Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La segona privatització del Park Güell

El procés de mercantilització del recinte modernista concebut per Antoni Gaudí a la falda del turó del Carmel de Barcelona s'accelera des de juliol passat, amb el control de totes les entrades i el cobrament de deu euros a totes aquelles visitants que no acreditin que resideixen a Barcelona

El grup empresarial privat Barna Porters gestiona la seguretat del recinte modernista / Victor Serri

El cristianisme, Catalunya, i l’essència natural són a la base de tota l’obra d’Antoni Gaudí i Cornet, pare del modernisme, geni indiscutible actualment, i, si més no, titllat de boig o il·luminat en les primeres projeccions acadèmiques i professionals que va esbossar a les acaballes del XIX. En el disseny del Park Güell (1900-1914), que per encàrrec del seu principal mecenes, el polític i industrial Eusebi Güell, havia de convertir-se en una gran urbanització de luxe amb seixanta residències de famílies benestants. L’arquitecte de Reus hi va planificar, entre altres coses, enmig de camins serpentiformes, la col·locació d’unes esferes en el mateix nombre, forma i color, que aquelles que apareixen en els collarets tradicionals destinats per a comptar i resar el rosari.

Entre els anys 2011 i 2012, l’Ajuntament de Barcelona va executar unes obres generals a tot el Park, amb l’objectiu de restaurar, suposadament, estructures danyades o malmeses, però també amb la intenció de fer-hi entrar la fibra òptica per possibilitar la connexió a la xarxa wifi a totes les usuàries. Uns treballs, no pas elaborats per expertes acreditades en la restauració del patrimoni, sinó per personal sense cap formació específica al respecte, que van desnaturalitzar alguns elements originals amb la pavimentació de camins i escales, amb l’establiment de baranes artificials, amb la visualització de noves marques de ciment entre les pedres i amb la destrucció de gran part de les esferes esmentades. Unes pedres d’uns quaranta centímetres de diàmetre que en un primer moment van ser amuntegades en un racó del carrer de Sant Josep de la Muntanya. Algunes d’elles van ser reubicades al mateix indret d’on provenien. Altres van recol·locar-se de manera arbitrària, seguint mapes antics segons l’Ajuntament, però en qualsevol cas, sense seguir estrictament llur disposició original. I la resta, amb la inclusió de les dues que donaven la benvinguda al Pòrtic de la Bugadera, ja majoritàriament trencades, van desaparèixer sense deixar rastre. N’eren 150 en total. Ara, vuit anys més tard, en falten 16 (134).

En la restauració del 2011 algunes esferes originals van ser reubicades al mateix indret d’on provenien. Altres van recol·locar-se de manera arbitrària |Victor Serri

Els treballs de destrucció del patrimoni coincideixen en el temps amb la imminent instal·lació de taquilles i cobrament a la zona monumental (25 d’octubre de 2013). L’Ajuntament va justificar aquesta actuació per l’acumulació de turistes, uns nou milions anuals, i per les conclusions d’un estudi elaborat l’any 2010 i encarregat pel mateix consistori que reflectia –segons els barems de l’Organització Mundial del Turisme– la superació de la capacitat de càrrega del recinte. La Plataforma ciutadana Defensem el Park Güell, constituïda just l’any 2012 per evitar-ne la privatització, va presentar al Govern Municipal més de 50.000 signatures en aquell moment contràries a les intencions de pagament, així com un paquet de mesures per pal·liar la massificació turística. Lluny de contemplar la destinació d’una part de la taxa turística, com proposava el col·lectiu veïnal, a la restauració i manteniment, o de controlar l’arribada contínua d’autocars i d’autobusos plens de visitants a les dues entrades principals (carrer d’Olot i carretera del Carmel), l’Ajuntament va abocar diners, ja el 2010, per instal·lar unes tanques metàl·liques que van substituir les reixes tradicionals, i va destinar també bona part del pressupost per a l’habilitació de les taquilles, la posada en marxa del programari necessari per a la venda en línia, la publicitat del Park Güell com a reclam turístic i la seva senyalització per a facilitar-hi l’accés físic.

Per Rodrigo Arroyo, portaveu de la Plataforma Defensem el Park Güell, “la destrucció del patrimoni és només una estratègia per justificar una intervenció posterior

Rodrigo Arroyo, portaveu de la Plataforma Defensem el Park Güell, que duu ara mateix quinze anys recopilant informacions i documents sobre el recinte, ho té ben clar: “la destrucció del patrimoni és només una estratègia per justificar una intervenció posterior. El pagament no és res més que el punt de partida d’un negoci molt rendible, participat per empreses amigues i dissenyat amb diners públics. Un negoci que no té ni tindrà per res en compte ni història, ni cultura, ni molt menys els drets dels ciutadans. L’associació va elaborar, ja en aquell moment, denúncies per les obres i l’actuació de l’administració. Es van enviar cartes a l’Ajuntament i també al síndic, i es va instar a la UNESCO, de manera presencial a Barcelona i per correu a la seva seu de París, a investigar els fets. Encara avui, la qüestió sobre un espai que va ser declarat precisament per aquesta institució l’any 1984 patrimoni de la humanitat, segueix sense resposta.

El manteniment del recinte no va a càrrec de l’empresa pública Parcs i Jardins, sinó de Fomento de Construcciones y Contratas |Arxiu

 

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, prometia l’11 de juny de 2015 que el Park Güell tornaria a ser d’accés lliure i gratuït i que, per aconseguir-ho, fomentaria la transparència en la gestió, vies d’ingressos alternatives i la recuperació de l’espai per a la ciutadania. Gala Pin, aleshores regidora de Patrimoni, assegurava en la mateixa compareixença que “vetar l’entrada gratuïta dels ciutadans al parc és negar el patrimoni i el seu lliure accés a la història de la ciutat. El 7 d’octubre de 2017, Colau va anunciar la inversió de 25 milions d’euros per a diverses reformes que s’haurien d’allargar fins al 2022. L’objectiu d’aquestes obres era textualment “rebaixar el nombre de turistes i augmentar el de veïns que fan servir el parc com a zona verda d’oci. Quatre anys més tard, tot el recinte, i no només la zona monumental, és controlat de sis del matí a onze de la nit (ara de 7 h a 21 h, provisionalment, mentre duri el toc de queda) en cadascuna de les seves portes d’accés, per almenys un vigilant, que cobra entre quatre i cinc euros l’hora per la seva feina. La seva tasca diària consisteix a fer pagar deu euros a tots els visitants del Park Güell si no acrediten la seva residència a la ciutat de Barcelona. Està contractat pel grup empresarial privat Barna Porters, que gestiona la seguretat en detriment de la Guàrdia Urbana, de la mateixa manera que el manteniment no va a càrrec de l’empresa pública Parcs i Jardins sinó de Fomento de Construcciones y Contratas.

Barcelona de Serveis Municipals, que és qui vehicula aquestes relacions, recalca en els seus estatuts (article 2, apartat IV) que la gestió del Park Güell s’encamina a la “preservació del Park com a zona veïnal i d’interès cultural, turístic i patrimonial. La Societat Mercantil, governada per l’Ajuntament de Barcelona, que gestiona, per exemple, vigilància o manteniment de molts altres espais, es gasta uns tres milions d’euros anuals per pagar els serveis prestats en aquest cas per Barna Porters. El darrer còmput d’ingressos derivats de la venda d’entrades, de 2018, mostra una facturació total de divuit milions d’euros. La diferència en beneficis, que poden oscil·lar lleugerament d’un any a l’altre, és notòria. Tanmateix, només un 10% de tots els guanys s’inverteixen, de nou, en actuacions al Park.

Ada Colau prometia el 2015 que el Park Güell tornaria a ser d’accés lliure i gratuït i que, per aconseguir-ho, fomentaria la transparència en la gestió i vies d’ingressos alternatives

Un altre testimoni de llarg recorregut és el d’Elisabeth Tiernan, la mestressa de la casa Trias, l’única habitada dins l’espai i un balcó privilegiat de tot l’escenari, de blanc intens i estil modernista. És parella d’un dels descendents de l’advocat Martí Trias i Domènech, que l’any 1902 va ordenar a l’arquitecte Juli Batllevell la construcció d’aquest xalet envoltat de jardins. Nascuda a Nova York i criada a Puerto Rico, farà ja 39 anys que és veïna del Coll, i poc més d’una dècada que viu, conjuntament amb la família del seu marit, dins el Park Güell. “Em trobo, tot sovint, que els vigilants em demanen que els ensenyi el carnet de Biblioteques o alguna cosa que acrediti la meva residència a la ciutat. I jo els dic que no tinc cap carnet ni me’l faré perquè això és casa meva. No són policies, simplement persones contractades sense potestat per demanar el DNI ni menys obligar algú a identificar-se. Tiernan, segura de si mateixa, es pren l’absurditat dels fets amb humor, i descarrega la gravetat de la situació no cap al personal que treballa al parc, aliè a qualsevol problema, sinó ja directament cap a l’Ajuntament. “Els funcionaris són uns borregos que no mouran un dit per canviar allò que les autoritats ja han decidit. Jo parlo tot sovint amb algun d’ells i fins i tot estan d’acord amb mi, però tenen clar que alçar la veu per defensar un parc públic els ha de comportar problemes. I afegeix amb to rotund que “Els responsables no volen cap canvi. Només els interessa el poder i el control dels ciutadans. La situació no es modificarà d’un dia per l’altre, perquè cal capgirar el conjunt de l’estructura, però no per això s’ha d’abandonar mai la pressió. Demano que tothom qui pugui, incideixi i perseveri als mitjans i a les xarxes de l’Ajuntament.

El consistori assegura que totes les mesures que s’estan prenent s’encaminen a recuperar l’espai per als ciutadans. No es pronuncia sobre les denúncies a la UNESCO, ni tampoc sobre la privatització en la gestió. De les esferes només diu que falta informació, i que el que està documentat és que una havia estat malmesa per un acte vandàlic. Ningú sap què va passar amb la resta. Tampoc consten les denúncies per malmetre el patrimoni. Tanmateix, i en dues ocasions (9 de desembre de 2015 i 6 de març de 2017), la informació al respecte, detallada amb explicació i fotografies probatòries, va ser remesa al Síndic de Greuges pels membres de la Plataforma Defensem el Park Güell.  Rafael Ribó, com a responsable de la institució, va contestar un primer cop, el 2 de juny de 2017, al·legant que no podia emetre cap informe perquè el consistori no s’havia pronunciat. La segona resposta arribava un any més tard, i recalcava, conforme al veredicte del govern municipal, el seu dret de potestat per actuar com així considerés dins el recinte.

El personal que custodia els accessos a la zona d’interès patrimonial cobra deu euros a tota aquella persona que no acrediti la residència a Barcelona |Victor Serri

 

Judith Calàbria, consellera tècnica del Districte de Gràcia, encarregada de la Direcció de Projectes i la Planificació Estratègica, assegura que “s’està treballant amb els veïns en el marc de la Taula específica del Park Güell. La intenció del consistori és simplement recuperar aquest espai per als barcelonins i reduir l’afluència de turistes. Enguany serà clau en aquest sentit per definir el nou pressupost i la propera línia d’actuacions, perquè el Pla Estratègic actual, en el qual l’Ajuntament va invertir 25 milions d’euros, conclou ja el 2022. Uns diners que segons Calàbria han revertit en algunes millores de mobilitat al barri, com la inclusió d’un autobús llançadora per als turistes des de la plaça d’Alfons X o la supressió de les parades de les línies 24 i 92 que atapeïen i congestionaven les entrades al Park Güell. Es planteja, d’altra banda, un treball de consens per mirar d’optimitzar la mobilitat al carrer d’Olot i es preveu també, per altra part, la inversió per la millora a les escales de la baixada de la Glòria, que permet l’accés a l’obra de Gaudí des de Vallcarca. Finalment, com a mesura per al veïnat, es treballa per consolidar la iniciativa que fins ara funcionava a Ciutat Vella, els anomenats Baixos de Protecció Oficial, que contempla la cessió de locals de propietat municipal per projectes que han d’anar encaminats a reactivar l’activitat econòmica dels barris de l’entorn.

Judith Calàbria, consellera tècnica del Districte de Gràcia, assegura que “s’està treballant amb els veïns en el marc de la Taula específica del Park Güell per recuperar aquest espai per als barcelonins i reduir l’afluència de turistes”

El cert, però, és que el model turístic amb marca Barcelona està augmentant l’anomenat procés de gentrificació verda, que vol dir pressió en espais abans aliens a tota activitat massiva, a diferents indrets. El barri de Vallcarca o el Turó de la Rovira en són altres exemples ben notoris. El primer és un cas clar de concessió de profit de negoci a la immobiliària Núñez i Navarro. El segon, el de l’antiga muntanya pelada, seu de les bateries antiaèries de la Guerra d’Espanya, que ha passat en deu anys de ser un espai pràcticament només concorregut per veïnat i esportistes a ser anunciat a totes les guies turístiques de la ciutat, fa feredat. L’operació, promocionada per l’Ajuntament per deslocalitzar l’activitat turística del centre, no només ha comportat l’afluència massiva de gent sinó que, a més, ha provocat un augment exponencial dels lloguers (com ha passat així també al voltant del Park Güell, al barri de La Salut, que ha vist en paral·lel com es forçava a botiguers i comerciants d’aturar la seva activitat). Ha posposat a més altres serveis essencials per als veïns com un nou CAP o una nova residència per a la gent gran, i ha confirmat l’expropiació de 300 habitatges i l’acord per a l’inici de les obres de tancament del cim de la muntanya aquest estiu amb l’excusa, que sona ben idèntica, de regular l’afluència massiva i d’evitar més danys al patrimoni cultural.

Tornant al Park (amb ca i no amb ce per la importació del seu model de Londres, i per tant directament en concordança amb el seu mot en llengua anglesa), hi ha una clàusula poc coneguda de la seva compra. L’adquisició, el 25 d’octubre de 1922, per part de l’Ajuntament, d’aquest vessant sud de l’antic Turó d’en Mora, actualment denominat i popularment conegut com a Turó del Carmel, comporta un fet clar i rotund que consta en el contracte de traspàs. Efectivament, els hereus d’Eusebi Güell, propietari de la Casa Larrard i dels terrenys que estaven destinats a convertir-se en una urbanització de luxe fallida per l’esclat de la Primera Guerra Mundial, van cedir les seves disset hectàrees al consistori, per un preu de 3.200.000 pessetes, amb dues condicions imprescindibles. La primera: el recinte duria el nom del seu pare. No n’hi ha cap dubte, és el Park Güell. La segona: esdevindria un “parc públic per al gaudi dels barcelonins, factor que com veiem, camina en direcció contrària, malgrat declaracions públiques encisadores, i malgrat l’empara d’una extensa legislació al respecte, sigui aquesta catalana, estatal o europea, que garanteix en la teoria la defensa dels drets de la ciutadania, de l’espai verd, i del seu patrimoni cultural.