La Khalida Jarrar manté el gest humil: ens ofereix una tassa de cafè àrab i pregunta si hi volem sucre. La seva mirada, però, és sòlida. Coneguda per la seva trajectòria com a política parlamentària palestina, ha estat detinguda quatre cops i ha passat 63 mesos empresonada, la primera vegada el 1989. Ara fa dos anys, la seva filla va morir mentre ella era a la presó i Israel no li va permetre sortir per anar a l’enterrament. Ens trobem amb ella a la Universitat de Birzeit, on va estudiar i ara duu a terme una recerca que relaciona gènere, classe i presó.
Com descriuries la teva relació amb les autoritats israelianes?
En general, la relació és de detenció i assassinat. Quan érem joves i anàvem a les manifestacions contra qualsevol violació dels drets humans, vèiem amb els nostres propis ulls com detenien i mataven estudiants, com va ser el cas de la Lina Al-Nabulsi, que va ser assassinada a Nablus, el meu poble natal.
Quina justificació donaven per detenir-te?
Quan ja era parlamentària, un cop em van dir que els meus discursos afectaven l’opinió pública dels palestins: soc perillosa perquè parlo contra l’ocupació. Doncs és clar! Represento el meu poble.
Com a militant feminista, penses que el patriarcat es perpetua a través de l’ocupació?
Crec que l’ocupació el reforça. Les dones palestines pateixen la relació entre el colonialisme, el capitalisme i el patriarcat. Per això, la lluita per la nostra alliberació està relacionada amb la lluita per l’alliberació nacional, econòmica i social, unes opressions que no només ens afecten a nosaltres: som part del moviment internacional per la llibertat i la justícia social.
Com ha canviat la vida diària de la població palestina des dels Acords d’Oslo?
Soc contrària als Acords perquè no són tan sols polítics, sinó també econòmics i ètics: volen fer-nos dependre de l’Autoritat Palestina i que aquesta, al seu torn, depengui de l’ajuda internacional. No permeten que tinguem una economia pròpia i que controlem els nostres recursos. Proven de desincentivar la lluita col·lectiva alhora que ha aparegut una petita classe alta sorgida de sectors econòmics i polítics que no té interès en l’alliberament.
Quina reacció social ens trobem ara mateix?
Davant l’abisme que hi ha entre la classe política i la població palestina, la gent intenta trobar la seva pròpia manera de resistir a l’ocupació i s’han generat diversos fenòmens de reacció als Acords, com són els moviments socials que lluiten contra aquesta minoria que ajuda a la perpetuació de l’ocupació per interessos propis.
Fa setanta-cinc anys de la Nakba i la població palestina, dia a dia, continua resistint. Com veus el futur dels palestins i les palestines?
Soc optimista. Confio que la meva gent sempre escriurà la història, i en el jovent, que és el nostre futur: no oblida i segueix lluitant. Ens costarà temps, és dur i dolorós, però la resistència palestina és part de la naturalesa de les persones que aspiren a la llibertat.
Què és per tu el sumud?
[Riu.] La nostra vida diària és sumud. No puc viatjar, no puc anar a Jerusalem, a vegades no em puc moure entre ciutats palestines, cada dia penses que pots tornar a la presó. Com pots sobreviure a tot això? Amb sumud. Aquesta és la paraula que relacionem amb sobreviure fins a ser lliures.
