“S’ha d’atribuir la mateixa significació penal a l’anunci per part dels congregats d’una determinada actitud d’oposició a possibilitar la seva actuació [de la policia], inclús mitjançant fórmules de resistència –si es vol, resistència no-violenta […]. Aquesta negativa, en aquell escenari, encara que no es fes un pas més, és per si sola apta i idònia per acomplir les exigències típiques del delicte de sedició”. Així descriu la sedició, a la pàgina 286, la sentència que va fer pública el Tribunal Suprem espanyol el dilluns 14 d’octubre, després d’un compte enrere farcit de filtracions. Un fragment que evidencia la poca claredat en la definició del delicte principal pel qual es condemna tots els presos i les preses polítiques processades en la causa. Només dues pàgines enrere, la condemna remarca que malgrat que “una oposició puntual i singularitzada exclouria alguns ingredients que potser podrien desviar-nos a altres tipicitats”, “davant d’un aixecament multitudinari, generalitzat i projectat de forma estratègica, no és possible eludir la tipicitat de la sedició”. És a dir, que el mateix fet, si es produís en una sola ubicació, seria tipificat d’una altra manera. Al llarg dels raonaments jurídics, la sala penal, encapçalada per Manuel Marchena, difumina la línia divisòria entre sedició i desobediència, quan el Codi Penal espanyol els pot arribar a separar, ni més ni menys, que per un abisme de quinze anys de presó.
En altres paraules, per a l’advocat Daniel Amelang, membre de la Comissió de Dret Penal de l’Associació Lliure d’Advocades (ALA) i de la cooperativa Red Jurídica: “Una acció puntual pot constituir un delicte de desobediència o resistència, però fer-la de manera massiva és sedició, amb independència de si es fa servir la violència o no”.
La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca alerta en un comunicat del “retrocés” dels drets que significa la sentència
Les fonts jurídiques consultades coincideixen a posar el focus en les conseqüències que pot tenir la sentència sobre els drets fonamentals del conjunt de la ciutadania. És a dir, existeix un risc cert que assenti jurisprudència. Benet Salellas, que forma part de la defensa del president d’Òmnium, alerta que “els arguments que esgrimeixen per condemnar Jordi Cuixart poden fer-se servir per a qualsevol moviment que faci accions de resposta a resolucions judicials”. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), així com altres moviments en defensa del dret a l’habitatge, fa anys que, a través de la resistència pacífica, eviten el compliment d’ordres judicials en pro del dret fonamental a l’habitatge, amb segudes a les portes dels domicilis de les famílies afectades per ordres de desnonament. En aquest sentit, la PAH estatal va emetre un comunicat en el qual alerta del “retrocés” dels drets que significa la sentència i subratllen que seguiran “al carrer aturant desnonaments i desobeint lleis injustes, i si per la justícia això és sedició, serem sedicioses”.
Amb una lectura més àmplia, l’advocada Isabel Elbal denuncia que la vulneració del principi de legalitat que suposa la sentència provoca un espai d’inseguretat jurídica: “La ciutadania ha de saber a què atenir-se, saber què no ha de fer, però aquest cas deixa un espai d’inseguretat jurídica perquè han entès que unes manifestacions massives són sedició i que no hi havia drets fonamentals que calia respectar”. De fet, sobre Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, el text no fa pesar cap acció violenta, sinó que relata el seu paper durant la gran mobilització davant del Departament d’Economia a Barcelona el 20 de setembre de 2017, i adverteix que el que “no pot tolerar la nostra Constitució ni la llei fonamental de cap estat democràtic és supeditar una de les exigències més elementals de l’estat de dret, això és, l’acatament de la decisió d’un tribunal […] a la voluntat d’una, deu, mil, milers o milions de persones”. Elbal conclou que “l’arbitrarietat” de la sentència és pròpia d’un “sistema de tall autoritari”.
Marchena, amb to sarcàstic, diu a Cuixart que “allò coherent per a qui invoca la desobediència civil és assumir el càstig”
La sentència, fins i tot, amb un to sarcàstic, retreu a Cuixart falta de coherència, quan explicita que “allò coherent per a qui invoca la desobediència civil serà assumir el càstig en virtut de la llei penal que va violar”. Tot i que Cuixart, com la resta, ha estat condemnat per sedició, no per desobediència, el tribunal respon així a la seva proclama final en la fase d’al·legats, quan va afirmar: “Ho tornarem a fer”.
Una societat “il·lusionada” en mans de la classe política
“És insalvable la contradicció en què incorre qui es dirigeix a la ciutadania proclamant que ha accedit al seu propi espai de sobirania i immediatament deixa sense efecte la declaració d’independència per tornar al punt de partida i reclamar, no la independència, sinó la negociació com un ens sobirà del qual afirma haver-se desgranat, encara que sigui temporalment durant uns segons”. Aquesta és una de les altres idees clau que la sentència al judici de l’1-O transmet a través de tot el seu redactat: els i les líders independentistes condemnades sabien en tot moment que les seves aspiracions no es podrien arribar a materialitzar. Segons el document, “eren coneixedors que el que s’oferia a la ciutadania catalana com l’exercici legítim del ‘dret a decidir’, no era sinó l’esquer per a una mobilització que mai desembocaria en la creació d’un estat sobirà”. “Els il·lusionats ciutadans” que van secundar les protestes “desconeixien que el ‘dret a decidir’ havia mutat i s’havia convertit en un atípic ‘dret a pressionar’”, prossegueix.
La idea del referèndum com a eina de pressió contra l’Estat espanyol reflectida a la sentència és precisament l’argument que fa servir el Suprem per justificar les condemnes per un delicte de sedició i no de rebel·lió, que hauria suposat penes de fins a 25 anys de presó. Segons el text jurídic, mentre que els “rebels” persegueixen objectius que tenen a veure amb els elements essencials del sistema constitucional (“la Constitució, la Corona, les cambres legislatives”), “els sediciosos”, al contrari, se centren en “l’impediment o obstrucció de la legítima voluntat legislativa, governativa o jurisdiccional”. Per al tribunal, en el delicte de rebel·lió la violència ha de ser “instrumental, funcional, preordenada de forma directa, sense passos intermedis, als fins que animen els rebels”. “Dit amb altres paraules, és violència per aconseguir la secessió, no violència per crear un clima o un escenari en el qual es faci més visible una negociació ulterior”, segons redacta el tribunal presidit per Marchena. Malgrat l’ús de la violència limitada que inclou la condemna, el Suprem conclou que “l’Estat va mantenir en tot moment el control de la força militar, policial, jurisdiccional i inclús social. I el va mantenir convertint l’eventual propòsit independentista en una mera quimera”.
