Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La policia, al punt de mira

Els abusos i l’extrema violència en les intervencions fa créixer el debat sobre l’abolicionisme policial en una part de les societats europees i dels Estats Units. En parlem amb juristes, organitzacions de drets humans i veus especialitzades en seguretat i cossos policials

Escenes de violència policial contra manifestants al País Valencià, Catalunya, l’Estat francès i els Estats Units / Arxiu

“Tirarem a tocar”. És l’ordre que rebia l’Ertzaintza a Sant Sebastià el passat dimecres 20 de gener. La càrrega policial deixava un jove amb la mandíbula trencada per l’impacte d’un projectil de foam, entre altres incidents. La mateixa setmana, el Tribunal Suprem espanyol responsabilitzava sols un dels cinc policies implicats en la mort d’Iñigo Cabacas per l’impacte al cap d’una bala de goma l’any 2012 a Bilbao. Alhora, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg imposava a l’Estat espanyol l’onzena condemna per no investigar, d’ofici i sense demora, denúncies de tortura i maltractament sota custòdia policial. De nou –i ja en van sis–, la condemna referia una actuació d’omissió a l’actual ministre espanyol de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska.

La Coordinadora per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura detecta 9.000 casos de violència institucional

“Any rere any, no hi ha comunitat autònoma ni cos policial” que se salvi de cometre abusos, constata Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona. En setze anys, la Coordinadora per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura (CPDT) ha detectat més de 9.000 casos de violència institucional, predominantment en àmbits de privació de llibertat: comissaries, presons, institucions psiquiàtriques, centres de menors, CIE, trasllats en vehicles i vols de deportació. Una àmplia geografia sota control policial i amb sobirania pròpia.

Si bé no hi ha excepcions entre cossos policials, sí que es donen pics motivats pel context social. El centre Irídia va registrar 277 casos de violència institucional a Catalunya el 2019, intensificats després de la sentència del Tribunal Suprem a l’octubre contra el procés independentista. El 87% van ser en el marc de protestes al carrer, amb greus escenes de violència contra manifestants i incompliments dels protocols per part dels Mossos d’Esquadra i el Cos Nacional de Policia espanyol, constaten en un informe.

Malgrat que no tots els efectius participen en les males pràctiques, l’advocada Anaïs Franquesa destaca que el més greu és que “si la resta d’agents, comandaments i fins i tot responsables polítics hi donen cobertura, no perseguint-les, investigant-les o depurant responsabilitats, es crea sensació d’impunitat i referma el corporativisme”. David Martín, inspector de la policia local de Fuenlabrada, assenyala la manca d’ens independents que fiscalitzin regularment els cossos policials. “Qui controla a qui controla? El Defensor del Poble fa moltes recomanacions, però després no s’executen”, explica.


Producció en cadena del sistema penal

Daniel Pont, activista anticarcerari des de finals dels anys setanta del segle passat, recorda que el concepte de pomes podrides ja era recurrent a la Transició. “Ho assenyalen com a fets excepcionals, però si consultes l’hemeroteca, no han deixat de passar casos. És una pràctica consensuada per part de l’Estat”, argumenta. Per Ainhoa Nadia Douhaibi, coautora del llibre La radicalització del racisme (Cambalache, 2019), el concepte “dona a entendre que es pot netejar la policia. Però el capitalisme necessita la desigualtat per a l’explotació d’uns determinats cossos” travessats pel racisme, el sexisme o el classisme, argumenta. “És una guerra contra els pobres”, defensa el sociòleg Daniel Jiménez, del Grupo por los Derechos Civiles 15M Zaragoza.

El cos policial “selecciona la clientela quan va pel carrer i decideix actuar o no”, diu el professor Iñaki Rivera

Es pot entendre el sistema penal com un triangle isòsceles de vasos comunicants: justícia i policia a la base, presó a la punta. El cos policial en “selecciona la clientela quan va pel carrer i decideix actuar o no”, descriu Rivera. “L’activitat policial és intrínsecament política: imposa les concepcions dominants de l’ordre públic i privat a través de la llei i del seu compliment. A qui es protegeix i a qui es persegueix?”, reflexiona Douhaibi. També Jiménez creu que no fa prevenció del delicte ni n’evita la reincidència, sinó que l’organitza: delimita què passa i què no a través d’un abandonament sistèmic de les vides sobrants en la protecció de l’ordre socioeconòmic. “Som agents encarregats de fer complir la llei, però les lleis no les fem nosaltres. Necessitem legitimar el poder, perquè si no cau”, resumeix Martín.

Marlene Nava Ramos, estatunidenca de pares mexicans, forma part de Critical Resistance, un dels col·lectius anticarceraris més veterans a Nova York. Amb la lògica punitivista en l’abordatge de la pandèmia, veu clar el rol policial: “No és el benestar del poble, sinó vigilar determinats col·lectius. La policia pot matar amb impunitat perquè la societat considera dispensables grups de població”, argumenta, i destaca el paper central de la supremacia blanca. En aquest sentit, Douhaibi constata el profund racisme institucional i la creença estesa entre la població blanca que determinats altres –migrants, gitanos, refugiats, activistes– són més proclius a encarnar la perillositat i el crim que no la ciutadania europea, els nosaltres.


Calaix de sastre, poques bales i molt patrullatge

“El model gira al voltant de la persecució del delicte, traduït en patrullatge preventiu i intimidatori; una premissa equivocada de base”, explica l’inspector Martín. El gruix penal és contra patrimoni (77,6% dels delictes registrats l’any 2019 segons el Ministeri de l’Interior espanyol). La majoria d’aquestes infraccions es donen per necessitat, argumenta Martín: “Ningú s’atura a esbrinar per què algú roba. No aprofundim per veure on està el problema social”.

La tasca policial cada cop esdevé més un calaix de sastre en la deriva cap al treball-socialització de la repressió, respondre amb la força i l’autoritat a situacions d’exclusió social. En ser el principal agent d’intervenció i control de l’espai públic i privat, actua en àmbits que poc tenen a veure amb les seves competències professionals: pobresa i sensellarisme, crisis de salut mental, treball sexual, consum de substàncies estupefaents, processos migratoris… “Són situacions d’exclusió social, econòmica o comunitària amb causes estructurals”, i la manera de resoldre-les “no és des d’una lògica policial, sinó des de molts altres vessants”, argumenta Franquesa.

La xifra de crims contra persones i contra la llibertat suposa només el 14,9% del total penal registrat

“Contractar professionals d’aquests àmbits suposaria una inversió enorme. I els que hi ha, no els tenim disponibles les 24 hores del dia. Per contra, qui ho està les 24 hores? La policia”, assenyala Martín, constatant que acaben responent a fets pels quals no tenen respostes. A l’àmbit municipal, la gran majoria d’actuacions policials atenen conflictes privats o de convivència. En canvi, són menors els delictes més greus o amb majors danys: el 2019, la xifra de crims contra persones i contra la llibertat (14,9%) o contra l’ordre públic (7,5%) sumava el 22,4% del total registrat.

D’altra banda, Pont denuncia que l’actuació policial gairebé sempre recorre a la repressió per solucionar els conflictes, ja que “el missatge de la violència és exemplaritzant, per infondre por i marcar severament els límits de l’Estat”. Malgrat el relat cultural i mediàtic d’exposició al perill, les situacions de risc per als agents són molt menys freqüents de l’esperat. “Principalment breguem amb delinqüents de baixa estofa”, argumenta Martín. Pel madrileny Gonzalo Gárate, interessa construir una justificació que no té per què estar avalada estadísticament per la realitat. A més, l’homogeneïtat i la hipermasculinització dels cossos policials perpetua el tancament de files. Martín explica que no es promouen formes d’abordatge que prioritzin la desescalada i la mediació pacífica. “No s’usen habilitats per desactivar la tensió” que renunciïn a imposar l’autoritat o la força. Fins i tot, qui les fa servir sovint rep la pressió i el rebuig dels iguals.

Jiménez també alerta de la policialització del treball social. Gárate hi coincideix: “L’Estat té una capacitat repressiva que va molt més enllà de la primera línia de front”. La policia és el control dur a través del monopoli de l’ús legítim de la violència, però el control tou s’exerceix en la lògica de cobertura o exclusió de l’estat del benestar, i de la burocratització i judicialització dels col·lectius vulnerabilitzats, com en els casos de la Cañada Real madrilenya o de l’incendi mortal a Badalona, recorda Douhaibi. A més, Pont assenyala que per plantar-hi cara “no hi ha un teixit social, actiu i coherent de suport mutu. És el gran èxit del capitalisme”.


Reformes d’arrel o tiretes temporals

S’ha intentat canviar els cossos policials en diverses ocasions. Una experiència recent la coneixen de prop David Martín i Gonzalo Gárate, com a assessors del govern de Manuela Carmena. Eren part de l’equip que implementà reformes a la policia municipal de Madrid. L’inspector hi aportava l’experiència en delictes d’odi des de la creació l’any 2008 de l’Equip per a la Gestió Policial de la Diversitat a Fuenlabrada. Es va eliminar la Unitat d’Antidisturbis madrilenya, es va iniciar la Unitat de Gestió de la diversitat i es va crear un programa pilot de policia comunitària. Van trobar impediments de tota mena.

“Ningú s’atura a esbrinar per què algú roba”, diu l’inspector David Martín, de Fuenlabrada

Sent cossos de funcionaris de carrera, és molt difícil canviar la institució des de dins perquè les veus dissonants no tenen gaire pes. “A l’hora d’escollir comandaments, de tots els agents madrilenys només en podíem triar cinc com a caps de la Policia. Si no reconeixes la malaltia, no posaràs mitjans per solucionar-la”, argumenta Gárate. Per exemple, si agents, sindicats i comandaments neguen la pràctica rutinària d’identificacions per perfil ètnic. “Es van intentar passos mínims. Tot van ser bastons a les rodes”, descriu Martín. També constaten que una legislatura no és suficient per fer transformacions: amb el canvi de govern, de seguida es van recuperar els antidisturbis.

Per Vincent Wong, professor de dret a la Universitat de Toronto, “el perill és que sigui una tireta que no canvia els problemes subjacents”. Douhaibi creu que algunes reformes han servit per sofisticar, com les policies comunitàries, que han entrat en espais on abans no tenien accés, mantenint intacte l’aparell de l’Estat i les seves coordenades. “El sistema penal ofereix el que ofereix: cossos policials i presons. Està pensat per castigar. No se li pot demanar que faci allò per què no està pensat”, constata Rivera.


Justícia restaurativa: reparar el dany i les seves causes

Sobre si és possible o desitjable abolir la policia, hi ha divisió d’opinions. Franquesa argumenta que no és factible en un sistema que prima l’individualisme i la desresponsabilització de la vida comunitària. Rivera alerta que, malgrat tot, el sistema penal és un mur de contenció de la vulneració de drets o les revenges personalistes difícilment substituïble. “La lluita contra la tortura, lamentablement, exigeix emprar les eines del mateix sistema penal”, constata. Ara bé, Rivera no vol dir que el camí sigui “una altra policia”, sinó introduir tota una sèrie de models de proximitat, comunitaris o veïnals d’atenció al dany. Gárate veu desitjable una transformació radical de la policia, perquè ni a curt ni a mitjà termini es podrà abolir. Assenyala que un dels grans problemes és que els moviments d’esquerra no han reflexionat sobre la qüestió de la seguretat ni com abordar-la, per la qual cosa aquest tema sempre ha estat monopoli de la dreta.

Agents de l’ARRO dels Mossos en un desnonament a Barcelona |Bruna Casas

 

Alhora, diverses veus coincideixen a responsabilitzar de l’actual model policial la passivitat social. “La ciutadania, falsament refugiada en la seva zona de confort, amb la seva absoluta immobilitat, legitima la continuïtat de la repressió al no oposar-s’hi, des de la idea que ‘no va amb mi’”, recrimina Rivera, per la qual cosa “la major o menor participació ciutadana farà possible o impedirà qualsevol transformació”. Martín assenyala que “una societat cohesionada i igualitària ajuda molt més a ser segura que no pas els cossos policials”, malgrat advocar per no abolir-los, ja que “sempre hi haurà d’haver algú que faci complir la norma”. També denuncia que, com l’estructura actual se centra en el càstig, al sistema penal no hi ha acompanyament a la víctima: “El camí ha de ser la justícia restaurativa i apostar per retornar a la situació abans del fet traumàtic, sigui dolós, accidental o imprudent”. “Calen sistemes que puguin mediar entre parts, però atenent que no hi ha relació d’igualtat entre agressor i víctima”, alerta Rivera, i posant mitjans per protegir a qui ha rebut el dany.

Pastora Filigrana descriu formes de resolució de conflictes basades en la confiança en persones referents

Ara bé, ja hi ha àmbits en què la possibilitat de trucar a la policia ni es valora. Wong argumenta que, en l’abolició, “els millors experts són aquells que mai han tingut la protecció de la policia i que han desenvolupat pràctiques per assegurar el suport mutu i la seguretat col·lectiva”, des de la necessitat o la voluntat política. Per exemple, Pastora Filigrana, a El pueblo gitano contra el sistema-mundo (Akal, 2019), descriu formes comunitàries de resolució de conflictes basades en la confiança en persones referents per edat, comportament o valors. Els manters, davant la persecució policial, han posat en marxa mecanismes de suport mutu per poder vendre al carrer.

Un guàrdia civil en un operatiu de control de migrants arribats en pastera |Pedro Mata (Fotomovimiento)

 

Hi ha experiències dels moviments socials en protocols contra agressions sexuals i violències masclistes, amb aproximacions sovint restauratives. Al llibre ¿Y qué hacemos con los violadores? (Descontrol, 2020) s’aborden els reptes de provar vies allunyades del sistema penal i del punitivisme. Els textos recollits fan una panoràmica de les dificultats, internes o sistèmiques, d’aquestes experiències. Pont veu important posar en marxa alternatives així, “perquè no tinc cap dubte que viure sense policia ni presó és possible. És vital substituir el concepte de culpabilitat pel de responsabilitat, canviar el paradigma”. Argumenta que són necessaris els intents, malgrat els errors
i les contradiccions, per tal de caminar envers una assumpció responsable dels danys i de la seva reparació, individual i col·lectiva.

“La necessitat de la policia està més arrelada en l’opinió pública que no pas la de les presons”, argumenta Jiménez. “És el discurs d’‘algú ha de fer-ho, és el que hi ha’. S’entén que, sense, el panorama seria pitjor. Però el debat sobre l’abolició de la policia no té res a veure amb la policia. És un problema en què les solucions estan a una altra banda”, assegura. Per començar a construir convivències que no depenguin de la repressió, destaca les aportacions dels feminismes i l’antiracisme, que posen al centre la vida i les necessitats per sostenir-la. Abolir la policia, defensa Jiménez, serà la conseqüència natural de desmantellar el sistema que la legitima.

Si es vol transformar radicalment el sistema, potser en el fons s’està parlant de construir un futur sense policia

Per l’estatunidenca Nava Ramos, “es pot aconseguir si la gent té cobertes les necessitats i garantit el vessant material. Atendre la salut mental, oferir acompanyament, cures, habitatge… A partir de la pandèmia, han sorgit molts projectes de suport mutu des de la població”. Assenyala que les alternatives ja tenen llavors que van més enllà dels àmbits activistes. Wong coincideix que cal anar a l’escala local, de barris i comunitats, per fer-ho més abordable: desinvertir en el sistema penal i invertir en altres àmbits per arribar al nucli de les problemàtiques socials.

Douhaibi creu que hi ha molt per aprendre d’activistes abolicionistes referents –com Ruth Wilson Gilmore, Angela Davis, Mariame Kaba o Derecka Purnell. “Sí que es pot abolir, amb una transformació social, política i econòmica de base”, i no només conformar-se a canviar les funcions o les formes policials. En aquest sentit, es pot fer la pregunta al revés: és possible desmuntar les estructures d’opressió sense abolir els cossos policials? Mirant-ho a la inversa, doncs, si es parla de transformar radicalment el sistema, potser en el fons s’està parlant de construir un futur sense policia.


Del colonialisme i la repressió urbana a Hollywood

La institució de la policia occidental arrenca al bressol dels estats nació i les grans ciutats modernes, arrelada en el colonialisme i l’auge del nou ordre mundial del capitalisme industrial. Es crea com un cos armat diferenciat de l’exèrcit per exercir un control social urbà. Els territoris colonitzats van ser laboratori de proves on aplicar tècniques i polítiques repressives que després s’han importat al Nord global.

Gravat històric on es veu una intervenció de la Slave Patrol als Estats Units |Arxiu

 

Alex Vitale, al llibre El fin de la policia (Capitán Swing, 2021), situa l’origen del cos policial anglosaxó en l’ocupació britànica a Irlanda, amb lleis persecutòries contra la vagància que recorden les legislacions espanyoles per criminalitzar el poble gitano o la “Ley de Vagos y Maleantes” de la Segona República, reciclada pel franquisme com a “Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social”. Als Estats Units, la policia arrenca perseguint la població negra esclavitzada que fugia de les plantacions i controlant l’incipient moviment obrer.

Els actuals cossos policials espanyols es refunden a la Transició. A l’inici de la democràcia es fa un transvasament directe d’agents i comandaments: la Guàrdia Civil deixà de ser cos militar i el Cos Nacional de Policia fou hereu de la Policia Nacional franquista. “Canvis de nomenclatura i d’uniformes, però a la pràctica no hi va haver una ruptura”, constata Gonzalo Gárate. Durant aquests 42 anys, els efectius traspassats han format part activa dels cossos policials.

Per Vincent Wong, professor de dret a la Universitat de Toronto, la policia “és una institució global”, una xarxa supranacional que comparteix informació i recursos. Per exemple, els Mossos d’Esquadra s’han format amb el Mossad israelià, i, al seu torn, han format la policia xilena, o la Guàrdia Urbana de Barcelona ha participat de cursos d’entrenament al Departament de la Policia de Nova York. Hi ha una forta influència estatunidenca, que ha marcat el camí envers la militarització i la tecnificació dels cossos policials –aprofundida amb el mal anomenat armament “no letal”–; la forta escalada de violència a les fronteres, amb la policia com a punta de llança de les polítiques migratòries; l’ampliació de la repressió i persecució contra moviments socials; la guerra contra les drogues transnacional, i finalment, no es pot menystenir la influència cultural, ja que Hollywood i la maquinària audiovisual televisiva n’han construït un imaginari canònic globalitzat.

Article publicat al número 516 publicación número 516 de la Directa

Articles relacionats