Per quina raó les persones afectades per la pòlio experimenten un rebrot de la malaltia al cap de vint o trenta anys?
Ho desconeixem. Hi ha una teoria autoimmune, que el neuròleg Marinos C. Dalakas va formular als anys noranta, segons la qual la resta de virus que havia quedat a la medul·la espinal genera anticossos que ataquen l’organisme, tal com passa amb una malaltia reumàtica. De tota manera, aquesta teoria ha perdut pes els darrers anys. Ara, quan parlem de postpòlio, ens referim a l’esgotament; és a dir, al fet que arriba un dia en què les neurones que han sobreviscut no poden continuar suportant el mateix esforç i deixen de transmetre la informació a les fibres nervioses amb la mateixa velocitat que abans, i impedeixen que puguin realitzar els mateixos moviments.
Quin abordatge clínic s’aplica als pacients?
S’ha imposat la combinació de traumatòlegs i neuròlegs, que per mitjà d’un electromiograma detecten si el pacient presenta aquesta malaltia. Aquesta combinació d’especialistes i la participació de psicòlegs i altres facultatius fan que la mirada sigui més rehabilitadora.
Hi ha fàrmacs per guarir-la?
Hi ha fàrmacs pel cansament, com la metadina i altres que se subministren per l’esclerosi múltiple o la miastènia gravis, però per guanyar força no existeixen. I pels qui tenen fatiga muscular, utilitzem la carnitina, molt habitual entre els esportistes, encara que no és gaire efectiva. L’esperança es troba en els assajos que vam iniciar el 2017 amb immunoglobulina intravenosa per pacients de base immune, mitjançant la qual mirarem de frenar els símptomes. En tot cas, la postpòlio no es pot curar, només alentir-ne la progressió.
Per què les fractures d’ossos són més habituals que en altres malalties?
La raó és que els pacients tenen músculs poc exercitats, de manera que l’artèria de la cama està molt debilitada i, de retruc, el reg sanguini a l’os hagi estat menor a la resta de persones. Això fa que tinguin la cortical més prima i, amb un moviment brusc, l’os es pugui trencar més fàcilment.
També, segons apunten els estudis, gairebé quatre de cada deu persones amb postpòlio cauen en depressió. Tan habituals són aquests episodis?
“En la majoria de casos, es tracta de persones que han tingut vida social i laboral normal i, de cop i volta, es veuen incapacitades”
Són freqüents, però no es tracta de depressions endògenes, sinó secundàries pel sentiment de pèrdua. Recordem que, en la immensa majoria de casos, es tracta de persones que han tingut vida social i laboral normal i, de cop i volta, es veuen incapacitades, amb el consegüent daltabaix anímic. D’aquí que treballem dinàmiques de grup per tal que comparteixin les seves vivències i, d’aquesta manera, mitiguin l’aflicció que els suposa veure’s novament en cadira de rodes.
Es pot dir que als afectats se’ls va tractar com a conillets d’índies a qui es van aplicar protocols innecessaris?
És veritat que de petits van patir una cirurgia plena d’errors. Per exemple, la implantació d’un múscul extensor del genoll al flexor per corregir la cama desplaçada o el subministrament de penicil·lina, que no feia res. Dit això, els països que van entomar la pòlio com un problema pandèmic van invertir molt en experimentació, creant remeis amb els quals avui podem combatre diverses molèsties. És el cas dels Estats Units, que arran de la pòlio, el 1955 va fabricar les primeres vacunes i cadires de roda plegables. De la mateixa manera que, gràcies a utilitzar els pulmons d’acer perquè els afectats poguessin respirar, Dinamarca va treure el model de respiració per traqueotomia que coneixem ara i que és més efectiu, ja que permet introduir aire dins del pacient.
