Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Dones en defensa de l’habitatge, a les portes de qui calgui

La sobrerepresentació de les dones en el treball de manteniment de les llars es trasllada a l’activisme per defensar-les d’abusos immobiliaris. Una lluita social altament feminitzada, com ho és, també, l’emergència habitacional

Un dels desallotjaments aturat al Bloc Llavors, al barri barceloní del Poble-sec / Sira Esclasans

Fa deu anys que Rita González intenta tornar a tenir un espai on crear casa seva. Des que va separar-se, l’alternativa habitacional ha estat viure amb els seus tres fills al pis de la seva mare. “Quan una dona se’n va de casa sense res, tot i tenir criatures, és perquè la situació és crítica”, explica. Comptar amb un sou de poc més de 1.000 euros no li ha permès accedir a un pis. “Mai he deixat de buscar, però els lloguers estan pels núvols, cada vegada fins més lluny, no només a Barcelona, i a més et demanen dos o tres contractes per poder agafar un pis. Les condicions són insalvables”, lamenta González.

Segons detecta un informe de l’Observatori DESC i la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) sobre dret a l’habitatge i pobresa energètica a Barcelona des de la perspectiva de gènere, elaborat el 2018, les dones es troben sobrerepresentades en els processos de desnonament, un fet “especialment preocupant” per les dificultats que tenen posteriorment per accedir a un nou habitatge “en condicions dignes”.

“Que la teva solvència econòmica sigui una condició sine qua non per accedir a l’habitatge és una barrera que desafavoreix més a les dones, per la bretxa salarial, els tipus de feines més feminitzades, tenir feines a mitja jornada per alternar-ho amb el treball de cures o no haver accedit al treball assalariat per dedicar-se a la cura dels pares o dels fills”, observa Marta Ill, portaveu del Sindicat de Llogateres.

Segons dades recollides per l’Observatori DESC i la PAH, quasi la meitat de les dones (49%) es troben en risc de pobresa si ens fixem en els seus ingressos propis, en lloc de comptabilitzar els del conjunt de la unitat familiar

Seguint dades recollides en el citat informe de l’Observatori DESC i la PAH, quasi la meitat de les dones (49%) es troben en risc de pobresa si ens fixem en els seus ingressos propis, en lloc de comptabilitzar els del conjunt de la unitat familiar. En mirar l’autonomia de les persones i individualitzar els recursos econòmics, la dada evidencia la dependència d’un ampli gruix de dones respecte al conjunt d’ingressos de la llar per garantir condicions de vida com l’habitatge, cosa que pot implicar “la pervivència de situacions de violència i abús”.

Atenent la composició de la llar, les unitats familiars encapçalades per una sola persona adulta són les que tenen més risc de patir pobresa i en vuit de cada deu casos les encapçalen dones. Una de cada tres llars monomarentals estan en risc de pobresa.

“Hi ha moltes dones que, en separar-se de la parella, no poden accedir de cap manera a un habitatge amb els seus recursos econòmics propis”, assegura Ill, d’acord amb el que observa al Sindicat de Llogateres, alhora que destaca com l’impacte de l’emergència habitacional pot aguditzar situacions de violència masclista. “Dificultar a les dones que mantinguin un habitatge pel fet de demanar-los un preu elevat converteix els propietaris en aliats dels maltractadors”, denuncia Ill.

Roxana Severino va arribar al Sindicat de Llogateres després de separar-se. Gràcies de la mediació de l’organització, va aconseguir frenar la pujada astronòmica del lloguer que, a la pràctica, li negava el dret reconegut judicialment de quedar-se a casa seva, en duplicar-li el preu: de 550 a 1.100 euros al mes. Des de llavors, no ha deixat l’activisme pel dret a l’habitatge.

“Si saben que ets de fora, ho tens encara més complicat per què et lloguin el pis, i més si estem soles”, lamenta Severino, migrada de Xile fa dotze anys. Enguany, en farà tres que es va reunir amb el seu fill, del qual, en el moment del risc de desnonament, a finals del 2018, encara se’n feia càrrec econòmicament. Amb la feina que tenia, es treia 600 euros. En el darrer any, ha hagut de “buscar-se més hores”, explica.

“Si saben que ets de fora, ho tens encara més complicat per què et lloguin el pis, i més si estem soles”, lamenta Roxana Severino, migrada de Xile fa dotze anys

Les recomanacions europees situen en un màxim del 30% de la renda disponible el percentatge que ha de destinar-se a pagar el sostre per considerar que les condicions són accessibles. És a dir, d’un sou de 1.000 euros, 300 com a molt. Tanmateix, els preus del lloguer s’han incrementat al voltant del 40% en els darrers cinc anys i, segons denuncia el Grup Motor de la Llei 24/2015 [de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica], suposa “la principal causa de desnonament”. A Catalunya, es comptabilitzen 49 desnonaments diaris. Des del 2008, més d’un milió de llars n’han estat afectades.

Si bé la major vulnerabilització econòmica de les dones és reconeguda, la feminització de l’emergència habitacional que en deriva no compta amb xifres oficials. Ni respostes específiques. És la denúncia que posa sobre la taula la campanya “Dones i desnonaments”, presentada recentment al Raval, un dels barris de la capital catalana on l’expressió màxima de la crisi habitacional és el pa de cada dia.


De la desigualtat laboral a la inseguretat en la llar

A més de les famílies monomarentals, l’Observatori DESC identifica com a col·lectius d’alt risc davant la inseguretat habitacional les dones grans vídues o solteres, dones migrades, treballadores de la llar i les cures, dones en situació de violència masclista per part de la parella o l’exparella i les treballadores a temps parcial i amb salaris baixos.

Segons l’Observatori del Treball i Model Productiu, la taxa de treball a temps parcial es triplica entre les dones i la de temporalitat també és més alta, mentre que l’ocupació és més d’un 8% superior entre els homes. Són dades que duen a afirmar que “la precarietat laboral es concentra més entre la força de treball femenina”. La bretxa salarial se situa en el 23% segons xifres del 2017, i, en la jubilació, la diferència d’ingressos entre homes i dones s’amplia fins al 41%.

L’Observatori DESC identifica com a col·lectius d’alt risc davant la inseguretat habitacional les dones grans vídues o solteres, dones migrades, treballadores de la llar i les cures, dones en situació de violència masclista per part de la parella o l’exparella i les treballadores a temps parcial i amb salaris baixos |Montse Giralt

 

“La desigualtat que des del moviment feminista posem sobre la taula es tradueix en què les dones tenim molta més dificultat a l’hora d’accedir a l’habitatge”, denuncia Belén Fernández, activista de la Negreta Feminista, organització del barri Gòtic impulsora, al costat de Raval Rebel, de la campanya “Dones i desnonaments”. “Falten dades sobre quines famílies són les desnonades, que, pel que veiem al barri, són majoritàriament dones amb fills i dones jubilades”, assegura.

Si bé reclamen acció institucional per garantir el dret a accedir a un habitatge en condicions justes, les activistes de la campanya també tenen clar que, en el camí de respondre a l’emergència habitacional, l’autoorganització i “crear xarxes de confiança” és un pilar de la resposta.


Mantenir la casa, a esquena de les dones

En l’escenari de crisi habitacional, la feminització no només es detecta en mirar qui són les afectades principals. També apareix en fixar-se en qui actua per defensar l’habitatge. “Als homes els costa posar la cara a una vulnerabilitat com és tenir dificultats per tenir un sostre”, apunta Fernández. “Les dones, també les que tenen parella, solen carregar amb la gestió de la situació. Com si la llar només fos seva!”, critica en la mateixa línia Rita González, que xifra en nou de cada deu la porció de dones del col·lectiu Raval Rebel.

Ser situades com a principals responsables de mantenir la llar en bones condicions per a la família, és un factor explicatiu de la feminització que, també, apareix en el moviment pel dret a l’habitatge, segons coincideixen les entrevistades

Ser situades com a principals responsables de mantenir la llar en bones condicions per a la família, és un factor explicatiu de la feminització que, també, apareix en el moviment pel dret a l’habitatge, segons coincideixen les entrevistades. També ho detecta l’estudi de la PAH i l’Observatori DESC, segons el qual la sobreresponsabilització de les dones en les tasques domèstiques i de cures, “trasllada a les dones la responsabilitat de la situació d’inseguretat residencial”, pel que són elles les qui majoritàriament fan gestions, busquen solucions, resisteixen i en pateixen les conseqüències més directament. “A l’hora d’anar a aturar un desnonament, s’hi veu una majoria de dones, que som les hem de tirar endavant els fills i per això lluitem més per la nostra llar”, observa Roxana Severino.

El lideratge feminitzat dels grups de defensa de l’habitatge també explica la centralitat que hi té l’acompanyament emocional. Un suport que, més enllà de facilitar els tràmits per resoldre la situació, genera espais de cures entre iguals, en moments d’elevada angoixa i esgotament, i actua com a motor per prendre consciència sobre com allò personal és polític.

Presentació de la campanya “Dones i desnonaments”, implementada per la Negreta Feminista i Raval Rebel |Arxiu

 

Rebre el missatge que no estava sola davant el risc de perdre la casa, va marcar-li la diferència per afrontar la situació, comparteix Saverino, un any després. “Amb una ordre de desnonament, la por s’apodera de tu i el que fas és tancar-te al pis, perquè en qualsevol moment et poden fer fora i no tens on anar”, recorda.

Trencar amb la individualització, atenua els impactes psicològics de les situacions d’emergència habitacional. “Vaig sentir-me acompanyada i vaig començar a participar a les assemblees, on vaig veure que molta gent tenia el mateix problema amb el lloguer, les dones que ja estaven en la lluita em van donar la mà i em vaig empoderar”, narra Saverino. Actualment, està activant una secció del Sindicat de Llogateres al seu municipi, Cornellà de Llobregat.


Les llars, per viure-hi

Des del Sindicat de Llogateres, detecten que les mesures necessàries per garantir el dret a l’habitatge, de les quals les principals beneficiàries serien dones, demanen revertir un escenari de mercat de lloguer sense control del preu i amb un insuficient parc públic de lloguer social. Només suposa un 2% dels habitatges a Catalunya.

A més, l’organització denuncia insuficients recursos per iniciar els processos sancionadors contra grans propietaris, que haurien d’oferir lloguer social d’acord amb el decret de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge, aprovat a finals de l’any passat. “Permetria que moltes dones que tenen un lloguer o que s’han vist forçades a ocupar accedissin a un lloguer social i guanyessin autonomia”, explica Ill.

Entre les mesures del decret, que suposa una ampliació de la Llei 24/2015, hi ha l’obligació, per part de bancs, fons d’inversió i particulars que tenen quinze pisos o més, d’oferir un lloguer assequible a les famílies que aportin un informe de vulnerabilitat abans de denunciar-les per impagament.

L’Audiència de Barcelona ha establert que els desnonaments no s’aturaran tot i que es tracti d’un gran propietari i no ofereixi un lloguer social a la família que acrediti la necessitat

La negativa judicial a secundar el decret de la Generalitat, tanmateix, no afavoreix un escenari menys crític per l’accés a l’habitatge. L’Audiència de Barcelona ha establert que els desnonaments no s’aturaran tot i que es tracti d’un gran propietari i no ofereixi un lloguer social a la família que acrediti la necessitat.

“T’envien una carta del jutjat i et diuen que has d’abandonar casa teva. I tu dius, i on me’n vaig, ara? La gent no sap què fer, se sent sola i perduda, gestionar-ho exigeix molta burocràcia i emocionalment no estàs preparada per moure’t”, explica, Rita González, sobre les situacions que atenen al grup d’habitatge del seu barri, on tenen clar quines són les passes de la resistència: “fer l’acompanyament a serveis socials, intentar negociar amb la propietat i, quan no hi ha acord possible, posar el cos a la porta”.

Articles relacionats