L’activista Francisco Sequeira va pensar, un matí d’aquest darrer mes d’agost, que al mur exterior de casa seva li calia una mà de pintura. És normal: va haver de passar uns quants mesos a la presó La Modelo de Tipitapa per protestar contra el govern de Daniel Ortega. En tot aquest temps de repressió i judicis arbitraris, ningú de la família havia pogut pensar en qüestions estètiques: estava acusat de terrorisme, robatori, segrest i tinença d’armes restringides, sense que mai s’hagués pogut provar cap d’aquestes acusacions. Però el 10 de juny, en el marc d’un discutit decret d’amnistia promogut des de l’Assemblea Nacional, ell i desenes de persones més van ser alliberades. Dit i fet. El 6 d’agost va comprar pintura blanca i blava i unes quantes brotxes per començar a pintar el mur de ciment que limita amb la vorera del seu carrer, a la ciutat de Juigalpa. L’intent va durar pocs minuts: tres patrulles policials amb una quarantena d’agents, alguns d’ells antiavalots, van arribar de forma amenaçadora a exigir l’entrega immediata de la pintura. Poc després, protegit per la policia, un grup de funcionaris municipals va arribar amb pintura groga i va refer tota la feina prèvia de Sequeira, repintant el blau encara fresc i culminant també la resta del mur. Hi ha dos minuts de l’operatiu gravats pel protagonista a YouTube.
En un any, la Comissió Interamericana de Drets Humans ha confirmat 325 morts i 70.000 sol·licituds d’asil a Costa Rica
Aquesta escena no sorgeix d’una novel·la de realisme màgic o d’una pel·lícula d’humor absurd, sinó de la Nicaragua actual. En un context on hi ha 325 morts confirmades per la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) i almenys 70.000 sol·licitants d’asil a Costa Rica en menys d’un any, és un fet simptomàtic que concentra de manera visual una divisió extrema al país entre dos bàndols aparentment irreconciliables, i que s’ha concretat en una utilització sorprenent dels símbols. Ja fa més d’un any que els colors blanc i blau, que conformen la bandera del país, s’han convertit en una combinació proscrita i perseguida.
L’ensenya del sandinisme com a emblema de l’Estat-partit
Per entendre com s’ha arribat fins aquí cal tornar als inicis de la revolta, quan les primeres manifestacions de protesta multitudinàries pels carrers de Managua l’abril de 2018 eren una amalgama d’ideologies i sectors socials antagònics, però units per un objectiu comú. Ningú criticava la samarreta de les companyes de marxa (potser del Che, potser de Sandino) ni despenjava cap bandera vermella i negra del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN). Només la imatge de la parella presidencial, Daniel Ortega i Rosario Murillo, omnipresent a les tanques publicitàries i simbolitzada als arbres lluminosos de ferro que s’estenien com una plaga per tota la capital, eren motiu de menyspreu. La tala nocturna d’aquests arbres es va convertir en un tòpic inesborrable.
Alguna cosa s’havia trencat des de feia temps en el sandinisme, però l’eclosió sorgida el 18 d’abril de 2018 va evidenciar que un corrent de l’esquerra nicaragüenca ja havia trencat mentalment amb el govern i amb el seu estil autoritari. Desenes de milers de persones omplien els carrers massivament quasi cada dia, sense necessitat de consignes o lideratges, i els partits d’oposició liberal eren incapaços de mobilitzar ningú des de feia temps. El marc polític instaurat al país des de 2007 havia fet volar pels aires l’alternança i el sistema de partits. Però calia que aquesta massa, mantenint la seva heterodoxa diversitat, trobés alguna simbologia comuna entre samarretes, llaços i banderes que servís per identificar la força integradora de tota mena de gent amb uns ideals compartits.
L’oposició va decidir respondre amb la bandera de Nicaragua el monopoli de l’ensenya sandinista per part del govern
Quan el govern es va veure desbordat i sense capacitat de resposta davant l’allau humana, a més de preparar una resposta brutalment repressiva, va assumir el monopoli de la bandera que l’FSLN havia onejat des de feia dècades. Ministeris i institucions públiques marcaven territori amb els colors negre i vermell des que Ortega va tornar al poder, en una descarada defensa de l’Estat-partit. Com si estiguéssim en un context bèl·lic, on cada bàndol té el seu estendard, el govern i el seu entramat de forces armades (policia i paramilitars) van exhibir el seu senyal inconfusible a tort i a dret. Però davant seu no hi havia un altre exèrcit abanderat, sinó una societat demanant democràcia i llibertats.
Carrers tenyits de blanc i blau
L’inici del conflicte va ser autoconvocat i sense lideratges establerts, i la decisió de vestir-se amb uns determinats colors per contrarestar el vermell i el negre va ser espontània: només la bandera blanca i blava de Nicaragua podia unificar aquesta revolta amb un sol símbol. No hi havia partits, no hi havia ideologies, no hi havia un ideari programàtic. Només Nicaragua com a topos –lloc comú– desfermava il·lusions entre la gent i representava la recerca d’un nou destí per a un nou país.
L’FSLN, que necessitava un enemic clar i definit per al seu esquema de confrontació, va trobar sota el mar de banderes blanc-i-blaves el que buscava. Contra tota lògica, va atacar el símbol comú per excel·lència, que va passar a ser un emblema contaminat. En l’afany per trobar l’enemic, va acabar creient que l’enemic era Nicaragua. I no hi havia cap millor elogi per a l’adversari, que veia reforçada la seva autoestima: d’aquí a tenyir conscientment els carrers de blanc i blau només hi havia un pas.
Hem assistit a una persecució vodevilesca: policies motoritzats rebentant amb les botes globus dels colors blanc i blau
És per això que, a banda del recompte macabre de víctimes i de les greus vulneracions sistemàtiques dels drets humans, hem assistit a una persecució vodevilesca pels carrers i places sense precedents: policies motoritzats rebentant amb les botes globus inflats amb els colors blanc i blau, persones detingudes per caminar amb una bandera del seu país, vehicles interceptats per paramilitars per buscar-hi algun símbol nacional amagat (com si fos un decomís de droga o armes), inspeccions als cementiris per evitar que les víctimes de la repressió fossin enterrades amb estendards… Comprar una bandereta de sobretaula ha significat durant mesos haver-ho de fer d’amagatotis i rebent clandestinament la mercaderia dins d’un sobre opac.
Banderes del dret o del revés
Fins quan podia durar aquesta esquizofrènia forassenyada? Com en tot exèrcit lleial, fins que el cabdill donés l’ordre contrària. Això ha succeït tot just començar el mes de setembre, que és quan se celebra anualment la independència de l’imperi espanyol i es reivindica tradicionalment el símbol patri. D’un dia per l’altre, i potser pensant que per fi el govern havia de recuperar també el monopoli de la bandera nacional, es va ordenar que tots els organismes de l’Estat i els busos col·lectius portessin la insígnia de manera ben visible. Com per art de màgia, les camionetes policials van aparèixer tot d’una engalanades amb els colors blanc i blau, els mateixos que la nit anterior proscrivien sense rubor.
Comprar una bandereta de sobretaula es feia d’amagatotis i rebent clandestinament la mercaderia
Però com es pot discernir ara el paramilitar abanderat de la companya de lluita llibertària? Com es pot diferenciar que la bandera que hom porta és la reivindicativa i no l’obligada per decret? A Nicaragua tot té solució: la vicepresidenta Rosario Murillo ja havia transformat l’escut oficial (arc de Sant Martí, capell frigi i cinc volcans) en una coloraina indesxifrable que rebutja qualsevol opositor. Però si es fa servir l’escut oficial, només cal donar la volta a la bandera i posar-la del revés: aquest gest significa que l’abanderat segueix en lluita. La consigna, multiplicada per xarxes socials, és una nova mostra de rebel·lia imaginativa que sempre es renova.
No és difícil imaginar que la policia revisi els propers dies qui porta la bandera del dret o del revés, o conductors mirant-se de cua d’ull per saber si l’altre és un dels nostres. Tot i així, Sequeira probablement no tindrà ganes d’eliminar el groc canari del seu mur per tornar-hi a posar una capa de pintura blava al damunt. En qüestió de gustos, tot pot canviar a Nicaragua en unes hores per un simple decret, i potser és millor esperar que l’alcaldia torni a repartir gratuïtament pots del color que toqui. I amb mà d’obra inclosa.
