En un prestatge de l’habitació, arraconats a una vora, hi tinc un grapat de bitllets de tren de l’època universitària. Ben ordenats cronològicament, si no hi són tots en falten pocs. No sé per què encara els guardo i no sé què fer-ne, però em sap greu llançar-los. Qui sap si és que a falta de tenir el títol de grau emmarcat i penjat a la paret el feix de cartons em recorda aquells temps passats.
No he fet mai l’exercici de comptar quants diners en trens em vaig gastar en poc més de quatre anys, només sé que el primer bitllet va costar 9,60 euros i l’últim 11,95 euros i que entremig, si els remirés, hi trobaria un bon nombre de tiquets abonats gratuïtament a conseqüència dels minuts de retard acumulats a l’anterior trajecte (si no m’erro, a partir dels quinze minuts ja servia per reclamar).
Ara que ja fa uns anys que he deixat de ser usuària assídua de la mitjana distància els viatges setmanals són un record que es difumina, tal com també ho fan les anècdotes i batalletes que viscudes en carn pròpia servien per entonar aquell clam popular que amb un simple “puta Renfe” uneix a tanta gent.
No és estrany que aparegui a la ment la veu d’aquell parent, amic o conegut que explica que en països civilitzats uns minuts de retard del comboi ja són motiu de disculpes
Lamentablement, el lema continua vigent i fa que el sistema ferroviari nostrat de tant en tant tingui alguna nova i desagradable sorpresa, sigui pels qui tempten la sort a diari o setmanalment o bé pels que s’hi aventuren puntualment. En moments així no és estrany que aparegui a la ment la veu d’aquell parent, amic o conegut que explica que en països civilitzats uns minuts de retard del comboi ja són motiu de disculpes de part dels encarregats d’oferir el servei.
La qüestió de la mobilitat és ben coneguda, lamentada i batallada, i per sobre de tot penosa. És igual quan aparegui; al contrari de la solució el problema sempre hi és. A l’essència de tot plegat hi ha el mateix de sempre: l’abandonament de la gent corrent que veu descuidada la seva realitat, el conflicte desigual dels poders i la idea de les centralitats i les distàncies.
Aquest darrer punt, el de les distàncies, potser és el més difícil de superar, no tant pels obstacles naturals o humans que hi influeixen com pel component subjectiu que comporta. L’exemple pels que estem “lluny” és senzill i habitual: que difícil és sovint que de ciutat es vagi cap a la ruralitat i que fàcil que és que et reclamin que des del poble estant facis cap a la capital. I lligat a això: quina feinada hi ha per arribar sense cotxe d’un poble a un altre de la mateixa comarca o per connectar dos punts significatius que no apareixen al mapa de les urbs importants.
Tot això m’ha anat passant pel cap aquestes últimes setmanes no perquè sempre ens toqui de prop ni per l’esperança en el traspàs de Rodalies que aquests dies torna a omplir alguns titulars i debats sinó a mesura que llegia les notícies de robatoris de ramats que hi ha hagut a diversos indrets del país. Trens i bestiar a priori tenen poc a veure, però és difícil d’empassar que en uns casos moure’s sigui tan complicat i que en altres com el d’aquests robatoris sigui tan fàcil.
La distància més gran que tenim és la d’un sistema gegant pel que fa a normes, lleis, planificacions i burocràcia que a l’hora de la veritat cada cop s’allunya més de la realitat
Abandonant d’un cop per totes els trens i sense marxar del camp el que em costa més d’entendre és com amb una legislació cada cop més gran i ofegadora per qui la pateix poden passar amb tanta rapidesa i amb uns resultats irreversibles fets com aquests. I el que no puc ni imaginar és el patiment del qui veu com la seva vida de la nit al dia se’n va en orris per obra i desgràcia d’uns quants indesitjables i per un sistema que falla quan més se’l necessita.
Potser, al cap i a la fi, la distància més gran que tenim a tot arreu i en qualsevol lloc és aquesta, la d’un sistema gegant pel que fa a normes, lleis, planificacions i burocràcia que a l’hora de la veritat cada cop s’allunya més de la realitat i del dia a dia, de les necessitats i de les demandes de qui sigui i a on sigui (menys d’uns quants, és clar).
I a mesura que creix aquesta distància creix el ressentiment, l’emprenyamenta i la desesperança, i una mica de distància sempre va bé per veure les coses de lluny i agafar aire i veure altres possibilitats. Però si n’és massa, de lluny, es corre el risc de no poder discernir les coses i que tot es faci confús i caòtic. I en cas de caiguda, si la distància és prou alta, l’hòstia és forta i el cop dur.
I no voldria acabar sense citar la distància més llarga que per un cantó o l’altre sempre ha de sortir: la de la pluja que no cau i la de la terra assecada.
