Paper, tinta i COVID-19 és un recull de 34 articles sobre literatura, incertesa i reclusió. Jordi Martí Font hi presenta una mena de dietari artístic en què els mites sobre l’excepcionalitat de la pandèmia del coronavirus queden esquarterats des del minut u. De pesta, sempre n’hi ha hagut. I la pesta sempre torna, encara que sigui disfressada amb mil cares diferents.
Paper, tinta i COVID-19, doncs, esbossa un cànon flexible per donar cabuda a novel·les, llibres de poemes, films o cançons que s’encaren amb la solitud i el dolor. La tria és molt bigarrada i inclou obres tan diferents com el Quadern gris de Josep Pla, el Cançoner de Petrarca, la Laia de Salvador Espriu o el Dràcula de Bram Stoker. De fet, qui llegeix els articles acaba temptat d’afegir-hi alguna altra veu. Potser l’Òpera àcid de Miquel Creus. Potser L’elogi a la feblesa d’Alexandre Jollien. O potser algun vers soterrat de Maria Trulls i Junoy.
El dietari, que comença el 13 de març, retrata la solitud des d’una perspectiva doble: d’una banda, hi pot haver la reclusió col·lectiva del Decameró; de l’altra, el tancament provocat per una circumstància individual, com en el cas de Pepe Sales a Sense re, sense remei.
És d’agrair que Amat Pellejà, amb un llapis ombrívol, hagi sabut il·lustrar els desordres i les polifonies dels articles dibuixant-los sobre el paper
És un llibre que tranquil·litza, perquè posa la literatura al servei de l’angoixa d’ara i ajuda a desxifrar sensacions que milers de persones havien sentit molt abans. Tanmateix, la lectura també provoca un cert atabalament. L’estil de Martí és espontani, poc ponderat i, de vegades, genera sensació de caos.
En aquest sentit, és d’agrair que al final de cada text una llista de referències reculli totes les obres que s’hi han esmentat, sobretot per recular i subratllar. I és d’agrair, també, que Amat Pellejà, amb un llapis ombrívol, hagi sabut il·lustrar els desordres i les polifonies dels articles dibuixant-los sobre el paper. Vivim temps foscos, diuen la imatge i el text. Però dels llibres hem après que no som els primers a passar-hi. Ni serem els últims.
