Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Carme Junyent, lingüista

“El català és una llengua en procés d’extinció”

/ Roser Gamonal

Al món hi ha un 40% de llengües en risc de desaparèixer, entre les quals el català, que ha disminuït el seu ús de manera accelerada en les últimes dècades. D’aquest risc ja en parlava Carme Junyent en un article publicat a principis dels noranta a la Revista d’Igualada titulat “El català: una llengua en perill d’extinció?”. Professora de lingüística general a la Universitat de Barcelona, Junyent (Masquefa, 1955) s’ha endinsat en l’ecosistema lingüístic a través del Grup d’Estudis de les Llengües Amenaçades (GELA), constituït el 1992. Fruit de la seva recerca són obres com Vida i mort de les llengües (1992) i Contra la planificació: una proposta ecolingüística (1998), a més de Visibilitzar o marcar: repensar el gènere en la llengua catalana (2013), amb què critica la tendència d’alguns sectors a desdoblar el gènere. Coautora de la Declaració Universal de Drets Lingüístics, s’ha distingit per les seves reflexions erudites i la controvertida anàlisi que fa entorn de les polítiques en relació amb el català.


D
iversos estudis indiquen que cada any desapareix alguna llengua al món. Quina n’és la causa principal?

Té a veure amb el procés de globalització, que ha incrementat les facilitats perquè ens comuniquem i desplacem a qualsevol indret. I és un procés acumulatiu, de manera que, darrere d’una comunitat que abandona la seva llengua, desapareix la llengua de la comunitat veïna, que per relacionar-s’hi també prescindeix de la seva. I així successivament. Aquesta tendència, que simbòlicament va iniciar-se amb l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica i amb les colonitzacions, s’ha accelerat en unes proporcions desconegudes fins ara. Si no trobem un desllorigador, en poc temps desapareixeran la majoria de llengües.


Quins territoris estan més exposats a perdre els seus idiomes?

“Mantenim en el subconscient la persecució de la qual hem estat objecte els catalanoparlants”

A Califòrnia se n’estan extingint molts, sobretot pel genocidi que han sofert les comunitats mitjançant el segrest de criatures i l’eliminació sistemàtica dels seus membres fins ben entrada la passada dècada dels setanta. També Austràlia: d’ençà de l’arribada dels europeus fa dos segles, ha passat de 750 llengües a poc més de 200, de les quals gairebé cap és rellevant.


Les dinàmiques globals són massa poderoses per frenar les lleis que les protegeixen?

És evident que pressionar algú perquè deixi d’utilitzar la seva llengua té conseqüències. Els casos de Califòrnia i Austràlia ho demostren. Ara bé: quan ets conscient que només perdràs la llengua si deixes d’utilitzar-la, és difícil que desaparegui. Més que les polítiques genocides i les migracions, en la desaparició dels idiomes pesen sobretot els prejudicis, quan els parlants creuen que el seu no serveix per trobar feina ni accedir a la modernitat. A força d’estigmatitzar-los, acaben pensant que és millor prescindir-ne.


Què ens alerta que una llengua està en retrocés?

El comportament lingüístic dels joves, que, tot i haver-la après, no la fan servir. I després, la disminució generalitzada de l’ús, cosa que té efectes en la competència i en la percepció que la societat té de l’idioma. Malauradament, les comunitats s’adonen que la seva llengua mor quan no hi ha res a fer.


Quines repercussions té la mort d’un idioma?

Desapareix el principal element de cohesió social. Ni la religió –que és un tret intangible– ni la raça –que només es transmet genèticament– hi juguen un paper tan important. La llengua, en canvi, et dona sentit de pertinença a una comunitat, en particular quan es tracta d’una llengua subordinada. Així ha passat amb el poble taïno, avui disseminat a la ciutat de Nova York, que, després de perdre l’idioma, s’ha trobat que no té cap element per diferenciar-se de la resta de la població.


No té mitjans per reconèixer-se com a grup diferenciat?

S’ha quedat sense lloc al món, amb els perjudicis que se’n deriven. En canvi, un estudi publicat al Canadà assenyala que recuperar una llengua millora el benestar i la salut dels seus membres, que presenten actituds menys violentes i índexs de diabetis menors dels habituals.


En el cas del català, sembla que la pèrdua de parlants és imparable. Hem de preocupar-nos?

“La política és un instrument vàlid, però cap llengua recessiva s’ha recuperat gràcies a mesures legislatives”

Estem en una dinàmica accelerada de substitució i, si no reaccionem, tindrem poc marge de maniobra. Perquè, així com a l’inici de la Transició el percentatge de catalanoparlants estava entorn del 50%, a la darrera Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP), que la Generalitat de Catalunya publica cada cinc anys, el percentatge cau fins al 36%. Una davallada que algunes veus associen falsament a la nova migració, ja que portem arrossegant aquesta tendència des dels anys noranta. Per tant, si ens cenyim a les dades oficials, el català és una llengua en procés d’extinció.


A quines zones encara s’utilitza de forma majoritària?

A Catalunya, als dos Pallars i a les Terres de l’Ebre, per bé que el percentatge en aquesta darrera zona també ha davallat progressivament. Mentre que als anys noranta se situava entorn del 90%, en l’enquesta de 2011 ja havia baixat al 80%, i en el darrer estudi no supera el 72%. Això desfà el mite segons el qual en algunes zones el castellà és inexistent.


Encara que en determinats llocs el castellà és testimonial, la població tendeix a emprar-lo quan parla amb algú que ve de fora?

A tot arreu els habitants es passen a la llengua no marcada o dominant, que a Catalunya és el castellà. El manifest d’Els Marges, de 1989, ja advertia que el procés de substitució del català quedaria sentenciat quan l’última generació que l’hauria tingut com a primera llengua no l’utilitzaria per adreçar-se als fills. Doncs bé, ja estem en aquest escenari. L’hàbit de parlar als fills en català s’està perdent, cosa que és letal per a la seva supervivència.


A banda del poder que tenen les llengües hegemòniques, en el cas del català també influeix que ha estat perseguit al llarg de la història?

Les dues coses. Condiciona que els referents culturals dels infants i adolescents són majoritàriament en castellà, i després que mantenim en el subconscient la persecució de la qual hem estat objecte els catalanoparlants durant el franquisme i altres etapes anteriors. I això que pensàvem resoldre amb l’adveniment de la democràcia, no ha succeït. Ens comportem igual que tots els parlants de llengües subordinades, que només modifiquen l’actitud si prenen consciència que el seu idioma es troba en perill.


No som prou conscients de la feblesa del català?

És evident que no. Es tracta d’un fet al qual ha contribuït que se’ns hagi traslladat la idea que les institucions vetllarien per la seva normalització, quan la solució només està a les nostres mans. No hem d’oblidar que els joves imiten la nostra actitud, de manera que si veuen que ens passem a la llengua dominant perquè creiem que l’interlocutor no ens entendrà, faran el mateix. Si a això afegim que les plataformes digitals i els grans mitjans funcionen preferentment en castellà i anglès, no és estrany que la situació sigui tan delicada.


El grau de substitució es mesura pel nombre de paraules que incorporem d’aquests idiomes?

Tenim aquesta sensació, però és un fet irrellevant, perquè si en recuperes l’ús, també en recuperes la competència. Ho vam veure a les acaballes del franquisme, una vegada la gent va passar de parlar malament –deia bocadillo i altres paraules– a fer-ho correctament.


Per tant, més que les paraules, cal preservar altres elements de l’idioma?

“Tocar la gramàtica per evitar l’androcentrisme és reaccionari i fa un flac favor al que es persegueix”

Les paraules són substituïbles i la seva pèrdua es pot esmenar. Però si afecta la sintaxi i la fonètica, aleshores és irrecuperable. En general, hi ha tres símptomes que evidencien que una llengua està en procés de substitució o deteriorament lingüístic. Primer de tot, quan perd categories que no existeixen en la llengua dominant. En el cas del català destacaria els pronoms febles, que en castellà no existeixen. Així, per exemple, ja no distingim entre caixa o capsa. Després també es percep quan el lèxic referit a l’espai i al temps es modifica. Es veu clarament en llengües africanes, però també en el català. Abans separàvem els verbs de desplaçament, com anar i venir o dur i portar, i, a causa del contacte amb el castellà, ara en barregem el significat. De la mateixa manera que pronominalitzem els verbs de moviment: diem que les coses “se’ns cauen” i no “ens cauen” o “puja’t a la bicicleta” en lloc de “puja a la bicicleta”. I finalment suprimim els pronoms personals. Aquestes tres fases expliquen que la llengua s’ha deteriorat i, de tan semblant que s’ha tornat a la dominant, l’acabem abandonant.


Fa un any, des del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya es van anunciar un paquet de mesures correctores perquè el català es reforci allà on l’entorn social és castellanoparlant. Pot ser un pas per garantir que no es perdi?

La immersió està pensada per a aquests casos, però fallen diverses coses. En primer lloc, que s’atura a primària, quan hauria de continuar a secundària perquè fos veritablement eficaç. I després que la qüestió lingüística se subordina a la creença que, abans que la llengua, el més important és que no hi hagi divisió social, cosa que provoca que els inspectors del Departament no intervinguin per assegurar que el català s’ensenya a totes les aules. A Badalona, algunes exalumnes m’han confessat que els seus fills surten sense saber-lo i que, si un professor vol ensenyar-lo, sovint ha d’enfrontar-se amb el claustre del centre. Hauríem de ser honestos i reconèixer que la immersió no ha funcionat.


La política no és prou decidida a l’hora de fer valer el coneixement del català?

La política és un instrument vàlid, però cap llengua recessiva s’ha recuperat gràcies a mesures legislatives. Mai a la història ha passat,
i amb el català tampoc. Si una llengua sobreviu és perquè els seus parlants veuen que els ajuda a conviure i socialitzar-se en el seu entorn. No serveix de res refugiar-nos en la idea que la cultura de masses ens va a la contra o que les campanyes de catalanofòbia ens perjudiquen. Sens dubte és així; però si els parlants no prenem consciència que el català ens vincula a la comunitat, ja pot aplicar-se qualsevol política lingüística que desapareixerà igualment.


Tan important com la llengua és el llenguatge. Creus que la tendència a desdoblar el gènere o utilitzar el genèric femení per evitar l’androcentrisme és una bona opció?

Considero que tocar la gramàtica amb aquesta finalitat és reaccionari i fa un flac favor al que es persegueix. I poso tres exemples: el Departament de Justícia de la Generalitat va decidir que, al Codi Civil català, canviaria la paraula “el concebut” per “la persona concebuda”. Un greu error perquè, sense adonar-se’n, feia que un embrió ja fos persona, convertint de sobte en assassines les dones que prenien la pastilla de l’endemà. Tant que vam lluitar pel dret a l’avortament i, amb aquest canvi, tornava a fer de la dona que concebia una potencial delinqüent. El segon cas és quan se substitueix “el masover” per “la masoveria” o el “bon pagès” per “la bona pagesia”. Aleshores jo em pregunto: si la “masoveria viola la bona pagesia”, qui n’és el responsable? I el mateix quan es diu “l’alumnat que trenqui un vidre l’haurà de pagar”. Les respostes ens ensenyen l’absurd d’aquests i altres canvis.


L’ús dels genèrics i els abstractes pot portar a equívocs?

Absolutament. Fixem-nos en el judici celebrat contra els líders del procés. Els membres del Tribunal Suprem se’ls anomena “excel·lentíssimes” i “senyories” malgrat que tot són homes i, en canvi, ningú no gosa modificar-ne el gènere. O quan primer reivindiquem que cal dir “presos i preses polítiques” però després tothom només acaba emprant la paraula “presos”, cosa que dona peu a invisibilitzar la Carme Forcadell i la Dolors Bassa. Totes aquestes aportacions es fan sobre la base que les llengües canvien la societat, quan és al contrari: és la societat qui canvia la llengua.


Cada llengua evoluciona a la seva manera?

“A Catalunya, l’oportunitat amb el català està en el milió de persones que han arribat els darrers anys”

Exacte, i l’Institut d’Estudis Catalans ja pot dir missa, perquè la població continuarà parlant com li plagui. I si acabem dient alcaldessa serà perquè ho hem incorporat, no perquè des de dalt se’ns ha volgut imposar. Si qualifico de reaccionari i eurocèntric desdoblar el genèric o buscar abstractes és perquè la llengua no es pot controlar. De fet, va contra la dinàmica de la majoria de parlars, on el gènere és cada vegada més residual. En l’actualitat, només un 15% de llengües tenen gènere, en l’anglès no existeix i, entre les romàniques i indoeuropees, només han optat per fer-ho el català, el castellà i darrerament el gallec. Hi insisteixo: és inútil i a les dones no ens fa cap bé.


Cenyint-nos al futur del català, com podem evitar que desaparegui?

L’únic imprescindible és que s’usi i es transmeti, per la qual cosa és bàsic promoure referents simbòlics en el món audiovisual i en altres espais de socialització. A Catalunya, l’oportunitat està en el milió de persones que han arribat els darrers anys i que encara no tenen una dinàmica lingüística definida. Hem de buscar maneres perquè s’animin a utilitzar el català. I sembla que no és el cas, perquè, tot i aprendre’l, quan veuen que la resta de la població ens hi adrecem en castellà, arriben a la conclusió que el català no els és útil per viure.


Tenir un estat propi ajudaria a salvar-lo?

No és cap garantia. Mirem si no el gaèlic irlandès, que, tot i ser la llengua de l’estat d’Irlanda, és testimonial. Com a molt, la independència podria desvetllar la mateixa il·lusió que vam experimentar després del franquisme, però de moment no estem en aquesta tessitura. Igual que tampoc no és cap garantia que el català fos declarada única llengua oficial. Més aviat generaria anticossos entre determinats sectors polítics. Al marge que el nombre de llengües oficials ha passat en vint anys del centenar a gairebé 2.000 i, no obstant això, continuen desapareixent.


Els teus auguris són més aviat pessimistes…

No es tracta de ser pessimista sinó d’admetre que a tots els àmbits territorials de Catalunya el català s’utilitza cada vegada menys, i en les principals àrees urbanes supera per poc el 30%. La política no ho resoldrà, sinó que depèn exclusivament de nosaltres.

Article publicat al número 495 publicación número 495 de la Directa