“Sempre són elles les que possibiliten el relat de la resta”, diu la Nora, humorista i protagonista de la novel·la Cómica (Caballo de Troya, 2019). Potser és per això que la misteriosa i infotografiable escriptora Abella Cienfuegos (Astúries, 1984) ha decidit donar vida a una dona autònoma, que no vol ser la màrtir de res ni ningú i que ha convertit el riure, tant tendre com salvatge, en la millor arma per encarar-ho tot. És una novel·la contra l’hegemonia de pensament, sobre les famílies de sang i les d’acollida, que tracta el procés del dol i eludeix els clixés dels personatges femenins –podem parar de sucumbir a ser les millors versions de nosaltres mateixes?–, mentre revisa a fons la cultura de la stand-up comedy (monologuisme).
Quan s’eleva algú a la categoria d’heroi és per cobrir una mancança. Per exemple, el fet que els treballadors del sector sanitari siguin els herois de la pandèmia és una manera de retribuir simbòlicament tot el que no se’ls està valorant laboralment i econòmicament. O les mares i auxiliars domèstiques, les heroïnes de la casa. Però tu has decidit treballar amb una antiheroïna. Si la funció de l’heroi és tapar una problemàtica, quins conflictes volies visibilitzar amb el personatge de la Nora?
Precisament, la Nora no pateix el gran conflicte d’elegir entre les cures i la carrera professional, que sí que està present en la vida de moltes dones. Té unes condicions materials privilegiades que li permeten eludir-lo i, alhora, les seves emocions tampoc l’empenyen cap a aquest camí. Crec que el que li preocupa i vehicula la novel·la és no tenir aquest conflicte d’interessos i ser-ne conscient al llarg de tot el trajecte. Pot ser que el més difícil de deixar el teu pare sol, quan la teva mare ha mort, sigui pretendre que no ho faries des d’un primer moment.
La Nora es presenta com a socialment invisible –“soc normal, el meu físic és fàcilment oblidable però no per això intocable”– i un dels seus moments clau és quan fa un al·legat a favor de la mediocritat. A què s’oposa la seva noció de mediocritat?
“M’atreia el fet que la protagonista fos una privilegiada sense geografia específica amb qui a priori seria difícil empatitzar. Part del meu repte personal era situar la història dins d’una cultura pop dominant, imperialista, nociva i tot això, i no fer vergonya aliena”
Quan parla de la mediocritat en el monòleg, crec que ho utilitza per oposar-se al pols competitiu d’autosuperació constant de l’època actual. La Nora està cansada de les infinites ordenances sobre com ser una bona persona, dona, amiga, filla, feminista… Reivindica el dret a no ser la millor versió possible de tu mateixa. Sembla pessimista i derrotada, però tampoc t’ho has de prendre a pit. De fet, gens a pit, diria. Tot i que a ella li agrada considerar-se una persona mediocre, de qualitat mitjana i normal, la seva vida i sobretot la seva carrera professional és increïble, excepcional i plena d’exigències. És una més de totes les seves contradiccions.
Que la Nora sigui humorista de ‘stand-up comedy’ –també redactora a la revista d’humor ‘The Onion’ i guionista d’en Jimmy Fallon– té a veure amb el tipus de tractament que volies donar al discurs de la novel·la?
No volia que la protagonista hagués nascut a Sant Adrià, que continués vivint amb els seus pares, que treballés de dia al Primark de Diagonal Mar, que a la sortida anés a micros oberts de Gràcia o l’Eixample i que acabés a El Terrat, Rac1 o la Corpo. No volia que cap potencial lector es reconegués d’aquesta manera o, almenys, no a través d’aquests mitjans. M’atreia molt més el fet que la protagonista fos una privilegiada sense geografia específica amb qui a priori seria difícil empatitzar. Part del meu repte personal era situar la història dins d’una cultura pop dominant, imperialista, nociva i tot això, i no fer vergonya aliena. Intentar que la història fos personal des d’aquest concepte i no al revés.
La ironia amb la qual ens apropem al món és una altra de les crítiques que fa la Nora cap a l’hegemonia progressista –“M’encanta quan la gent blanca progressista se sent ofesa en nom de qualsevol minoria. És increïble, fins i tot hem trobat la manera de gentrificar els seus sentiments.” Fins a quin punt l’humor ens acosta o ens distancia del tema del qual volem parlar?
“De vegades sembla que hi ha més gent preocupada pel seient del mig de l’avió que pel salari mitjà o per la situació a l’Orient Mitjà. I ho sembla tot i el que diguin els seus estats reivindicatius a les xarxes socials”
Depèn de moltes variables, no només del tipus d’humor, també de cada persona. La vida és massa bèstia per a no riure, no hi veig alternativa. Em fa por pensar que hi ha persones tan preparades, tan serenes, que són incapaces d’utilitzar l’humor per afrontar els problemes, encara que sigui com a anestèsia. D’altra banda, a vegades sembla que hi ha més gent preocupada pel seient del mig de l’avió que pel salari mitjà o per la situació a l’Orient Mitjà. I ho sembla tot i el que diguin els seus estats reivindicatius a les xarxes socials. Aquesta és la raó per la qual a molta gent li preocupa més el debat sobre els límits de l’humor que sobre les desigualtats estructurals; és més fàcil opinar sobre una cosa que sobre l’altra. I després hi ha el paio que està al cim de la piràmide del privilegi i que vol fer els acudits que pot fer la persona que està a la base de la piràmide, però no vol viure en les seves circumstàncies. Ho vol tot, però no vol assumir-ne les conseqüències. Moltes persones senten que la policia del que és políticament correcte els tracta com la policia de veritat tracta els immigrants sense papers. Entenc que com a còmic no vulguis posar-te límits i vulguis fer bromes sobre tot, però també penso que, si realment t’agrada tant el risc, pots comprar-te una carcassa tunejada amb una esvàstica nazi i treure el mòbil al metro. I no gravar la reacció de la gent, viure-la en directe. Només és una idea.
Quina ha estat per a tu la gran broma de la novel·la o el material més sensible de tractar?
Crec que el tema aquí és la desafecció, i no hi ha una gran broma, però sí moltes de petites que hi fan referència. En recordo una: durant el monòleg, la Nora diu alguna cosa així com que “l’últim paio amb qui vaig sortir em va dir que els meus amics només m’estimaven perquè passaven poc temps amb mi, que si em coneguessin de veritat, si passessin temps de qualitat amb mi, no em suportarien. Em va deixar destrossada. Tenia raó, les meves amigues de l’ASMR mai em portarien a l’aeroport”. Ho diu com si res, sembla inofensiva, però crec que és duríssima.
Tant en aquesta com en la teva anterior novel·la, ‘El Disco de Deva’ (La Deva, 2016), parles de la mort d’una persona propera. Què t’interessa o què has descobert mentre les escrivies dels diferents processos del dol?
“No sé si he descobert coses, però he corroborat que la mort m’emociona. No seria honest dir res més que aquesta obvietat. És un tema amb tant de pes que a vegades sento que és de mal gust intel·lectualitzar-lo i que és molt més potent deixar-se portar”
No sé si he descobert coses, però he corroborat que la mort m’emociona. No seria honest dir res més que aquesta obvietat. És un tema amb tant de pes que a vegades sento que és de mal gust intel·lectualitzar-lo i que és molt més potent deixar-se portar. El que sí que m’ha confirmat aquesta novel·la és que no entenc el dol sense l’humor. Recordo l’última vegada que va morir la mare d’una amiga, vam plorar i riure al seu pis abans que agafés un taxi fins a l’aeroport per anar a casa dels seus pares. Explicàvem anècdotes sobre la seva mare i afegíem algun comentari inapropiat sense parar de riure i eixugar-nos les llàgrimes. No crec que ningú en aquella habitació estigués pensant on començava el dol i on la comèdia, va ser un moment molt especial. Segons la meva experiència, l’humor ajuda a humanitzar la mort, la fa menys estranya.
Cómica és una carta d’amor d’una filla a una mare que podria extrapolar-se a totes les dones en general, i també a un pare una mica desconnectat de les emocions. Però sobretot hi ha un missatge a una mateixa. Ens hauríem de permetre escriure la nostra història i que ningú altre omplís totes les pàgines.
I afegiria que també és una gran carta d’amor a la comèdia, que en aquest cas serveix de pretext per explicar la seva pròpia història. De fet, que la comèdia ocupi un espai que podria haver ocupat la seva mare no és cosa de l’atzar, sinó el més honest que la Nora podria haver fet. És l’única manera d’entendre’s a si mateixa i als altres, si és que hi ha alguna manera de fer-ho. La fa sentir que pertany a algun lloc. En aquest moment que vivim, aconseguir-ho no és fàcil.
