València, 18 de març de 1927. Sota una convocatòria de la Sociedad para el Fomento del Turismo un tren arriba a l’estació del Nord des de Madrid ben carregat. Tot el passatge té un objectiu comú: viure la festa de les Falles. Estem en un moment que ha quedat assenyalat com el punt de partida del canvi de la festivitat valenciana per excel·lència. I és que, com en tot, l’evolució marca de per vida. I a València, l’evolució de les Falles és el que li ha atorgat a la ciutat eixe aire, diguem-li, especial, en cada moment de la història.
Podríem parlar des de les teories sobre l’origen en el gremi de fusters que celebraven la festa del seu patró, Sant Josep, o remarcar les fites més importants en el progrés de la festa, però no són poques les que ja ho han fet i cauríem en llocs comuns. Partirem, per tant, de la condició humana més pura, l’essència col·lectiva i, junt amb aquesta, la capacitat de fer un ús social i polític de l’entorn i, en aquest cas concret, de la festa fallera.
Des dels seus orígens les Falles han estat en mans dels veïnats, literalment. Perquè cada falla, com a espai col·lectiu, té una relació directa amb els carrers, començant pel seu propi nom, i les veïnes que hi viuen.
Els cadafals, falles o monuments, mostren escenes quotidianes, reclams socials, atacs als ordres existents, als personatges públics i un llarg etcètera de situacions. Els ninots representen tot el que és susceptible de ser criticat o reclamat i, per evitar dubtes, els versos que acompanyen les escenes es converteixen en l’apuntador perfecte per entendre el missatge. Podem dir que la falla es declara la reina de la crítica i la sàtira amb una evolució artística desenfrenada de mans dels artistes fallers.
De la mateixa manera que aquell primer “tren fallero” va marcar un abans i un després en la difusió de la festa, i es convertí en el bitllet amb destí directe cap a la seua massificació, els anys trenta, durant la República i la Guerra Civil espanyola foren temps de canvi i potser els primers moments de l’exposició pública de la politització. Perquè sí, les Falles continuaren celebrant-se en temps de guerra. En les de 1937, a la Llotja de la Seda, s’exposaren quatre monuments antifeixistes. Ressaltant el cas d’una escena amb un Franco convertit en Jesuset, metre els seus generals li feien de Mare de Déu i Sant Josep i eren visitats per Hitler i Mussolini en el paper de Reixos.
Però acabada la guerra, ben entrat ja als temps de la dictadura, de la crítica es passà a la norma i directament a la proclama de les “bones maneres” en tot el que comportava la festa.
Falleres majors amb el puny alçat
Una altra de les imatges que de seguida ens ve al cap quan parlem de les Falles és la figura de la fallera. Per a fer-ho fàcil i ràpid, direm que en cada comissió existeix la figura de les representants: fallera i president o presidenta.
A banda, existeix la representant de totes les comissions: les falleres major i infantil de València. Tot i que sempre s’ha dit que la primera fallera major de València fou Pepita Semper, primera Miss Espanya també, en 1929, en realitat, mai no va ser proclamada oficialment com a tal. La primera de totes va començar el seu “regnat” en 1931, a les portes de la proclamació de la República.
Durant aquella dècada, també es van convertir en l’aparador de difusió de missatges sociopolítics. Falleres amb bandes republicanes i puny en alt i falleres milicianes, emplenaven els diaris, i encara avui són considerades una de les imatges més memorables de les Falles d’aquells anys.
En plena guerra, en 1937, a la Llotja de la Seda, s’exposaren quatre monuments de missatge antifeixista, entre els quals un que representava Franco convertit en Jesuset, mentre Hitler i Mussolini feien el paper de Reixos
El puny en alt, de fet, no es va tornar a veure fins al 8 de març de 2019, quan la Fallera Major d’aquell any, Marina Civera, va reproduir el gest al balcó de l’Ajuntament en plena mascletà com a símbol de força i empoderament en el Dia de les Dones Treballadores. Un gest que es va tornar a repetir en la passada edició de 2023. La tradició marca la norma, i entre unes i altres han passat molts anys i un seguit de circumstàncies: falleres majors filles de generals del règim franquista triades a dit, anys de sentiment ranci amb l’elecció sota cànons estètics, pagaments per aconseguir-ho, escàndols i un llarg etcètera d’anècdotes que s’apropen a registres de la premsa rosa i no estem per a això.
La festa a peu del carrer
Des de la primera falla constituïda en agrupació –i per tant, la més antiga de València– la Falla de la Plaça del Mercat Central, fundada l’any 1929, fins a la darrera inscrita, al districte de Quatre Carreres, hi ha hagut molts canvis.
En 1928, el Comitè Central Faller es va convertir en l’eix vertebrador de la festa i, a poc a poc, van anar ampliant-la i instaurant actes. A partir de 1939, aquest comitè passa a denominar-se Junta Central Fallera
En 1928, el Comitè Central Faller es va convertir en l’eix vertebrador de la festa i, a poc a poc, van anar ampliant-la i instaurant actes. A partir de 1939, aquest comitè passa a denominar-se Junta Central Fallera. Allò dels comitès sonava massa comunista per als temps del franquisme i, com a bon mecanisme de control, durant els primers anys d’aquella Junta es van afegir actes religiosos com l’ofrena de flors a la Verge dels Desamparats, un dels actes més multitudinaris de les festes fins a l’actualitat si deixem de costat el que més gent congrega, dia rere dia, des de l’1 de març: la mascletà.
Des d’aquells temps, com en tot, la competència ha impulsat a l’adaptació i és per això que podem dir, hui dia, que a València ciutat no hi ha un model únic de Falla o Comissió Fallera.
Els anys de l’anomenada transició postfranquista suposaren un trencament i començà a haver-hi influxos de noves maneres de fer i viure la festivitat.
L’any 1977, naix la Falla King Kong, i amb ella arribà l’escàndol. Polítics, artistes, personatges de la cultura valenciana i, sobretot, persones amb esperit de denúncia i amb ganes de trencar amb el mainstream, s’ajuntaren per visibilitzar al carrer allò que volien dir i fer. Aquesta comissió fou una impulsora i es va convertir en el tret d’eixida per a moltes altres.
Als anys noranta, les carpes comencen a conquerir els carrers i, si ja no era una festa totalment oberta, per l’existència d’actes interns de cada falla, aquests elements encara la feren menys visible i sobretot menys participativa.
Falles fora de la norma
A partir de l’any 2000, dues zones de València, arran de moviments associatius comencen a concentrar actes fallers. Concretament, l’any 2002 neixen les Falles Populars i Combatives, una experiència autogestionada i fora de cens, que organitza, des de fa vint-i-dos anys, un model de festa oberta, crítica i participativa a Ciutat Vella. Les falleres no duen la vestimenta tradicional, no hi ha mascletà, però tenen “ofrena” especial. Són falleres sense revetla, però amb albades i xarangues. I no tenen un únic himne perquè se’n presenta un de diferent cada any i, sobretot tenen falla i paelles quan poden perquè no els deixen, no s’han pogut oficialitzar.
L’espai públic deixa de ser-ho en Falles: tot està marcat pel Ban Faller, el conjunt de normes que regeixen els actes i quasi tot el que passa a la ciutat des de la proclamació de les festes, i si no s’està censat, poca cosa es pot fer. Açò no només es dona al centre històric de la ciutat. Pràcticament, durant els mateixos anys, al barri de Benimaclet, el Centre Social Terra també ha estat punt d’organització d’actes fallers: paelles, monument, cremà i correfocs són alguns dels esdeveniments que s’hi celebren i, com al centre històric, la norma estrangula les il·lusions en moltes ocasions. Als darrers anys s’hi han sumat els barris del Cabanyal i la Saïdia, on hi ha entitats associatives que també celebren actes durant la setmana fallera.
En l’actualitat, hi ha registrades un total de 392 comissions falleres que aixequen quasi 800 monuments, entre comissions infantils i adultes. Cal recordar que, per normativa, no se’n poden fundar de noves al Cap i Casal.
L’any 2002 neixen les Falles Populars i Combatives, una experiència autogestionada i fora de cens, que organitza, des de fa vint-i-dos anys, un model de festa oberta, crítica i participativa a Ciutat Vella
Tots aquests actes, outsiders o normatius, han d’obrir-se pas entre centenars de milers de visitants, unes xifres que el passat 2023, una de les edicions més multitudinàries, va trencar el sostre del milió. La massificació està directament relacionada amb la projecció exercida arran de la declaració de les Falles com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat de la Unesco, l’any 2016.
Fa anys que a València és ben viu el debat sobre el límit de la festa i si aquesta és millor o pitjor segons el nombre de visitants que atrau. Veïnes fugint de la ciutat, carrers massificats i inclús locals que tanquen les portes durant les festes perquè el ritme ha marcat que siga millor col·locar a les seues portes foodtrucks, estan canviant radicalment la fesomia tradicional de les falles.
I és que sí, des d’aquell primer tren han passat 97 anys al llarg dels quals la festa ha anat creixent amb canvis patents i la turistificació ha anat tallant llibertat, dels espais privats i públics tradicionals. El debat és tan candent que en les Falles d’enguany potser hi farà al·lusió més d’un ninot, més d’un verset o qui sap, potser alguna falla a cremar el pròxim 19 de març.
