“Amb els estris d’impremta en un desert,
vares pintar als seus cors un cel obert”
(I el mar esperant, de Ramon Sauló)
Desenterrant el silenci
El 2010, el geògraf i documentalista d’històries humanes i compromeses Sergi Bernal visita les muntanyes de la Pedraja, a Burgos, per documentar l’exhumació d’una fossa comuna en la qual es troben les restes de cossos de víctimes afusellades durant la Guerra Civil. L’objectiu del projecte era clar: dignificar la memòria d’aquelles persones i possibilitar el dol als familiars dels éssers desapareguts. Però aquesta documentació va anar més enllà quan un veí de Bañuelos de Bureba –localitat propera al lloc d’exhumació–, va explicar que el mestre del poble segurament estava enterrat en aquella mateixa fossa. Sergi Bernal queda captivat per aquesta història i decideix investigar sobre el tema. El mestre era Antoni Benaiges, un educador català que després de fer d’interí a una escola de Vilanova i la Geltrú, se li concedeix la vacant en una escola rural a Bañuelos de Bureba, província de Burgos. Un mestre republicà, afusellat i amb la memòria esborrada fins aquell moment.
L’arribada del mestre
Antoni Benaiges va arribar un 27 d’agost de 1934 a Bañuelos de Bureba. Un poble de poc més de 200 habitants, sense electricitat ni aigua corrent, sense carreteres, totalment incomunicat. Arriba a un tros de terra d’una Espanya que arrossegava un nivell d’analfabetisme considerable, però arriba amb la fermesa que una educació laica, gratuïta i amb un caràcter actiu, creador i social, aconseguiria donar ales a una generació de persones educades en i per la llibertat.
Antoni Benaiges va arribar un 27 d’agost de 1934 a Bañuelos de Bureba. Un poble de poc més de 200 habitants, sense electricitat ni aigua corrent, sense carreteres, totalment incomunicat
L’escola es trobava en unes condicions molt precàries. Hi regnava un crucifix i la grisor de la por i l’obediència de dècades enrere. Però malgrat la suspensió de les reformes educatives del primer bienni de la II República i, en conseqüència, la reducció de les destinacions econòmiques a l’educació, Benaiges va enrolar-se en la transformació d’una escola mitjançant els principis freinetians: la llibertat d’expressió, la vida cooperativa i la vida participativa.
Educar en i per la llibertat
Malgrat el recel inicial d’un alumnat acostumat als càstigs físics i psíquics, la tendresa i l’alegria del mestre Benaiges els va fer despertar l’entusiasme d’aprendre. L’escola es va convertir en la casa i el taller dels infants del poble. Quedava enrere la memorització de dades i lliçons donant pas l’experimentació i el treball artesà, a la responsabilitat individual i cooperativa, a la coeducació; als jocs i la música com a eina pedagògica i social, a l’observació i l’aprenentatge actiu fora de l’aula. L’escola també es va convertir en una acadèmia nocturna pels joves i adults, on podien expressar-se i parlar sense censura.
Antoni Benaiges, seguint les teories del pedagog francès Célestin Freinet, considerava que els infants tenen una necessitat vital d’expressar el que senten, i va trobar en la impremta una eina ideal per assolir-ho
Antoni Benaiges, seguint les teories del pedagog francès Célestin Freinet, considerava que els infants tenen una necessitat vital d’expressar el que senten, el que veuen i el que somien. I per ell, aquesta necessitat prescindia d’un mitjà essencial per fer-se escoltar i arribar a tothom: saber escriure. La impremta va cobrir aquesta necessitat esdevenint una eina motivadora i clau per a l’alumnat. Mitjançant la paraula impresa, el jovent s’empoderava de la realitat per transformar-la, aspecte clau per derrotar la ignorància i l’analfabetisme de les classes populars de l’època. Els infants escrivien el que desitjaven plasmar, es llegia el text, es decidia conjuntament si seria seleccionat, es corregia entre tothom i així s’iniciava el procés d’imprimir-lo: preparar el motlle, entintar, imprimir, assecar i il·lustrar els textos. La impremta donava significat al procés educatiu dels infants: crear, equivocar-se, refer i construir. Aquests textos donaven vida a les dues revistes que l’escola de Bañuelos de Bureba va crear: Gestos i, al segon curs, Recreo. Aquesta última va ser possible gràcies a l’adquisició d’una impremta maternal que va pagar el mestre, amb lletres més grosses per donar vida a les vivències dels més petits. Aprendre a escriure i llegir va resultar un art que va potenciar el mestre Benaiges mitjançant la biblioteca escolar i l’intercanvi de correspondència i quaderns impresos amb Catalunya, Badajoz, Osca, Alacant, Palma, França, Bèlgica i Argentina.
Una promesa truncada
L’estiu de 1936, finalitzat el segon curs a l’escola, Antoni Benaiges preparava els detalls pel viatge que emprendria amb els seus alumnes a Mont-roig del Camp per tal complir la promesa que va fer-los aquell mateix hivern, complint un somni de molts d’ells: conèixer el mar. “Yo no he visto nunca el mar. El maestro nos dice que iremos a bañarnos. El mar es donde cogen los zapateros y toda la merluza. Y es por donde andan los barcos. El mar será muy hondo. Será de hondo como dos veces la veleta de la torre. Y tendrá dos metros de largura”. D ‘aquesta manera, imaginaven el mar els alumnes d’Antoni Benaiges, com va plasmar un d’ells per escrit. Una promesa i un somni que no es va poder complir.
Va ser detingut el 19 de juliol de 1936 a Briviesca i torturat brutalment. Li van arrencar les dents, el van passejar despullat per la localitat humiliant-lo públicament i, finalment, el 25 de juliol va ser afusellat i soterrat
Les discrepàncies per part d’algunes famílies i dels sectors més conservadors del poble cap al mestre no només procedien de la desconfiança de la seva metodologia progressista implantada a l’escola, sinó també del seu compromís polític i social. La seva amistat i vincle amb membres de l’Agrupació Socialista, o les seves col·laboracions en premsa i revistes de l’època en les quals divulgava la seva lluita i esperança d’una ciutadania crítica, solidària i responsable, el van fer encapçalar la llista negra dels falangistes. Va ser detingut el 19 de juliol de 1936 a Briviesca i torturat brutalment. Li van arrencar les dents, el van passejar despullat per la localitat humiliant-lo públicament i, finalment, el 25 de juliol va ser afusellat i soterrat. Van cremar i destruir el material de l’escola donant pas, de nou, a la por, al crucifix i a la grisor d’una educació catòlica i patriòtica.
La memòria d’Antoni Benaiges, un homenatge als mestres republicans
D’ençà d’aquell 2010 a peu de fossa, la memòria d’Antoni Benaiges va donar a llum a llibres, exposicions fotogràfiques, cançons i poesia, un còmic i la fundació de l’associació Escuela Benaiges, encarregada de rehabilitar l’escola i divulgar projectes per fer conèixer la figura del mestre i les tècniques pedagògiques de Célestin Freinet. El jurat dels Premis Ciutat de Barcelona 2019, en l’apartat Educació, va premiar l’exposició Antoni Benaiges, El mestre que va prometre el mar, que es va exhibir al Museu Marítim de Barcelona. Actualment, les productores Minoria Absoluta i Lastor Media preparen un llargmetratge sobre la vida del mestre Benaiges.
Marifé Royo va arribar a Barx l’any 1974, a un poble aïllat i rural de la comarca valenciana de la Safor, amb l’anhel de recuperar les metodologies actives impulsades durant la II República.
Sergi Bernal afirma que el treball i l’esforç per dignificar la figura d’Antoni Benaiges també té com a objectiu honorar la tasca dels professionals d’un gremi que va patir extremament la repressió feixista, abans, durant i després de la dictadura. Després d’aquesta, la repressió docent també n’era present. Com va ser el cas de Marifé Arroyo, protagonista de “la Mestra”, cançó del grup musical Zoo amb la qual el cantant Panxo li va voler retre homenatge i que va recollir el premi Cerverí a la millor lletra de cançó en català. Marifé Royo va arribar a Barx l’any 1974, a un poble aïllat i rural de la comarca valenciana de la Safor, amb l’anhel de recuperar les metodologies actives impulsades durant la II República. La pressió psicològica que pateix per part d’Inspecció Educativa i de sectors conservadors de la comarca pels seus mètodes progressistes i l’ús del valencià com a llengua vehicular va fer que abandonés l’escola l’any 1982. Panxo ens explica: “La història de Marifé Arroyo em suggereix un acte heroic protagonitzat per una dona. Veig heroica la seva lluita en el moment i el context sociopolític que es vivia al País Valencià, en un poble com Barx, en el qual una persona jove proposa dues revolucions al mateix temps: la pedagògica i la lingüística, al si d’una escola pública. Amb el temps hem entès la cançó com una defensa de l’escola pública i en valencià, ja que malauradament són dos fronts que encara tenim oberts al País Valencià”.
Unes reformes educatives encara avui pendents
Més de 80 anys després d’aquell juliol de 1936, la lluita per la defensa de l’escola pública és vigent: uns pressupostos insuficients; una administració pública que subvenciona el finançament de centres concertats; l’ancoratge a una ensenyança confessional de la religió catòlica; l’existència de la segregació escolar; el foment de projectes innovadors amb privatitzacions encobertes que fomenten la lògica neoliberal educativa o escoles assenyalades per “incidències relacionades amb l’adoctrinament polític”. Encara avui, sens dubte, l’empremta franquista és innegable.
