En algun moment incert del matí sento de passada com el meteoròleg televisiu comença la seva intervenció celebrant les pluges de la nit anterior. Sabent que aquí de pluja poca el primer enunciat m’ofèn una mica i m’allunyo de l’aparell sense escoltar què més diu. La frase ha estat suficient perquè em torni a la pell la sensació que nosaltres no som d’eixe món i al cap el pensament que si el bon home conegués les converses que a casa nostra dia si dia també tenen la sequera de protagonista, que si sabés quins termes funestos s’utilitzen per descriure un escenari futur desolador en què la paraula “plegar” cada cop sona més, potser utilitzaria un to menys alegre per fer l’informe meteorològic.
L’home del temps segurament no sap que aquí la pluja minsa, uns deu litres aproximadament si el pluviòmetre del terrat no enganya, ha estat suficient per amerar la superfície de la terra. En termes pràctics això significa que en absolut l’aigua ha davallat prou per fer saó, però que en cas que la terra estigui llaurada ja és una quantitat suficient per fer una compactació del terreny innecessària si es trepitja.
En temporades de campanya aquesta quantitat d’aigua rebuda seria ignorada i no quedaria altre remei que entrar i fer la feina que toca, però si la urgència no estreny la millor opció és buscar tasques alternatives que voregin el conreu i respectin la terra i el seu temps d’assimilació de l’aigua i posterior assecada. La llista de coses a fer podria ser llarga, però una de les més gratificants és agafar la desbrossadora i passar l’estona.
Ja fa temps que somio en un futur utòpic —potser fet massa a la meva mida i manies— en què la societat fa un canvi de rumb i les desbrossadores es converteixen en una afició cada cop més estesa
La desbrossadora és un gran invent dels nostres temps. Requereix una inversió moderada respecte a altres eines, ocupa poc espai i és fàcil de fer anar. Quan es tracta de superfícies petites o de llocs on no entra la maquinària grossa és la millor aliada; si es té la sort que plou i l’herba tendra creix és la millor opció per mantenir-la a ratlla sense haver de recórrer a herbicides ni aixades i encara és més agraïda en garrigues en les quals encara es pot circular perquè els arbres atapeïts no s’han convertit en un intent de bosc com cal.
Quan no és una feina diària de vuit hores sota les ordres d’un capatàs desbrossar és un exercici plaent de poc esforç i resultats visibles. De la trinxadissa en fa ordre, destrueix, però no mata, i per qui se n’encarrega de fer-ho possible és una mena de meditació en la qual la concentració se centra en l’acció útil de la tasca en si mentre que el so del motor apaivaga el soroll de la ment, però no arriba a impedir que els pensaments flueixin amb calma.
Ja fa temps que somio en un futur utòpic —potser fet massa a la meva mida i manies— en què la societat fa un canvi de rumb i les desbrossadores es converteixen en una afició cada cop més estesa. En aquest món imaginari la tendència a sumar una pila de quilòmetres a peu o en bici per cansar el cos i gaudir de la natura o la necessitat d’anar al gimnàs o fer CrossFit per posar-se en forma, suar la cansalada i fer equip es transformaria i derivaria cap a les tasques relacionades amb la desbrossadora.
A poc a poc, la gent descobriria com és de gratificant desbrossar trossos abandonats, boscos desemparats i camins perduts, i anant una mica més enllà s’ampliaria l’actuació a aclarir i esporgar pins, carrasques i altres arbres i a refer marges caiguts. La part d’exercici físic no es perdria, es podria convertir en una acció col·lectiva en què es faria xarxa i es crearia la sensació de projecte compartit, i tot plegat podria anar acompanyat d’esmorzars, dinars o vermuts que un cop acabada la feina farien profit als estómacs afamats i als músculs cansats (i encara més si es compra la idea que a camp obert el menjar és més bo).
El taló d’Aquil·les d’aquesta utopia seria pensar que tot això més que un hobby és una feina i que com a tal està condemnada al fracàs perquè econòmicament és una ruïna. Però per molt que això sigui cert la solució d’aquest problema seria ben fàcil: tot plegat es podria aguantar mentre es pensés com una activitat de lleure que omple l’ànima i no pas com una feina de què se’n depèn per viure.
Com que ja es tindria assimilat que de diners pocs se’n guanyarien la cosa positiva és que l’agricultura passaria a ser més present, coneguda, gaudida i practicada per més gent que no pas la que ho fa o queda avui dia
A tot això la repercussió d’aquestes actuacions sobrepassaria l’impacte directe sobre les persones que les durien a terme i generarien un benefici sobre l’entorn i en conseqüència sobre la gent que hi viu o hi passaria un temps de la seva vida. En petites dosis, s’anirien netejant boscos i recuperant bancals i feixes i marges, cosa que és sinònim de mantenir patrimoni, crear espais oberts que generin o propiciïn vida i fer petits trencaments de la continuïtat dels boscos que generarien un mosaic semiagroforestal que entre altres coses podria ser aquell element indispensable per fer front a les flames dels incendis.
També estaria en joc treure llustre a la bellesa del paisatge i qui sap si a la llarga algú faria un pas més i s’animaria a recuperar uns quants olivers o ametllers, plantaria un rogle de vinya o agafaria unes quantes bèsties per fer-les pasturar. Com que ja es tindria assimilat que de diners pocs se’n guanyarien la cosa positiva és que l’agricultura passaria a ser més present, coneguda, gaudida i practicada per més gent que no pas la que ho fa o queda avui dia.
Si jo hagués de començar un projecte així ja en tinc el nom pensat: la pedra i l’estil. Deixant a banda que podria ser el títol d’un poemari que probablement no tindria gaire suc com a nom d’associació ja faria el pes; la pedra seria la dels marges i l’estil seria un joc de paraules d’una marca coneguda de desbrossadores i altres utensilis de la qual aquí no en diré el nom.
Segurament la utopia encara està ben lluny i potser quedarà en això o en una simple cabòria pensada els dies que toca desbrossar, però aquí queda la idea i si algú s’hi vol sumar que avisi i ja quedarem més endavant.