El 1990, Vicent Torrent, que llavors era membre del grup Al Tall, va publicar la primera edició de La música popular, un llibre cabdal per comprendre moltes coses: des de la mateixa concepció i situació de la tradició musical valenciana fins al seu diagnòstic, que comprenia un seguit de propostes sobre el present, incloent-hi l’aposta per la ubicació de la música de la seva terra a l’estàndard mediterrani i pel que ell va anomenar la riproposta. És a dir, la posada al dia de les músiques i les lletres basades o inspirades en aquella tradició irremissiblement condemnada a una mort provocada per la desaparició de la societat rural que havia donat sentit a la seva funcionalitat, a mans de la nova societat de consum nascuda al segle XX.
Aquest volum de caràcter més aviat didàctic va significar un importantíssim toc d’atenció, ja que era el primer cop que algú escrivia una cosa així als Països Catalans. La veu autoritzada de Torrent –no tan sols com a fundador d’Al Tall sinó també com a director de la Fonoteca de Materials que editava la Generalitat Valenciana i com a impulsor de les Trobades de Música del Mediterrani que durant els anys vuitanta es van celebrar amb gran èxit a València– situaven la seva obra sobre un pedestal que era sinònim d’autoritat, tant per la valoració que feia del passat de la música tradicional com pels comentaris sobre el present i fins i tot pels pronòstics que efectuava sobre el seu futur.
Han hagut de passar trenta anys perquè aquest llibret, que s’havia convertit en una cobejada peça introbable, tornés a ser editat per comprovar que el temps gairebé no ha passat per a les seves pàgines. I, si ho ha fet, el mateix Torrent s’ha encarregat de posar-les al dia mitjançant una nova introducció que jo recomanaria llegir al final de tot i no al començament, que és on l’ha situada ell.
Però, sigui com sigui, el contingut de la seva tesi es manté impertorbable, com una mena d’entrepà on les diverses tradicions locals valencianes –complementades amb un petit estudi sobre la dolçaina– conformen el tall, mentre el pròleg d’Antoni Ariño i la imprescindible introducció original, per una banda, i el no menys recomanable epíleg, per l’altra, constitueixen l’embolcall.
