En dues dècades les Balears (Mallorca i Menorca) i les Pitiüses (Eivissa i Formentera) han passat de tenir 100 explotacions d’agricultura ecològica a tenir-ne 907, segons les últimes dades de 2018. En aquest període s’ha passat d’una superfície de 1.983 hectàrees inicials a 35.848 hectàrees actuals, una tendència de creixement positiu a la contra del sector agrari en general i que serveix d’esperança i atreu el jovent. Els perfils de qui se suma a l’agricultura en ecològic és molt divers i està motivat per diferents raons. Nofre Fullana, de l’Associació de la Producció Agrària Ecològica de Mallorca (APAEMA), diu que entre les noves persones sòcies que s’estan sumant a les 400 que integren l’entitat “n’hi ha que ho fan per principis propis, però també tenim moltes finques que feien agricultura convencional i han vist que s’estaven carregant els sistemes de vida; no només la terra, sinó la biodiversitat. Estaven cansats de veure que l’agricultura convencional no funciona
i s’han passat a l’eco”.
Les consumidores han jugat un paper protagonista en aquest creixement. “La demanda de producte eco supera molt la producció”, assenyala Aina Calafat, de la SEAE, i concretament “un 50% del producte eco fresc ve de fora”, detalla Fullana. Però les consumidores han canviat i, tot i que no hi ha dades o estudis, des de l’experiència Fullana exposa que “fins fa uns anys el consum eco estava associat a unes persones que cercaven un consum conscient, crític i transformador. Des d’uns temps més recents hi ha un augment de demanda brutal, però no és gent que faci un consum crític, és gent que cerca un producte millor encara que sigui més car, per motius de salut purament”.
La vulnerabilitat del sector agrari l’ha dut a reinventar-se amb etiquetes “de qualitat”, amb “valor afegit” o “diferenciat”
La vulnerabilitat del sector agrari en general l’ha dut a reinventar-se i fer productes amb etiquetes “de qualitat”, amb “valor afegit” o “diferenciat”. Aquesta estratègia de supervivència pot dur a contradiccions i situacions on allò que hauria de ser normal acaba sent gairebé exòtic o fins i tot inaccessible per una part de la població. “Dins el mercat capitalista actual, l’única manera que les finques puguin sobreviure és fer aquesta diferenciació. En quantitat i preu no podem competir”, explica Fullana, que reconeix que és un debat que tenen internament: “Tenim una certa por que es produeixi una convencionalització de l’agricultura eco i fins i tot la creació de línies d’exclusivitat”. L’exemple més clar el trobam en productes elaborats com són l’oli i el vi, que segons Fullana “algunes explotacions en mans de grans capitals fan productes que ja no estan pensats ni per consumir aquí, sinó per exportar o per oferir una experiència gurmet, dur-los a les finques i aprofitar per col·locar-los qualsevol producte a preus abusius”. L’altra cara de la moneda són “les famílies pageses i finques en mans de locals que intenten que tot el seu producte es distribueixi aquí”, remarca el productor.
El professor Murray apunta que això està relacionat amb “les dinàmiques de gentrificació, que volen dir elitització, i que també tenen un component gastronòmic molt lligat al tema de les noves modes alimentàries. Aquest fenomen s’està produint arreu i es parla d’una gentrificació verda, que en part té a veure amb els productes exclusius i que beu molt de la cultura eco. I és clar, això està plagat de contradiccions. La més clara és que està desplaçant el consumidor local i ens trobam en la situació on només poden accedir les elits extranacionals, mentre les classes populars es veuen abocades a haver de menjar la porqueria que ve envasada”. Per pal·liar aquesta situació, Fullana recomana “anar directament a les finques dels pagesos i pageses eco, on els preus són, si fa no fa, els mateixos que els que es poden trobar en aliments convencionals en uns grans magatzems”. I afegeix que davant aquesta crescuda de la producció eco “arribarà un punt que s’haurà de diferenciar l’agricultura ecològica pròpiament dita, la que segueix el reglament europeu i que pràcticament és substituta de la convencional, de la que practica cada vegada més gent: l’agroecologia, que és la que va més enllà i a part de seguir el reglament té en compte que els recursos utilitzats siguin locals, que hi hagi un sou digne de les persones que hi fan feina, que hi hagi igualtat entre homes i dones, que els preus siguin justos, etc. En definitiva, la sobirania alimentària va molt lligada a l’agroecologia
i s’haurà de diferenciar”.
Finques familiars i cooperatives
El tipus d’explotacions o finques –que és com prefereix anomenar-les Nofre Fullana– que es dediquen a l’agricultura eco “són sobretot finques familiars on treballen tres o quatre membres de la família”. Per això, des d’APAEMA promouen projectes de col·lectivització entre finques. “Encara que hi hagi ajudes, a la llarga no surt a compte que cada finca tengui un tractor ni tota la col·lecció d’ormejos. Seria qüestió d’anar construint agrupacions de productors i que aquestes gestionessin una maquinària compartida”. Això pel que fa a la producció, però dins l’agricultura ecològica local també es vol millorar la distribució dels productes: “Veim que és necessari col·lectivitzar la comercialització”, diu Fullana, i posa d’exemple la creació de la cooperativa de carn d’ovella ecològica, de la qual participen 40 explotacions ramaderes i que ha permès “que el preu sigui molt més just i que surti a compte tenir una guarda d’ovelles” i ara “ho volem fer amb hortolans, per millorar la comercialització a tendes més grosses o compra pública; com menjadors, que requereixen una quantitat i estabilitat al llarg de l’any”.
La creació d’una cooperativa de carn d’ovella ecològica ha permès un preu més just i un servei de guarda compartit
Dins aquest creixement de la producció ecològica, Aina Socies, tècnica de l’Associació de Varietats Locals, remarca la importància de l’ús d’aquestes varietats. “Si volem triar el que menjam, hem de triar les nostres pròpies llavors. Si depenem de les empreses multinacionals que produeixen llavors, elles acaben decidint el que menjam. Les llavors són la base total de la sobirania alimentària. Si perdem el control de les llavors, perdem el control de l’alimentació”, rebla amb convicció.
