El 23 de maig passat, una torxa de la petroquímica Dow Chermical va emetre fum negre amb residus tòxics sobre el Camp durant més de 48 hores. Això no obstant, el Departament de Territori i Sostenibilitat afirma que es tracta d’un fet “sense transcendència”. Però, arran d’aquest esdeveniment i d’altres que s’han produït amb unes característiques similars, s’han tornat a posar sobre la taula el debat sobre l’impacte de la indústria petroquímica al territori i la petició d’un estudi complet de la qualitat de l’aire per part de veus expertes i plataformes civils.
“Sempre que hi ha una parada programada de manteniment, hi ha algun problema que perjudica les veïnes”, assegura Neus Roig, membre de la Plataforma Cel Net
Neus Roig, membre de la Plataforma Cel Net, assegura que “sempre que hi ha una parada programada de manteniment, hi ha algun problema que perjudica les veïnes, ja siguin episodis de flama, fums o soroll”. Afegeix que aquests casos “són l’altaveu d’una problemàtica silenciada” a la qual són sotmeses les habitants del Camp dia a dia. La darrera problemàtica registrada, segons Francesc Borrull, investigador de l’àrea de Química analítica de la Universitat Rovira i Virgili (URV), indica un “mal funcionament en el procés”, ja que “les torxes són mesures de seguretat de les empreses i, quan hi ha un error o un mal funcionament, s’activen”.
Els darrers anys, la indústria petroquímica del Camp havia registrat diversos episodis que havien alertat el veïnat de les poblacions properes, ja fos per l’impacte visual o per les olors. Ara bé, Joan Pons, ambientòleg i activista del territori, adverteix que “la societat del Camp ja no està en condicions de suportar episodis tan violents com els que s’han donat”. No existeix una diagnosi completa dels residus que s’emeten a l’aire i, per això, explica Pons, diferents plataformes i treballadores del sector demanen, “des de fa molts anys”, estudis complets a l’administració. Martí Nadal, investigador del Laboratori de Toxicologia i Salut Mediambiental de la URV, diu que “la qüestió clau que cal respondre no és saber qui contamina, sinó assegurar que la salut de l’entorn no es veu afectada, independentment de la indústria que en sigui responsable”.
Analitzar l’aire de les poblacions del complex petroquímic
L’any 2014, la Plataforma Cel Net –amb el suport dels ajuntaments de Constantí, el Morell, Perafort-Puigdelfí i Vilallonga del Camp, la Secció de Seguretat Industrial, Automòbils i Metrologia de la Generalitat de Catalunya i el Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans-Ecologistes de Catalunya (GEPEC)– va presentar un estudi de la qualitat de l’aire de la zona elaborat pel Laboratori del Centre de Medi Ambient (LCMA) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). La investigació tenia com a objectiu avaluar “les emissions atmosfèriques contaminants a la Vall de Francolí a partir de controls socials, químics i de modelització numèrica”, segons Cel Net.
El Camp representa el “punt més important del sud d’Europa” de la indústria petroquímica, a més de tenir “un seguit d’indústries potencialment contaminants”. Nadal comenta que “cadascuna d’aquestes empreses pot esgrimir que compleix amb els límits d’emissió d’un nombre conegut i limitat de contaminats marcats per la legislació” i que la població propera a les indústries “pot estar exposada a tots aquests contaminants”, que són emesos per “moltes fonts d’emissió en petites quantitats”.
Segons un investigador de la URV, “la singularitat del Camp radica en el fet que les empreses treballen amb alguns productes que no estan regulats i, per tant, no es poden determinar de manera automàtica”
Francesc Borrull explica que “la singularitat del Camp radica precisament en el fet que les empreses treballen amb alguns productes que no estan regulats i, per tant, no es poden determinar de manera automàtica”. Així doncs, es posa de manifest la necessitat de tenir dades aprovades per l’administració i uns estàndards de qualitat de producció i cura del medi ambient per poder investigar i treballar per uns models que siguin millors per a les habitants dels pobles i la relació amb l’exterior, tenint en compte la feina que s’està fent a les empreses en qüestió. Al mateix temps, tampoc no es poden fer vinculacions entre l’aire i la incidència de malalties de tipus respiratori o càncers per aquesta mateixa raó. El doctor Nadal és taxatiu: “De moment, no hi ha hagut la voluntat, especialment per part de la indústria, de fer un estudi epidemiològic per poder-ho contrastar a causa dels costos elevats”.
Els elements que es poden trobar a l’aire dels territoris que alberguen la indústria química i petroquímica són mesurats per la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Ambiental, òrgan que depèn de la Generalitat i que té diversos captadors repartits per la geografia catalana que recullen els compostos a estudiar. Les empreses també tenen una instal·lació pròpia, però els resultats són privats i els organismes independents no els poden consultar. Això no obstant, Borrull recalca que aquests sensors “només se centren en els compostos que estan regulats per normativa”. És a dir, contaminants majoritaris com els que resulten de la combustió d’un cotxe, per exemple, i alguns minoritaris que tenen una toxicologia contrastada, com ara el benzè o el benzo(a) pirè. Justament, Mercè Rius, directora general de qualitat ambiental, es basa en la normativa europea quan diu que el departament està analitzant, “des de l’any 2015 i durant aquest 2016” un total de 24 compostos volàtils, marcats per la legislació europea, arran del “compromís” establert amb l’entorn i la societat.
Gran part dels productes que arriben a l’atmosfera provinents del procés de treball amb petroli –que són els més nocius– formen part del grup de contaminants secundaris, elements que no són percebuts per la maquinària analítica ni recollits pels textos legals. Així doncs, quan es parla d’uns nivells correctes de concentració a l’aire no s’estan tenint en compte tots els factors. L’estudi dut a terme per la UPC revela que, entre els anys 2011 i 2015, es van registrar un total de 942 episodis a les poblacions de Constantí, el Morell, Perafort-Puigdelfí i Vilallonga del Camp, amb un decreixement accentuat els últims anys. Els incidents mesuraven la presència d’olor a les localitats en una escala de l’u al cinc.
L’arrel del problema es troba, comenta Pons, en el fet que “l’Estat espanyol i Catalunya no tenen una normativa que estableixi unes concentracions màximes de contaminants secundaris”. Així doncs, les actuacions només es poden emparar en allò que marca la legislació europea, que posa topalls en la presència de contaminants de primer nivell a través de la directiva de l’any 2010 sobre les emissions industrials (2010/75/UE) i la directiva de 2001 sobre limitació d’emissions a l’atmosfera de determinats agents contaminants procedents de grans instal·lacions de combustió (2001/80/CE).
La resposta de l’administració
El Departament de Territori i Sostenibilitat va crear la Taula de Qualitat de l’Aire l’any 2015, per donar resposta a les peticions formulades per part de diferents col·lectius de reunir les diferents parts que formaven part de l’àmbit de la petroquímica. Neix amb “la voluntat d’esdevenir la plataforma que aglutini, comparteixi i canalitzi les actuacions generades per qualsevol agent i de mantenir informats els ciutadans del territori”.
El Departament de Territori i Sostenibilitat va crear la Taula de Qualitat de l’Aire, un òrgan de caràcter consultiu que no pot proposar accions reals
Tot i això, la taula no inclou tots els agents que els sectors pròxims a Cel Net creuen convenients. A més, l’estructura només té un caràcter consultiu i, per tant, no pot proposar accions reals. La primavera passada, la representació del laboratori de la UPC, a qui es va encarregar l’elaboració d’un estudi independent sobre la qualitat de l’aire al Tarragonès Nord, va abandonar l’espai de diàleg “per la falta de voluntat real de millorar la qualitat ambiental de la zona”, segons es detallava a la premsa local.
Reconversió de la indústria
L’existència de models alternatius fan replantejar la vigència del sector petroquímic en un futur. Diferents veus coincideixen a destacar la necessitat d’una indústria petroquímica basada en uns principis de convivència amb l’entorn natural. Veus com la d’Esperanza Picó opinen que el sector “té l’oportunitat d’utilitzar recursos biològics com l’etanol obtingut a partir de la canya de sucre o la remolatxa i el gas de síntesi a partir de l’hidrogen generat per energies renovables o per subproductes de biorefineries”.
La reconversió a l’energia solar d’alguna d’aquestes plantes, a Texas, ha estat possible gràcies a l’acord amb un parc eòlic que té 200 megawatts de potència. A Alemanya, altres espais utilitzen la canya de sucre com a matèria primera i, d’aquesta manera, es camina cap a una química més ecològica i la “veritable revolució verda”, segons Picó. Caldrà veure quins plans té el govern català i cap a on evoluciona el seu model actual.
