El dimarts 21 de setembre el dia va arrencar al Sudan sacsejat i desconcertant a parts iguals. A primera hora del matí, el portaveu del consell encarregat de pilotar la fràgil transició democràtica en el país africà, Mohamed al-Faki, va publicar un inquietant missatge a les xarxes socials en què cridava el poble sudanès a mobilitzar-se per “protegir la transició”. Només una hora més tard, el mateix Al-Faki va fer un altre anunci, aquest cop més encoratjador: “Tot es troba sota control, la revolució és victoriosa”.
Els fets es van anar esclarint a poc a poc en les hores següents. Cap a les tres de la matinada, l’exèrcit sudanès havia frustrat un intent de cop d’estat d’un grup d’oficials i soldats, segons va anunciar la televisió estatal. Els revoltats havien tractat de fer-se, sense èxit, amb el control de la Comandància General de les Forces Armades, els edificis de la ràdio i la televisió públiques i diverses infraestructures clau de la capital, Khartum, segons van publicar diversos mitjans locals i internacionals al llarg de la jornada. A la tarda, l’exèrcit va anunciar la detenció de 21 oficials i d’una xifra indeterminada de soldats.
Tot i que la maniobra va ser curtcircuitada ràpidament, l’intent de cop d’estat representa l’últim indici de la delicada situació en què es troba el Sudan a mesura que intenta avançar cap a la democràcia i enterrar l’herència del règim islamista d’Omar al-Bashir, enderrocat l’abril del 2019, després de mesos de grans mobilitzacions socials. A més, l’episodi ha disparat com mai la tensió, els retrets i la desconfiança entre els líders civils i militars del país.
De cop a cop
Des de l’estiu de l’any 2019, el Sudan està governat per l’anomenat consell sobirà, una junta integrada per membres civils i militars. L’òrgan, encarregat de dirigir la transició, es va formar gràcies a la pressió popular exercida contra la junta castrense que havia intentat retenir en solitari el poder després d’enderrocar Al-Bashir en un cop d’estat.
Des de l’estiu de l’any 2019, el Sudan està governat per l’anomenat consell sobirà, una junta integrada per civils i militars
Però la relació entre el sector civil i el militar del consell sobirà, que sobre el paper ha de preparar el Sudan per les seves primeres eleccions generals, sempre ha estat delicada. I qüestions com la pau amb grups armats alçats contra el règim d’Al-Bashir o la profunda crisi econòmica que travessa el país només l’han deteriorat. Sobre els militars, a més, plana el dubte de fins a quin punt estan disposats a cedir el poder, sobretot quan falten dos mesos perquè la presidència de la junta passi a mans civils –una data que les forces armades qüestionen.
En aquest context, el cop d’estat fallit només ha contribuït a enredar encara més les coses. Tot i que altres intents ja s’havien produït abans, el darrer va ser el primer que no es va frustrar abans de començar, sinó que va arribar al carrer. I malgrat això, la desconfiança general cap als militars ha portat a moltes persones a dubtar de fins a quin punt els moviments van ser reals o una espècie de prova –sigui per acció o per omissió– per veure’n les conseqüències. Tampoc ha ajudat que els militars hagin reconegut obertament que ja tenien informació sobre el cop, però que no van actuar abans perquè volien atrapar els colpistes en acció.
La versió que més força ha agafat des d’aleshores és que l’intent de cop d’estat el van perpetrar un grup d’oficials i soldats islamistes lleials al règim d’Al-Bashir, probablement coordinats amb civils i figures de l’antic règim a l’exterior, inclòs el veí Egipte, tal com van defensar des de l’inici diversos membres civils del consell sobirà.
“El que ha tingut lloc és un cop d’estat orquestrat per elements dins i fora de l’exèrcit, i és una extensió dels intents dels sectors romanents des de la caiguda de l’antic règim d’avortar la transició democràtica-civil”, va assegurar, en les seves primeres declaracions televisades, el primer ministre sudanès, Abdalla Hamdok, que va esmentar que hi havia hagut un alt nivell de coordinació.
L’intent de cop d’estat del 21 de setembre ha disparat com mai la tensió, els retrets i la desconfiança
El sector militar del consell sobirà, en canvi, va intentar deslegitimar aquesta versió dels fets en un primer moment, en assegurar que entre els detinguts no hi havia cap figura ni civil ni política, i que la investigació inicial no suggeria cap afiliació per part dels implicats. En els dies posteriors, però, els militars han admès la participació de civils, tot i que no han reconegut de moment si es tractava o no d’un grup d’islamistes.
Augmenta la tensió
Lluny d’ajudar a cosir ferides, la reacció a l’intent de cop d’estat ha estat profundament divisòria al Sudan, un efecte encara més alarmant que la temptativa de cop per ella mateixa. En aquest sentit, les Forces per la Llibertat i el Canvi, la gran aliança política de grups civils del país, i diversos líders civils a títol individual han intercanviat acusacions de responsabilitat amb els militars, sigui per mala gestió o per reticències a afrontar reformes.
Així, el líder del consell sobirà i comandant de l’exèrcit, Abdel Fattah Burhan, i el líder de les Forces de Suport Ràpid, un temut grup paramilitar, i possiblement l’home més poderós del Sudan, Mohamed Hamdan Dagalo Hemetti, s’han atribuït l’èxit a l’hora de frenar el cop d’estat. Han culpat el sector civil de perdre el temps en disputes de poder internes i en criticar-los en comptes d’atendre les necessitats del poble, la qual cosa, a parer seu, ha generat un estat d’insatisfacció general que propicia accions com aquesta. A més, Burhan i Dagalo han aprofitat l’ocasió per mostrar una sintonia pública molt poc habitual.
“[Els polítics] han descuidat la gent, la seva qualitat de vida i els serveis bàsics mentre estaven preocupats pel repartiment de càrrecs, la qual cosa ha creat insatisfacció entre el poble”, va criticar Dagalo en una cerimònia de graduació de les forces especials de l’exèrcit.
El sector civil, en canvi, ha minimitzat el mèrit dels militars en contenir l’intent de cop recordant-los que són ells qui controlen la intel·ligència militar, i els han acusat d’explotar algunes crisis polítiques per avivar la tensió i sembrar el caos per debilitar-los. També han aprofitat l’episodi per renovar les denúncies a la seva política d’obstrucció de la transició, sobretot pel que fa a sotmetre l’exèrcit a control civil i a dur a terme una reforma de les institucions de seguretat i militars, la veritable clau de volta del procés.
Els líders civils han defensat des del principi de la transició la necessitat particular de depurar les forces de seguretat
En aquesta línia, els líders civils del Sudan han defensat des del principi de la transició la necessitat particular de depurar les forces de seguretat i militars de membres islamistes lleials a l’antic règim –una demanda que els líders militars rebutgen en nom de la unitat–, i en els darrers dies alguns d’ells han manifestat la seva predisposició a tornar als carrers per fer front als militars si aquests no volen complir el mandat popular expressat el 2019.
“Vostè no és un guardià. El guardià és el poble. Vostès són un soci en una proporció coneguda per tothom i especificada en el document constitucional [de transició]. No hi ha tutela sobre el poble”, va asseverar Al-Faki, dirigint-se a Burhan i als militars, en una entrevista a una cadena de televisió sudanesa, segons va recollir Radio Dabanga.
Organismes com el Consell de Seguretat de l’ONU, la Unió Africana i la Unió Europea han donat suport al procés de transició
Així mateix, és conegut que alguns sectors de l’exèrcit estan neguitosos per la voluntat dels civils d’enviar Bashir, empresonat a Khartum, al Tribunal Penal Internacional per fer front a càrrecs de genocidi, crims contra la humanitat i crims de guerra comesos a la regió de Darfur, pel temor que un exercici de rendició de comptes com aquest els pugui perjudicar a ells.
L’únic àmbit en què l’intent de cop d’estat no ha generat cap fissura ha estat el de la comunitat internacional. Organismes com el Consell de Seguretat de l’ONU, la Unió Africana i la Unió Europea han recolzat el procés de transició al país, com també han fet països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i, amb especial èmfasi, Estats Units.
