Quan la Unió Europea va decidir incloure el gas fòssil dins la seva taxonomia verda —la classificació de la Unió Europea que indica quines activitats econòmiques es consideren sostenibles— ho va fer amb l’argument que pot funcionar com a combustible de transició, un pas intermedi cap a un model energètic net. Però la paraula transició es fa petita davant la magnitud del repte climàtic, social i geopolític que tenim al davant. Presentar el gas com una energia “neta” o “sostenible” és una gran irresponsabilitat, a banda d’un error estratègic que compromet l’objectiu europeu de neutralitat climàtica i, el que és més greu, perpetua un model injust tant dins com fora de les fronteres europees.
Ahir es van aprovar al Parlament de Catalunya els primers pressupostos de carboni. Aquesta eina planteja un marge limitat d’emissions de gasos d’efecte hivernacle que no es poden superar en un període de temps determinat, per tal de no superar l’escalfament de temperatura global per sobre del qual la vida al planeta corre perill. Malgrat sembla una bona notícia, el sabor és agredolç. El mateix Comitè d’Experts sobre Canvi Climàtic ha alertat que si aquest pressupost no és vinculant, la mesura servirà de poc. I el que és més preocupant: si Catalunya fos un estat, amb aquests pressupostos de carboni, incompliria l’Acord de París.
Si Catalunya fos un estat, amb aquests pressupostos de carboni incompliria l’Acord de París
Per això, tant Catalunya com qualsevol territori de la Unió Europea, té la responsabilitat de reduir emissions a més velocitat de la que ho estan fent, i amb una exigència més gran sobre la reducció dels combustibles fòssils; sense excepció. I el gas és un combustible fòssil. Emet menys CO₂ que el carbó quan es crema, sí, però continua molt lluny de ser net. A més, les fuites de metà en la producció i el transport tenen un impacte climàtic devastador a curt termini.
Incloure el gas en la taxonomia de la UE envia un missatge perillós: que podem relaxar-nos; que podem continuar invertint en infraestructures que quedarien obsoletes abans de ser amortitzades. Però el problema no és només climàtic. El gas alimenta un model extractivista que, aprofitant-se del Sud Global, perpetua relacions de desigualtat.
Els països extractors—sovint amb democràcies fràgils o governs autoritaris— suporten els costos socials i ambientals de l’extracció perquè Europa tingui energia “barata” i estable. Les comunitats afectades reben impactes com la contaminació, desplaçaments i violacions de drets humans, tot plegat fruit d’un model que a la pràctica prima mantenir en marxa la infraestructura gasista, però que sobre paper ha acordat avançar cap a la transició energètica.
Els països extractors—sovint amb democràcies fràgils o governs autoritaris— suporten els costos socials i ambientals de l’extracció perquè Europa tingui energia “barata” i estable
Mentrestant, la Comissió Europea intenta posar ordre revisant directives i plans vinculats a la taxonomia, mentre creix la pressió política per rebaixar el paper del gas. Per exemple, REPowerEU anava acompanyat de deixar de dependre dels combustibles fòssils, però en realitat es tracta més aviat de reduir la dependència de Rússia.
Per contra, això ha incentivat la dependència dels Estats Units, amb exemples com l’acord en matèria energètica que van signar la UE i Estats Units fa uns mesos, o la recent decisió d’abandonar el gas rus definitivament el 2027. Les tensions geopolítiques dels últims anys, des de la guerra d’Ucraïna als interessos en l’Orient Mitjà o en el continent africà, han reobert el debat sobre seguretat energètica i dependència del gas.
El model gasista es basa en la lògica d’espoli i despossessió, que “abarateix” costos només per al Nord Global. Aquestes dinàmiques extractivistes estan vinculades a pràctiques neocolonials i genocides. El cas de Palestina n’és un exemple: l’expansió colonial d’Israel ha rebut el suport dels Estats Units i dels estats europeus, en gran part perquè aquests governs volen disputar el poder amb Iran i Qatar, països amb més reserves de gas fòssil a la zona.
També hi ha una pugna per controlar les reserves offshore a les costes de Gaza, de manera que oposar-se al control d’Israel sobre els combustibles fòssils constitueix una estratègia clau en la lluita per una Palestina lliure.
Hi ha una pugna per controlar les reserves offshore a les costes de Gaza, de manera que oposar-se al control d’Israel sobre els combustibles fòssils constitueix una estratègia clau en la lluita per una Palestina lliure
Aquesta dependència ha posat en evidència una feblesa estructural: per la volatilitat de preus, pels conflictes geopolítics i per la seva incompatibilitat amb els compromisos climàtics. Però la resposta de la Unió Europea continua sent insuficient i massa centrada en “sobreviure un altre hivern”.
Des d’una perspectiva economicista, el gas tampoc és barat per si mateix: és un combustible fòssil que depèn de l’estat de les seves reserves i de l’oferta i la demanda. A l’Estat espanyol, el determina un mercat majorista a través d’un sistema europeu de fixació de preus, que a la península ibèrica és seguit pel MIBGAS. A dia d’avui, es poden veure preus al voltant dels 30 €/kWh, però l’agost del 2022 es van superar els 300 €/kWh, amb un impacte sense precedents també sobre els preus de l’electricitat.
La Unió Europea no necessita més gas, sinó més valentia política: un compromís ferm per sortir de la dependència dels combustibles fòssils sense deixar ningú enrere. Això es tradueix en invertir en la rehabilitació energètica d’habitatges de manera profunda; ajuts per a substituir calderes de gas per bombes de calor a barris vulnerables; impulsar la implantació de renovables distribuïdes, amb participació local i comunitària; i assegurar que les inversions de la taxonomia financin projectes que generin més sobirania.
Més gas avui significa menys renovables demà. L’aposta pel gas retarda inversions que l’han de substituir completament, així com fa més difícil la inversió en investigació i recerca per a buscar solucions més eficients i indiscutiblement més netes i responsables.
L’aposta pel gas retarda inversions que l’han de substituir completament, així com fa més difícil la inversió en investigació i recerca per a buscar solucions més eficients
Les inversions en gasoductes i plantes de gas natural liquat (GNL) tenen una vida útil d’almenys 30 anys, i dificulten el tancament definitiu del gas. A les llars, les famílies vulnerables queden especialment atrapades en fonts insegures, cares i contaminants.
És urgent, doncs, plantejar alternatives estructurals. La transició energètica no pot dependre de grans actors privats que operen amb lògica de benefici i que, paradoxalment, depenen dels diners públics. A escala global, l’erosió deliberada dels serveis públics ha aplanat el camí cap a un sector energètic dominat per un grapat d’empreses privades amb beneficis milmilionaris i molt poder.
El resultat és un mercat aparentment “lliure”, però sostingut pels diners públics: segons l’FMI, les subvencions als combustibles fòssils van augmentar fins a la xifra rècord de set bilions de dòlars a escala mundial. Tot i el que diuen els defensors del bon funcionament dels mercats, aquest aval públic del lucre privat ha minat la suposada competència i ha concentrat encara més el poder.
La transició no pot ser només tecnològica, ha de ser social. El gas, encara que es presenti com un “mal menor”, continua perpetuant un sistema injust, contaminant i fràgil. Europa no pot avançar cap a un futur climàticament segur sense abordar aquestes arrels estructurals. La taxonomia hauria de ser una brúixola per orientar la inversió cap a sectors que sostenen la vida, no un instrument per mantenir vells interessos. Si volem una transició justa per a les persones, els territoris i les generacions futures, cal deixar enrere el gas i deixar fora de joc tota la seva infraestructura i els seus interessos geopolítics. La taxonomia ha de guiar el canvi, no prevenir-lo. Si aquesta taxonomia no ens serveix, ens fa presoneres.
