Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Violeta

Il·luminades per un deix de llum que entra somorta per les escletxes de la persiana, les dues mengen en silenci. Una no música que les ha acompanyades en un calendari ple de dies, mesos i anys

/ Isabel Couchoud Bataller

Vint-i-dos anys, 4 mesos i 2 dies més tard, arriba el moment en què Violeta Ramos ha d’entrar a la sala on ha de trobar-se –retrobar-se– amb el marit. Surt del llit amarada d’esgotament, després de tantes nits de no son abraçada a una absència.

La filla diu bon dia i la fa seure a la taula parada. La Violeta obeeix i li dedica una mirada de sorpresa, tendresa i orgull. Els últims anys li ha tingut l’esmorzar a punt cada dia abans que marxés a la universitat. “Estudiaré dret per ser advocada i portar als tribunals el cas del papa”, insistia des de petita, com una lletania que duia tatuada a la pell. I 22 anys, 4 mesos i 2 dies després, té un títol emmarcat a la paret del menjador.

Il·luminades per un deix de llum que entra somorta per les escletxes de la persiana, les dues mengen en silenci. Una no música que les ha acompanyades en un calendari ple de dies, mesos i anys més marcat per les manifestacions (pancarta amb la foto del marit en blanc i negre) que no pas per les festes d’aniversari. Tot i així, la Violeta ha tret forces per regalar a la filla moments de colors i rialles, i històries fantàstiques en mons inventats on no existeixen les dictadures.

Si no hagués estat per la nena (un anyet, tenia, quan va sonar el timbre i el pare va ser engolit), no se n’hauria sortit. S’hauria tornat boja. Al seu marit se l’ha emportat un cotxe de les forces armades. El seu marit? Deu estar pel Canadà amb l’amant. S’exposava massa. El seu marit, el seu marit. Segur que l’han pelat, maleïts militars. I ella, mareig i voltes. El meu marit. Que de vegades li entrava el dubte. Que havia deixat de ser ella. Que potser era viu. Que ella ja no era ella. Que segur que era mort. Que ella ja no era més que l’encarnació d’una obsessió, d’una recerca al buit habitada només per fantasmes.

I ara havia arribat el dia de la fi de tot. Amb la filla de bracet, com una crossa, la Violeta entra a la sala gèlida, austera, insensible, poc adequada per a les grans ocasions.

I ara havia arribat el dia de la fi de tot. Amb la filla de bracet, com una crossa, la Violeta entra a la sala gèlida, austera, insensible, poc adequada per a les grans ocasions

Les restes d’un cos. Només els ossos. L’ombra d’una vida. Una vida trencada, feta miques, sobre una llitera d’hospital. La filla li agafa la mà ben fort perquè no caigui a terra, perquè no s’ensorri sota la càrrega de tants anys de lluitar sense defallir. Com aquell cop que, en intuir que ja no li quedaven més llàgrimes, va dirigir-se amb fermesa al quarter i, amb el seu metre quaranta d’estatura, va increpar tots els uniformats. Els va clavar la mirada i els va perforar. “On és el meu marit?”, va dir serena. I tots aquells ulls callaven, algun abaixava l’esguard i llavors ella li aixecava la barbeta. “Tu saps on és! Què li heu fet?” I la seva ràbia s’accelerava, i ja no la podia controlar. I tota ella es va convertir en cops de puny contra el ventre del més gros, del que manava més. “Què n’han fet, del meu marit!” I ja no interrogava, bramava. Dos dels joves disfressats d’autoritat van fer un gest per separar la dona del caporal, però ell va fer que no amb la mà estesa. I ella seguia espeternegant sobre el cos fornit d’aquell home, tan diferent del seu marit, tan dolç, tan dèbil, que l’hauria fet caure amb un esbufec, com l’hauria desplomat també a ella; però tots dos, marit i muller, tenien, ben endins i com a fidel cuirassa, la força eterna de la dignitat. La carn que colpejava tenia la duresa de l’odi i dels trets disparats a gent innocent que només volia dir el que pensa. I el militar, fet estàtua, aguantava els punys estoicament i no reia. La Violeta no va aturar-se fins que va sentir el clam de la filla per darrere. “Mama!” La veïna li havia explicat que havia marxat enfurismada a buscar la veritat. “Vaig a buscar la veritat”, havia dit la mare, així mateix, amb aquella sang freda que jo usaria per dir “vaig a buscar els ous o el pollastre”. I la filla, espantada, es va posar a córrer cap a la caserna.

“Però que ets boja?”, va dir-li ja casa davant d’una tassa d’aigua d’herbes. La filla era encara adolescent però havia crescut ràpid, abans d’hora. “Pegar un militar, mare, de debò?” I llavors la mare va esclatar a riure i li venia a la ment la imatge esperpèntica i triomfal d’una dona sola contra el món, una dona que el que tenia d’alçada ho tenia de bilis, amb els punys ferits de tant fregar, de tant agafar-se el cap els vespres d’impotència. “Els he fet por, filla, he vist el pànic dibuixat en les mirades aspres d’aquells vailets. Criatures, són. I fan olor de mort.”

I ara, igual que aleshores, la Victòria prem la mà de sa mare perquè no cedeixi davant del marit fet ossos, perquè no flaquegi pel pes de la veritat, de la fi injusta d’un home, un amor, un company de viatge, un pare. La filla li estreny la mà encara més fort i diu:

–Mama, ara farem justícia.

Article publicat al número 515 publicación número 515 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU