Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Miquel Missé, activista trans

"La transsexualitat és una solució, però no té per què ser la millor"

/ Jaume Herrero

Va iniciar la seva transició de gènere quan era adolescent. Amb més dubtes que certeses, es va apropar al Col·lectiu Transsexuals de Catalunya, que funcionava al Casal Lambda. Va començar a freqüentar aquests àmbits buscant, més que un lloc polític, un espai on trobar-se amb iguals. Era el 2002 i la transsexualitat masculina encara era bastant invisible. Portes endins i acompanyat, va anar reconeixent el procés que estava transitant. I a mesura que va anar creixent i apoderant-se, també va tenir més ganes de visibilitzar el fet de ser trans. Així va arribar a la militància, al principi en el si del moviment per la despatologització del procés, ja que en aquell moment es considerava que les persones trans patien una malaltia mental. “Jo estava fent un procés psiquiàtric. Tot això em va remoure molt i algunes ens vam començar a organitzar políticament per denunciar-ho”, explica. De les vivències a la militància i d’allí als llibres, Missé continua transitant pel camí dels interrogants. Últimament, cavil·la sobre el fet de ser trans i el propi cos.


El discurs de la transsexualitat ha acaparat el tema de la sexualitat infantil en general?

El tema és com ho fem per construir un món on, quan un nen és molt femení, no arribi a la conclusió que potser és una nena. La femineïtat ha de poder formar part de les possibilitats d’existència d’un nen i la masculinitat de les d’una nena. La visibilitat de la transsexualitat infantil ha portat moltes coses: ha permès que hi hagi un debat sobre això que no existia, ha polititzat aquesta realitat i aquests malestars, però el discurs de la transsexualitat ocupa molt d’espai. El tema no és només que hi ha gent que canvia de sexe, sinó per què la gent arriba a la conclusió que ha de canviar de sexe. La transsexualitat és una solució, un itinerari possible, però no té per què ser el millor; és el que ens donem com a societat.


Llavors, hauríem de poder entendre la multiplicitat d’identitats…

Crec que hem de poder. Al mateix temps que exigim el reconeixement d’aquestes experiències, hem de fer-nos preguntes més a llarg termini. Quin món volem? Un món on la gent té moltes facilitats per canviar de sexe i això és respectat? Però ens hem preguntat si hi ha alguna cosa que puguem modificar perquè algunes persones sentin menys malestar amb el gènere al qual han estat assignades? Com a societat estem fent tot el que podem? És fer que la gent faci transicions de gènere o ens hem de replantejar alguna cosa? Això no impedeix que jo mateix, que soc una persona trans, cregui que els itineraris trans són experiències de supervivència que moltes experimentem perquè és el que hem pogut fer. Però com a societat hi ha una responsabilitat col·lectiva. Hem alimentat imaginaris que han portat alguna gent a pensar que ha de canviar de sexe.


És un tema que interpel·la molt les famílies.

Les famílies, quan busquen informació sobre aquest tema, no només volen saber què els passa als seus fills i filles, sinó què els ha passat a elles. Quan en una família una persona planteja un malestar profund en relació amb el gènere, el gènere de tothom es posa en joc. Llavors, el primer que passa és que has de tenir la valentia de deixar que et travessin aquestes preguntes. Perquè això no és una cosa estranya que li passa a la criatura, sinó que també interpel·la el teu gènere i demostra que no és una cosa rígida, evident i clara.


A la vegada, les famílies han de fer l’acompanyament de les criatures.

“És molt important obrir un ventall de referents positius i divers als infants”

És molt difícil acompanyar una persona petita que expressa malestar amb el seu gènere i tinc la sensació que les famílies estan angoixades per la incertesa. Aquesta incertesa és el que neguiteja; necessiten saber si és un nen o una nena. Perquè també pot ser que el sentiment de la criatura variï, i això és molt difícil d’escoltar. Hi ha molt de patiment quan una persona es planteja el seu gènere, perquè vivim en una societat binària. No podràs evitar-ho, però crec que el millor és acompanyar-los perquè puguin resistir aquestes hostilitats.


El canvi de gènere, llavors, és una solució en una societat binària?

Sí, pot ser una solució en si mateixa, però no hi ha una solució per a les qüestions de gènere. Hi ha itineraris, però no pots esborrar que sempre estàs en confrontació amb la norma. És molt important obrir un ventall de referents positius i molt divers als infants: nens masculins, nens femenins, nenes femenines, nenes masculines i després ja veurem si fan el canvi o no. Però hem de contribuir a eixamplar l’imaginari. El món és molt divers, ha de sortir tothom a la foto. I hem de deixar de dir-los a les famílies com ho han de fer. Que facin el que puguin.

Article publicat al número 495 publicación número 495 de la Directa