Refredar l’economia, externalitzar, reorientar la despesa o dinamitzar el mercat laboral. Són expressions que s’han instaurat d’una forma ben natural en els relats del periodisme econòmic, i que en realitat sovint es podrien traduir –respectivament– per apujar els tipus d’interès bancari, cedir a mans privades empreses o serveis de l’administració, retallar la factura social dels pressupostos públics i abaratir els costos de l’acomiadament. A aquest gust per l’expressió críptica i eufemística hi podem sumar el recurs constant a tecnicismes no sempre ben explicats, anglicismes que es podrien fàcilment traduir per una expressió autòctona més comprensible o la inclinació a l’enginyeria numèrica enrevessada a l’hora de desplegar dades i percentatges. Tot plegat, ha convertit l’anomenada premsa salmó (i per extensió, les seccions d’economia de la gran majoria de mitjans de comunicació) en un territori hostil per a moltes lectores, però alhora amb capacitat de traslladar relats que han penetrat i s’han instaurat en tots els àmbits, des del púlpit acadèmic a la barra del bar.
El periodista Yago Álvarez Barba (O Porriño, Galícia, 1980) acaba de publicar Pescar el salmón: bulos, narrativas y poder en la prensa económica (Capitán Swing, 2023), un volum que és alhora un compendi i gairebé un manual de lectura per detectar les tècniques manipuladores d’aquesta especialitat informativa, i també les estratègies amb què s’emmascaren els discursos que vol traslladar. Álvarez Barba, que sol usar el nom de guerra de El economista cabreado, fa anys que practica un periodisme econòmic que pretén desmarcar-se de les praxis que relata al seu llibre i que planteja la possibilitat de sistemes alternatius al model capitalista liberal que, segons ell, la premsa estàndard projecta com a únic sistema d’organització social possible, embolcallada en una pàtina de suposada neutralitat i expertesa. Ho ha fet des de la revista El Salmón Contracorriente, que va impulsar el 2014 i que fa sis anys es va integrar al projecte de comunicació El Salto amb les funcions de secció d’economia. També és hiperactiu a l’antic Twitter, on el seu compte s’ha convertit en un particular observatori de casos pràctics de manipulació que troba rastejant les pàgines de color salmó.
En aquest llibre ens retrates un panorama prou inquietant de la premsa econòmica i els seus modus operandi. Després en parlarem. Però en comptes d’animar-nos a fugir-ne corrents, ens incites a enfrontar-nos-hi, a llegir-la. Per què ens ho fas, això?
Clar, és que sempre se’ns presenta la premsa econòmica com quelcom totalment neutral i lliure de politització, quan és exactament el contrari. En moltes qüestions la ciutadania té clares les posicions, sap si és de dretes o d’esquerres, però en economia sol fiar la seva opinió en els que hem convingut a denominar “experts”. Per això jo no vull que la gent no deixi d’obrir la premsa salmó, sinó que aprengui a llegir-la amb ulls crítics, a generar la seva pròpia opinió, a desconfiar. I també a desgranar quines són les narratives que ens intenten imposar perquè així també ens serveixi per veure els interessos que defensen els grans poders que hi ha al darrere d’aquests mitjans de comunicació. I, entenent-los millor, també podrem implicar-nos millor en política i participar dels debats democràtics.
Li diem premsa econòmica, però potser seria millor parlar de premsa empresarial, de negocis o financera. Perquè bàsicament projecta l’activitat de l’economia privada i tampoc de tota la privada. I ja no diguem l’economia que no és estrictament productiva, que no genera valor comptable amb diners. O és que potser es vol transmetre el relat que només és economia el que orbita al voltant de les grans empreses?
“A la premsa econòmica només hi surten plasmades les idees d’aquells que volen modelar tot allò que ens envolta d’acord amb els seus interessos”
A veure, sí que es parla en termes no empresarials, de vegades, quan s’aborden qüestions macroeconòmiques, com l’atur, el dèficit, la inflació o el deute públic. Però l’enfocament és sempre empresarial. I efectivament, el que segons aquests mitjans és bo per a l’economia sempre està representat en el món empresarial. Els experts, els think tanks, o les mateixes organitzacions supranacionals, com l’FMI, el Banc Mundial, o l’OCDE, són les que imposen el relat d’allò que és bo. Per altra banda, l’encertes totalment quan assenyales la qüestió reproductiva, de les cures. Quan vam fundar El Salmón Contracorriente vam néixer clarament amb aquesta visió de no cenyir l’economia a la borsa i els mercats. ¿Què passa amb l’economia ecològica, amb l’economia feminista, o el decreixement, amb altres formes d’entendre l’economia, que per nosaltres també eren economia, i que no es tenen mai en compte a la premsa salmó? I aquí és on rau aquesta lluita nostra per fer baixar l’economia a un terreny més comprensible per a la ciutadania. Economia és tot allò que ens envolta, però a la premsa econòmica estàndard només hi surten plasmades les idees d’aquells que volen modelar tot allò que ens envolta d’acord amb els seus interessos .
En el llibre fas un repàs prou exhaustiu de diverses estratègies habituals en la informació econòmica mainstream, podríem parlar gairebé de tècniques de redacció periodística, a base d’eufemismes, tecnicismes o anglicismes sovint forçats o innecessaris. Creus que són subterfugis per blindar-se i evitar el que deies al principi, que la ciutadania pugui llegir-la i interpretar-la amb criteri propi?
Crec que és una premsa que sí que vol ser llegida, el que no vol és que l’entenguem. Volen que els seus titulars es moguin a les xarxes socials, que el cunyat al sopar de Nadal tregui la frase d’un titular… Volen generar una opinió pública el més estesa possible. Tenim aquesta imatge que la premsa salmó va destinada a inversors o emprenedors, però realment sí que hi ha una estratègia d’usar l’economia com un generador de narratives que arribin a tothom. Però el que no volen és que les entenguem bé, volen que ens sembli tot tan complex i intricat que finalment confiem en les “veus expertes” que són les que ells han designat; que comprem els seus enfocaments sense que ens fiquem massa en si són correctes o no.
I s’embolcalla en una aura d’aseptisme o neutralitat, com si esgrimís una disciplina científica com és l’economia que no admet altres interpretacions. Però tu diries que el periodisme econòmic és tant o potser més manipulador que altres especialitats o que la premsa generalista? O potser es creu més impune a l’hora de manipular?
El que intento explicar és que, gràcies a aquesta barrera del llenguatge, de vegades ni tan sols li fa falta mentir. Jo parlo de “bulos”, que és una paraula que crida molt l’atenció, però és que n’hi ha. Al final tota la premsa econòmica, tota, té un biaix neoliberal capitalista. No posa en entredit cap dels dogmes neoliberals amb què ens bombardegen els últims cinquanta anys. És el resultat d’una llarga batalla ideològica. Son idees que estan tan ficades ja en el nostre imaginari social, que de fet no els cal mentir massa. I aquest enfocament polític neoliberal, està present absolutament en totes les capçaleres.
En general el públic lector associa les grans capçaleres de premsa a una certa adscripció ideològica, però les econòmiques, de portes enfora, sembla que no tenen una ideologia tan clara. Tu diries que és una premsa tant o més polititzada que la resta?
És clar que té ideologia, però és una ideologia totalment hegemònica. Al darrere hi ha molts anys de batalla cultural que ha fet que aquesta ideologia no s’entengui ja com a tal. Aquesta és la seva principal eina i el principal perill per als lectors. En cap moment es posa en dubte aquesta base ideològica, per molt que hi hagi grups mediàtics que puguin penjar-se la medalla de ser una mica més progressistes. Poso l’exemple de Cinco Días, uns dels diaris salmó espanyols de referència: pertany al Grup Prisa, que podria ser, entre els grans conglomerats de comunicació, el més proper a la socialdemocràcia liberal. Però, per molt que prediqui el combat contra les desigualtats, no posa en dubte cap dels mantres neoliberals, com el principi de no-intervenció dels poders públics. I aquesta línia editorial es reprodueix en el 99% de la premsa econòmica internacional.
En general té unes xifres de vendes molt residuals i, com tota la premsa, va perdent lectores. Què la fa, doncs, encara, tan influent?
“Els poders econòmics tracten mitjans que controlen com si fossin els seus departaments de responsabilitat social corporativa: els fan servir per rentar-se la cara”
Bé, per una banda, tenen informació de primera mà i molt elaborada sobre l’activitat empresarial i els mercats. Per tant, en aquests sectors especialitzats, continuen disposant d’un públic fidel. Però després també és influent pel que ja hem comentat: són eines molt efectives de transmissió ideològica i de generació d’opinió pública. Perquè al final els assumptes econòmics són els que més afecten els grups inversors que estan darrere d’aquests mitjans. Posem per cas que un govern, per exemple, disposa o apuja un impost sobre l’activitat financera: si de cop la premsa salmó es posa a publicar articles demonitzant l’impost, argumentant que al final repercutirà en els clients de la banca, doncs això té més impacte en l’opinió pública que si ho diu el diari Marca, per molt que aquest tingui més audiència. Han generat aquesta gran barrera i aquesta aura d’impartir una ciència exacta, que és la seva millor eina de transmissió ideològica.
En el llibre poses alguns exemples de com la premsa econòmica ha tractat d’influir en polítiques públiques, inclús com ha actuat com a mecanisme de desgast de governs o fins i tot per forçar la seva caiguda. Hi ha un cas que hi és molt present que és el del govern de coalició que hi ha hagut els darrers anys a l’Estat espanyol…
És clar. És un govern que per a mi en polítiques de benestar econòmic s’ha quedat absolutament curt en molts aspectes. Però al final ha establert un impost sobre el gas, un impost a les energètiques, un nou impost a la banca, un impost a les grans fortunes i una llei del mercat immobiliari. Els grans poders d’aquest país, molts dels quals estan asseguts en els consells d’administració dels grups mediàtics o en són els principals anunciants, senten que els han ficat la mà a les butxaques. I en part, aquesta guerra no declarada que hi ha hagut contra aquest govern, ha estat un dels motius que m’ha empès a posar per escrit totes aquestes pràctiques. Però hi ha molts més exemples d’intervencionisme polític. Grècia va demanar dos rescats a la Unió Europea i a la premsa espanyola (econòmica i no econòmica) li va importar un carall; però de sobte arriba al govern Syriza, i d’un dia per l’altre a la premsa d’aquí es multipliquen d’una forma exponencial les notícies que parlen de com de malament van les coses a Grècia. Va ser una operació que es repetia en els mitjans econòmics dels diversos països per tal d’impedir que a la ciutadania no se li acudís apostar per algú que plantegés també deixar de fer front al deute o decisions d’aquesta mena.
Sovint s’assenyala que l’accionariat de molts mitjans està controlat per grans empreses alienes a la comunicació, però des de fa uns anys ja no és només això sinó que al darrere hi ha gegants de la inversió internacional. Com ha influït l’entrada d’aquests mecanismes inversors en les línies editorials de la premsa econòmica? Ha accentuat el procés que estem comentant?
És un procés de globalització que esclata amb la crisi del 2008. I que coincideix amb un moment també de gran crisi dels mitjans de comunicació a causa de la irrupció dels formats en línia. Es perd la principal font de negoci que era la venda d’exemplars, i cau en picat la publicitat. I aquí s’obre una fase de financerització. Els grans grups empresarials, per sobreviure i créixer, surten als mercats de la Borsa o aproven ampliacions de capital. Això obre les portes de les seves cúpules directives als fons d’inversió, els bancs i les grans empreses també financeritzades. I aquí és on els grans poders entren en els mitjans, que al final tracten aquests mitjans que controlen com si fossin els seus departaments de comunicació o, si vols, de responsabilitat social corporativa: els fan servir per rentar-se la cara.
Com valores la informació econòmica que es transmet des dels mitjans públics, que teòricament no haurien d’estar en aquesta dinàmica d’interessos de grups econòmics que hem descrit?
“És clar que la premsa econòmica té ideologia, però és tan hegemònica, al darrere hi ha tants anys de batalla cultural que ha fet que aquesta ideologia no s’entengui ja com a tal”
Potser no entren tan descaradament en la lògica de servir el poder empresarial, però també estan molt polititzats i coixegen del mateix peu. La falta d’independència hi és igual, sobretot amb les televisions autonòmiques que, almenys la de Madrid, és un aparell de propaganda al servei de [Isabel Díaz] Ayuso. Però a banda, és que tornem al mateix: encara que Televisió Espanyola ara pugui ser més pròxima a l’actual govern, no hi sentiràs que es plantegi la possibilitat de nacionalitzar Iberdrola, per dir un exemple. Mira, hi ha un cas molt curiós que va ser un estudi sobre com els informatius de la BBC encaraven les informacions econòmiques, encarregat per la mateixa cadena pública britànica. El resultat va ser que s’havien detectat moltes notícies parcials, però que era una parcialitat no feta a propòsit; per exemple, molts periodistes donaven per fet que abaixar els impostos era per norma una bona decisió sempre. I l’estudi acabava concloent que es devia sobretot a la manca de coneixement en matèria econòmica dels redactors. A mi em sembla una mica covard carregar la culpa als treballadors. No és un problema de què hi hagi redactors concrets de pensament liberal, sinó una victòria de la batalla cultural neoliberal. És un procés que ve de l’època del “there is no alternative” [no hi ha alternativa], del thatcherisme. Durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, les polítiques keynesianes van anar molt bé per a tothom, però els grups de pensament neoliberal, els Hayek i companyia, estaven esperant atentament. I a partir dels anys vuitanta, aquests think tanks veuen que han de donar la batalla cultural al carrer més que no pas a l’acadèmia. I han forjat idees tan incrustades en l’imaginari de la societat que és normal que fins i tot a les televisions públiques les donin per bones.
Fa anys que et mous en projectes de periodisme econòmic al marge de tot aquest panorama que hem descrit, que qüestiona tots aquests dogmes del lliure mercat i intenta explicar que hi ha altres alternatives. Però no tens de vegades la impressió que molta gent afí a ideologies progressistes o als moviments socials té instaurat el xip que “això de l’economia és cosa de capitalistes”? Us sentiu una mica predicadors en el desert?
De vegades ens sentim peixets en una piscina plena de taurons. És veritat el que dius. Des de l’esquerra, encara que molts debats que s’articulen tenen un rerefons econòmic important (per exemple, tot el que té a veure amb l’ecologisme o amb el dret a l’habitatge) però sí que es tendeix sovint a deixar de banda els aspectes d’economia més pura. I en part per això ens costa créixer. I de vegades la publicitat també filtra. Tot i que hi ha mitjans com El Salto o la Directa que filtrem segons quins anunciants, al revés també passa: encara que volguéssim, moltes empreses no ens posarien mai publicitat perquè no volen alimentar mitjans com els nostres. Ara bé, jo crec que –per desgràcia– ens enfrontem a uns escenaris que poden canviar tot aquest panorama. Amb la pandèmia vam veure que feia falta un sistema públic per poder mantenir l’encomia i els salaris en situacions excepcionals. Es comença a parlar en termes gairebé proteccionistes fins i tot des d’organitzacions com l’FMI. I per damunt de tot això, i per això deia que per desgràcia, hi ha la crisi climàtica, que al final l’està provocant tot aquest sistema econòmic vigent. I jo crec que, encara que sigui a les males, molta gent s’adonarà que el sistema actual ens porta a l’abisme, i ens dona una mica la raó als qui, des del periodisme, fa anys que defensem un altre model. I la premsa salmó i els grans grups que hi ha al darrere, arribarà un moment que ja no podran postular aquest discurs gairebé negacionista; potser aleshores s’hauran de plantejar fer un periodisme obert a altres tipus d’organització econòmica i social. Les portes perquè el panorama quedi més lliure de taurons estan, si més no una mica, obertes.
