de l’afectivitat en un únic sentiment que deixa afeblides i àdhuc anul·lades la capacitat de judici i la voluntat”. Talment això, fa. Perquè llegir Pura passió és com immergir-se en una espiral profunda, en un viatge curt, però tremendament intens.
Si la passió fos un òrgan, amb aquest llibre de la flamant Premi Nobel de Literatura estaríem davant la retransmissió de la seva extracció i dissecció amb una capacitat quirúrgica excel·lent. I és que això és el que aconsegueix Ernaux amb la seva literatura, operar amb totes les eines necessàries i amb pols de cirurgiana.
En aquesta època de replantejament de l’amor i el desig en general, llegir aquestes pàgines és com empatitzar amb el nostre jo indefens davant la magnitud d’un sentiment que ens supera i no ens deixa pensar en res més. Que ens aboca a ser a través de l’altre, a condicionar la nostra vida i la nostra quotidianitat a una persona que ens trastoca per acabar deixant la consciència i els principis de banda. Podríem demanar-nos com pot ser que una dona amb estudis, independent i amb la vida bastant resolta pugui caure en un estat com el que descriu Ernaux dins aquestes pàgines, però, per ventura, precisament per això l’hem de llegir, perquè ens convida a pensar coses que no ens permetem (o no volem) pensar i deixar-nos sacsejar per una prosa magnífica i una escriptura sociològica que dona com a resultat aquest relat personal amb esquitxades d’observacions i arguments dignes d’un assaig. Perquè en un llibre en què aparentment sembla que només hi llegirem sobre una història d’amor i certa inconsciència, hi trobem reflexions com la de l’esgotament del capital de desig, conseqüència d’una contradicció: la constant acumulació del plaer i com aquesta pot acabar amb la relació. Us sona allò del capitalisme i les seves contradiccions? Sembla que a Ernaux sí que li sona.
Si la passió fos un òrgan, amb aquest llibre estaríem davant la retransmissió de la seva extracció i dissecció amb una capacitat quirúrgica excel·lent
En aquesta novel·la també hi trobareu vergonya, obsessió i fins i tot certs retrets de la narradora a ella mateixa, però sobretot la voluntat d’aprofitar-ho per aprendre’n i la convicció que haver caigut dins aquesta espiral l’ha fermada més al món, precisament per haver-se precipitat a molta velocitat en desitjos i comportaments que mai no s’hauria imaginat. Perquè ha fregat el límit que la separava de l’altre. Perquè ha mesurat el temps amb tot el seu cos.
A banda de les històries a les quals ens dona accés, a Annie Ernaux se l’ha de llegir perquè als seus llibres també hi trobareu reflexions molt valuoses sobre l’escriptura. En aquest en concret hi dilucidareu una obsessió transformada en motor creatiu i hi descobrireu una escriptura que no pretén explicar o narrar la història d’una relació per justificar-se, sinó simplement exposar-la com s’exposen les històries que no tenen cronologia i que només admeten presència o absència.
