La gestió comunitària de recursos públics s’està obrint pas de forma progressiva al País Valencià en els darrers anys. En l’actualitat s’identifiquen unes quinze iniciatives on associacions i entitats sense ànim de lucre gestionen directament equipaments i serveis públics d’àmbits ben diferents entre si, com ara cases de joventut, horts urbans o centres socials. A més, els moviments veïnals estan incrementant les demandes en aquest sentit, per la qual cosa és ben possible que s’articulen noves propostes en el curt termini. Són algunes de les conclusions d’una recerca que hem portat recentment a terme, on s’han mapat i analitzat les diferents experiències de gestió comunitària existents al nostre territori. Aquest article tracta de compartir els principals resultats amb la voluntat de generar i ampliar el debat sobre la qüestió.
La idea de gestió comunitària ens remet a la gestió per part d’entitats sense ànim de lucre d’equipaments i serveis públics. Aquesta fórmula apel·la a un plantejament polític vinculat a la democràcia interna de la iniciativa, l’arrelament al territori, la transparència o la rendició de comptes amb la comunitat. A Barcelona trobem referents com la Xarxa d’Espais Comunitaris (XEC) o la Plataforma per la Gestió Ciutadana, que han estat claus en aquest desenvolupament conceptual. És a dir, la gestió comunitària es diferencia de la gestió cívica en el fet que afegeix un marc polític i metodològic a la fórmula jurídica que tradicionalment ha permés que un bé públic puga ser gestionat per l’associacionisme, sense profunditzar sota quins plantejaments succeeix aquesta gestió. Precisament, al País Valencià s’observa una important tradició d’utilització del recurs de la gestió cívica en l’administració local des dels principis dels anys 80. Són bons exemples els centres de persones majors a molts municipis, alguns espais de les societats musicals o la cessió d’espais municipals a les associacions locals. Vinculat a aquest context, als anys 90 s’observa la gestació de les primeres experiències encara vigents que podríem qualificar de gestió comunitària, pel plantejament amb què es desenvolupen. Es tracta dels Casals de Joventut de Quart de Poblet i el Consell de la Joventut d’Ontinyent.
En l’actualitat s’identifiquen unes quinze iniciatives on associacions i entitats sense ànim de lucre gestionen directament equipaments i serveis públics en una diversitat d’àmbits ben diferents entre si, com ara cases de joventut, horts urbans o centres socials
Llavors, com s’han gestat temporalment aquestes iniciatives de gestió comunitària? Més enllà de les iniciatives embrionàries, a la recerca es destaca com la gran majoria han estat desplegades en el cicle de governs del canvi encetat en 2015, especialment aquelles que s’ubiquen a València ciutat. En canvi, sols unes poques de les existents varen nàixer durant el llarg cicle d’hegemonia neoliberal al País Valencià que es va iniciar a mitjans dels anys 90. Sobretot es donen a alguns ajuntaments que van escapar d’aquest govern de la dreta. Pel que fa a l’anàlisi de la localització geogràfica, és especialment important en l’actualitat la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, on trobem la majoria d’experiències consolidades. Així mateix, cal subratllar el paper de les comarques centrals – amb iniciatives a Pego, Jesús Pobre i la mencionada d’Ontinyent- i l’àrea metropolitana de Castelló. Ben mirat, si bé el Cap i Casal és hui l’espai més rellevant per a la promoció de la gestió comunitària, han estat ciutats mitjanes o alguns nuclis xicotets els que han estat peces claus per impulsar aquesta mena de pràctiques al País Valencià.
Com hem mencionat adés, la gestió comunitària s’està estenent en una diversitat important d’àmbits. Així, s’observen experiències en el camp dels horts urbans, que han crescut principalment a València sota el paraigua de l’Ordenança de regulació dels Horts Urbans (Horts de Malilla, de la Rambleta o del Vaixell); també s’identifiquen diverses iniciatives en l’àmbit dels centres socials, algunes tant referents com l’Espai Veïnal Antic Institut de Pego o el Centre Cultural 3 Forques a València. Pel que fa als Casals Joves, trobem els projectes referents de Quart de Poblet i aquelles que s’han articulat a Castelló i la seua àrea metropolitana, com per exemple el cas d’Almassora. Per últim, també són rellevants els mercats de proximitat impulsats des del món associatiu, on sobreïx el cas del Mercat del Riu Rau a Jesús Pobre així com els mercats de barri que, amb certes dificultats, s’estan gestant a algunes zones de la ciutat de València. A banda d’aquests, cal fer menció de situacions singulars que s’identifiquen al territori i que constitueixen pràctiques referents també en l’escala estatal. Un exemple és el model de gestió d’alguns dels equipaments esportius de Quart de Poblet, que recauen sobre els mateixos clubs del municipi mitjançant l’associació Quart per l’Esport. Igualment, cal destacar la biblioteca d’Atzeneta del Maestrat, gestionada per l’associació Comissió Cultural amb el suport de l’Ajuntament, esdevenint un model únic arreu de l’Estat.
En totes aquestes experiències han emergit dos models jurídics diferents per regular la gestió comunitària, qüestió que és especialment significativa per al moviment associatiu. D’una banda, l’Ordenança de Regulació dels Horts Urbans ha servit per a donar forma a València a la fórmula de la gestió cívica. La cessió d’horts urbans tracta d’activar-se quan entitats de barri realitzen la demanda de tal equipament a l’administració local. Aleshores s’activa un model basat en la concurrència competitiva, on les entitats presenten el seu projecte al concurs per a la gestió dels horts urbans d’un entorn determinat. La selecció de l’associació guanyadora es fa d’acord amb una baremació objectiva. D’una altra, existeix el model tradicionalment utilitzat a Quart de Poblet, el qual es basa en la consideració que la gestió cívic-comunitària està fora de la naturalesa jurídica de la contractació del sector públic. Per tant, el funcionament rau en el conveni directe i nominal amb les entitats sense ànim de lucre per la gestió de determinats serveis públics, que es justifica i renova anualment. Al capdavall, reconeixent el valor que per a València pot tindre l’Ordenança esmentada, apostar pel model de gestió comunitària existent a Quart de Poblet té un clar avantatge: parteix d’un plantejament radicalment diferent del de la contractació amb l’empresa privada, que genera dinàmiques pròpies i de cooperació per al teixit associatiu.
Sembla dibuixar-se un model basat en la cessió d’un espai municipal per a la generació d’un projecte comunitari, que en tot cas pot implicar l’assumpció de certs compromisos o despeses per part de l’administració local, com la llum o l’aigua
Al remat, és necessari subratllar dues conclusions importants de la recerca. En primer lloc, cal prestar atenció a la gestió de centres cívics o socials, un dels objectius prioritaris de bona part dels moviments socials arreu del País. En aquesta línia, sembla dibuixar-se un model basat en la cessió d’un espai municipal per a la generació d’un projecte comunitari, que en tot cas pot implicar l’assumpció de certs compromisos o despeses per part de l’administració local, com la llum o l’aigua. Açò s’observa tant en les iniciatives existents com en aquelles demandes que es formulen. Si ho comparem amb la realitat de Barcelona, podem contrastar com al nostre territori es lluita per aconseguir la cessió de l’espai, però no la del servei en si, amb les conseqüències que això comporta en la manca de recursos per a portar a terme activitats. Així, es configura una realitat més autònoma respecte a les administracions, que es deu en bona part a la segona idea que s’apunta a continuació.
En segon lloc, al País Valencià s’ha generat el que podríem anomenar les bases socials de la gestió comunitària al llarg dels darrers anys. És a dir, una coalició d’associacions i entitats que demanden i impulsen propostes en els entorns locals al voltant d’aquesta pràctica. D’una banda, s’hi troben moviments socials de caràcter autònom, qui tradicionalment han rebutjat qualsevol mena de diàleg o relació amb l’administració. Tanmateix, en els darrers anys es percep una certa transició cap a mobilitzacions adreçades a aconseguir objectius concrets dels ajuntaments, com pot ser la cessió d’espais. D’una altra, hi ha un corrent dintre de l’associacionisme veïnal i cultural de tall més tradicional que ha estat molt sensible a les reivindicacions de participar en la gestió dels equipaments que s’instal·len al seu entorn. Per últim, les fundacions i l’àmbit cooperatiu poden esdevenir la tercera pota d’aquesta coalició d’interessos. Tot plegat constitueixen els espais socials des dels quals hui es reivindiquen fórmules de gestió comunitària. De fet, el recent naixement de la Xarxa per la Gestió Comunitària a la ciutat de València n’és un exemple. Sovint no és una convivència fàcil, però sí clau per anar guanyant espais d’autogovernança de les comunitats al nostre país.
