Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La revolució per a tots els públics

Ideat el 1937 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat i popularitzat per la dibuixant Lola Anglada, ‘El més petit de tots’ fou un intent pioner de transmetre valors a la mainada mitjançant una mascota

/ Arxiu

“Si n’eren tres tambors, que venien de la guerra, el més petit de tots, porta un ram de rosetes”. A les primeries de l’any 1937, el tercer en discòrdia d’aquesta popular cançó infantil catalana va cobrar vida pròpia. En plena Guerra Civil, i amb la sublevació militar involucionista desarticulada a Catalunya, El més petit de tots es va corporitzar en la figureta d’un infant rinxolat, vestit amb la gorra frígia que llavors era símbol de republicanisme popular, amb una granota d’obrer, el puny esquerre alçat i una senyera a l’altra mà, marxant tot decidit com un milicià qualsevol.

El ninot va veure la llum per iniciativa del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, l’oficina creada pel govern de Lluís Companys per reforçar el discurs de la institució en un moment excepcional i traslladar un missatge de confiança davant del conflicte armat. L’operació fou una de les primeres, i també “una de les accions més creatives que va portar a terme i més representatives del seu esperit innovador”, apunta Ester Boquera, periodista, autora d’una tesi doctoral sobre el Comissariat de Propaganda i comissària de l’exposició “Aixafem el feixisme”, dedicada a repassar l’activitat d’aquest organisme durant els anys de la Guerra Civil, que fins al mes d’abril d’enguany romandrà oberta al públic al Palau Robert de Barcelona.

Fou reproduït en els més variats suports: postals, ninots per a la mainada, cromos, figures retallables i, fins i tot, se’l va fer protagonista d’un festival infantil

El prototipus original del ninot fou obra de l’escultor Miquel Paredes i Fonollar (1901-1980), que formava part del departament artístic del comissariat. Jaume Miravitlles, president i ideòleg de l’oficina de propaganda, la va tenir uns dies sobre la taula, fins que se li va acudir la idea de “la mascota de la revolució”. Per batejar-lo, van sortir noms com Patufet, Jordi, Menut o El nen català, fins que “un dia, mentre el periodista Emili Granier Barrera, home del PSUC al comissariat, cantussejava la cançó ‘El més petit de tots’, Miravitlles va pensar que podia anomenar-se com el protagonista”. El 2 de febrer de 1937, Miravitlles va entregar el primer exemplar produït de l’estatueta al president Companys i a la plana major del Govern de la Generalitat.

La figura, amb un funcional estoig i una peanya de fusta, es venia a tres pessetes per recaptar fons per a les milícies mobilitzades al front aragonès. Encara que en la versió original el noiet protagonista aixecava una senyera (que va ser, de llarg, la més venuda, amb 60.000 exemplars), l’equip del comissariat va ser prou hàbil per convertir-lo en una imatge integradora de totes les sensibilitats de l’antifeixisme. Així, també es podia adquirir personalitzat amb altres estendards, com la bandera tricolor republicana, la bandera roja amb la falç i el martell o l’ensenya roja i negra anarcosindicalista.

La revolució per a tots els públics
El més petit de tots envoltat de milicians, en un dels dibuixos de Lola Anglada per al volum que va dedicar a ‘la mascota de la revolució’ |Arxiu

 

Però més enllà de l’original en tres dimensions, al voltant d’El més petit de tots es va orquestrar una campanya de marxandatge digna de l’aleshores incipient factoria Walt Disney. Va ser reproduït en els més variats suports: postals, ninots per a la mainada, cromos, figures retallables, se’l va fer protagonista d’un festival infantil, fins i tot els empleats que repartien als carrers els fulls de premsa impresa pel comissariat lluïen un vistós cartell amb “la mascota de la revolució”.

També es va encarregar una nova versió de la tonada popular inspiradora al poeta Joan Oliver, conegut amb el pseudònim de Pere Quart, que va ser enregistrada en un disc de 78 rpm pel cèlebre tenor Emili Vendrell. Si en la cançó original El més petit de tots enamora una princesa amb el seu ram de flors, en l’adaptació d’Oliver és un minyó decidit a anar al front desairat per un capità que el troba “massa tendre” per fer la guerra, però esdevé un efectiu símbol del combat antifeixista. “És per aquest infant, i tots els de la terra, que els homes lluitarem, fins a morir o vèncer, ram ram pataplam, fins a morir o vèncer”.

El bordegàs rinxolat de Lola Anglada

Però si un element va contribuir per damunt dels altres a gravar el personatge en la memòria col·lectiva de tota una generació de nois i noies, aquest fou el conte il·lustrat que el comissariat va encarregar a Lola Anglada i Sarriera (1892-1984), que aleshores ja arrossegava una sòlida carrera com a dibuixant i narradora especialitzada en literatura per a infants. El volum es va editar en quatre llengües –català, castellà, francès i anglès–, i Anglada, en una desena d’episodis sense gaire connexió argumental, ens presenta El més petit de tots com un “bordegàs de cabells rinxolats i ulls molt negres” que passeja amunt i avall, trobant grups de milicians, pagerols feinejant, marrecs que es barallen o fills de papà burgesos egoistes, i per tot arreu predicant la bona nova de la revolució com un nunci angelical laic. “És El més petit de tots, el fill de la revolució. Ha nascut com una guspira en la fornal on els nostres homes, tenaços i abnegats, forgen la gran obra humana i regeneradora de l’alliberació del nostre poble”.

Val a dir que la revolució d’El més petit de tots, explicada en la prosa pulcra i didàctica de Lola Anglada, té molt poc de projecte ideològic i és més aviat una entelèquia moralista d’un anhel de societat culta, educada, èticament compromesa i amarada del caràcter bonhomiós que associa al poble senzill: un cert idealisme espiritual d’arrel noucentista que s’imposa clarament per damunt de la retòrica proletària.

En l’ideari i l’estètica de Lola Anglada hi conviuen el rastre d’un tradicionalisme vinculat a la cultura pairal catalana i la modernitat d’una dona que es vol emancipar dels lligams masculins

Nascuda en una família benestant i artista del llapis vocacional i precoç, Lola Anglada va ser pionera en el fet de ser dona que va viure del seu art: amb vint-i-pocs anys ja fa exposicions individuals i il·lustra clàssics de la contística infantil (entre d’altres, per a l’editorial parisenca Hachette) i a partir del 1920 comença a escriure els textos que acompanyaran les seves il·lustracions. En el seu ideari i estètica hi conviuen el rastre d’un tradicionalisme vinculat a la cultura pairal catalana i la modernitat d’una dona que es vol emancipar dels lligams masculins. “Al mateix temps que defensa aquesta ideologia catalanista tradicional i aferrada a la terra, també rebutja la família i el seu estament, que troba passiu i poc innovador”, assenyala Teresa Sanz Coll, coeditora dels textos memorialístics de l’artista publicats per la Diputació de Barcelona l’any 2015.

Tot i el bagatge tradicional i formalista d’una dibuixant que sempre va rebutjar amb vehemència les avantguardes, Anglada es vincula al moviment de renovació pedagògica que esclata amb la república i hi contribueix amb diversos llibres il·lustrats on les criatures, nens i també nenes, viuen experiències de coneixement i creixement personal per si soles, deslliurades de la tutela adulta. “A ‘Margalida i les formigues’ (1928) tens, si vols sense voler, un conte absolutament feminista que parla de la història d’una nena que fa el seu camí sense cap mena de pare, germà, príncep o capellà que l’ajudi”, indica Sanz Coll.

La revolució per a tots els públics
Lola Anglada pintant, després de la Guerra Civil |Arxiu

 

Políticament, Anglada es va inscriure en el catalanisme radicalitzat de la Unió Catalanista (partit del qual va arribar a ser secretària d’Acció Cultural) i d’Estat Català, i es va convertir, a finals dels anys vint, en l’abanderada de la campanya de suport als represaliats per l’intent fallit d’assassinat del rei Alfons XIII, en l’episodi conegut com el complot del Garraf. Després de la victòria franquista va viure el més invisible dels exilis, l’interior, primer tancada durant dos anys en un pis de Barcelona per por a una delació i després amb una vida i activitat discreta al casalot familiar de Tiana fins al final dels seus dies.

La ‘fàbrica dels somnis’ de Miravitlles

El més petit de tots fou una de les cartes de presentació del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, juntament amb un altre dels seus productes més emblemàtics: el cartell amb un peu calçat amb espardenya de milicià (el model real fou, però, un mosso d’esquadra) trepitjant una creu gammada nazi i acompanyant l’eslògan “Aixafem el feixisme”. El pòster fou creació del fotògraf Pere Català i Pic, un altre dels grans ideòlegs de l’estratègia del comissariat, mitjançant el seu coneixement previ de les tècniques persuasives a través de la imatge publicitària. Per encàrrec de Miravitlles, Català “va dissenyar un esquema amb més de mig centenar de maneres en què un missatge propagandístic es podia difondre, que van des dels mètodes més clàssics com la cartelleria o els mítings fins a un altre tipus d’accions més innovadores com cromos o intervencions en els aparadors comercials”, detalla Ester Boquera.

Jaume Miravitlles entrega una firugreta d’El més petit de tots al president de la Generalitat, Lluís Companys |Arxiu

 

Jaume Miravitlles i Navarra (1906-1988), figuerenc, periodista i dirigent de segona d’ERC, era un home amb fama d’extravertit i hàbil amb les relacions públiques que l’intel·lectual comunista francès André Malraux va definir com “el somriure de Catalunya”. Ben relacionat amb totes les faccions triomfadores de la revolució social del juliol del 1936 a Barcelona, va convèncer els dirigents de la Generalitat que, amb un poder orgànic afeblit per la puixança del Comitè de Milícies Antifeixistes (l’organisme autoorganitzat paral·lelament encarregat d’organitzar la resistència), el millor que podia fer el govern era enfortir la batalla del relat amb un musculós aparell comunicatiu. Així va néixer el Comissariat de Propaganda, que durant els primers mesos d’existència va esdevenir un espai on les propostes més imaginatives es posaven sobre la taula i on tot semblava possible. Més de 200 persones, moltes escriptores i artistes de renom, hi van col·laborar. Fins i tot Salvador Dalí va escriure a Miravitlles oferint-se, potser paròdicament, per dirigir un comissariat de la imaginació pública amb seu a la Pedrera.

Les publicacions de tota mena (des de fulls volants fins a un diari oficial passant per una revista de luxe, Nova Ibèria), la difusió de llibres i materials en diversos idiomes (inclosa una notable producció en la llengua fraternal, l’esperanto)
i la realització de noticiaris cinematogràfics (amb la posada en marxa de la productora Laya Films) convivien amb estratègies llavors més inèdites: l’organització d’esdeveniments (com la rebuda amb gran pompa del vaixell soviètic Zirianin al port de Barcelona), les relacions paradiplomàtiques internacionals organitzant visites de periodistes i personalitats foranes (inclòs un estrambòtic aterratge a Barcelona de l’estrella de Hollywood Errol Flynn) o tota una operació multidisciplinària d’assessoria d’imatge al voltant de la figura de Companys amb la campanya “Madrid, Catalunya os ama”.

Després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el responsable de propaganda del bàndol revoltat, Dionisio Ridruejo, va deixar per escrit: “Els mitjans de propaganda republicana havien estat molt superiors als nostres, i la seva assistència intel·lectual molt més extensa, valuosa i organitzada”. Miravitlles i la seva gent havien guanyat, si més no, la batalla del relat.

Article publicat al número 515 publicación número 515 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU