Fèlix Balanzó Guerendiain (1945) publica el seu segon llibre, A penes. Escrit i dibuixat durant l’esclat de la pandèmia, al llarg del 2020, presenta un conjunt de mots que donen color a una situació de post confinament marcada per violències i estranyeses. Amb aquest llibre i la reedició de Què és la filosofia?, de Gilles Deleuze i Félix Guattari es presenta una nova editorial, Pasta de dibuix. Balanzó ha estat professor a la UAB, a les facultats de Filologia i de Comunicació. D’ell mateix diu: “Tinc una filla, dos fills i un net –i he fet altres coses”. Contestatari, persistent en refusar d’integrar-se a un sistema que exclou i, per això, polèmic a l’entorn universitari; amb coherència poètica en la docència sobre la premissa d’ensenyar a pensar.
A penes és un llibre escrit durant el confinament.
“La resposta al mot d’ordre, ‘coronavirus’, per bé que generalitzant, ha estat resposta de ramat. S’ha obeït i ens hem de demanar per què”
Però no és una anàlisi de l’estat del confinament: pertany, és conterrani, a aquesta situació, anomenada pandèmia. Context fotut, doncs; encara que la cosa, allò que és fotut, vingui de lluny. A grans trets, la resposta al mot d’ordre, “coronavirus”, per bé que generalitzant, ha estat resposta de ramat. S’ha obeït i ens hem de demanar per què. Un bitxo fantasmagòric del qual no se’n sabia res: arreu afirmacions contradictòries, ordres canviants, Administració desbocada. Hem estat davant i tocats de l’escenografia de la ignorància. La nova normalitat serà l’acceptació de la ignorància, i la ignorància espera ordres, mai no se sent segura. Dit sigui de passada, els rumors, els fakes, tenen camp per córrer, de manera que no podem comparar-nos ni tan sols a un ramat de xais: si no és als contes, els xais no segueixen rumors ni tenen cunyats.
No obeir seria fer front a la ignorància?
Sí, però el problema és com designores i qui seria el designorigador. Si alliçones, l’has cagat. Com aconseguir, doncs, desig d’entendre’s? Dit d’una altra manera, com fer-nos responsables; perquè actualment només s’entén per responsabilitat obeir, i obeir vol dir fer allò que toca i que tothom fa.
Així com el dret a la responsabilitat, també escrius, adscrius, el dret a la felicitat.
Hi ha alguna constitució que disposa i estableix el dret a la felicitat. En una societat capitalista, no deixa de ser cínic. On som, en una societat capitalista? El nivell de demanda és el de mediocritat; amb això ja anirem sobrevivint. Aspirant a la mediocritat, no podem ser ni responsables ni pensar pel nostre compte. La societat del benestar (del benestant, volem dir) era això, el que prometia: que poguéssim morir en pau tranquil·lament. Morir ens hem de morir tots, en pau o en guerra. Desitjar aquesta mediocritat és tan mesquí que acollona. És això el que s’ha aconseguit justament: el training, l’entrenament que ja venia d’una socialdemocràcia abocada a oposar-se a uns falsos –deien– mites, a la utopia d’una societat justa, social. De seguir així les coses, aquesta és la merda que deixarem als nostres fills. Per tant, personalment: tristament indignat. Els vells hem vist fins a quin punt no hem aconseguit millorar el món. A l’inrevés, està pitjor. Potser hi ha més riquesa, és cert, però pitjor repartida; potser hi ha cada vegada més tecnologia, però cada vegada més difícilment controlable, per no dir impossiblement controlable. Cada vegada, allò que es diu “el poder”, aquella espècie de núvol espars, és més algoritme. Podem estar realment empegueïts, avergonyits, de com hem penat; no veient, sinó dissimulant. Aquesta seria l’expressió de la mala llet i, a la vegada, no és ben bé mala llet, és a penes una mala llet trista.
Del dret a la mandra? Dius: “l’origen de mandra en català ve del jaç, és a dir, tendència a no aixecar-se del jaç, que és allò que fan els animals amb seny, els mandrosos.”
Precisem: és el desig de no treballar en allò que ens devora la vida, que ens consumeix. En aquest sentit, el dret a la mandra hauria de ser fonamental. Hi ha persones que pateixen de faeneria, certament. Jo soc molt mandrós. He treballat més a construir fugides que en les feines que he tingut.
Què és el desig?
No ho he sabut mai. Però el que per mi segur que no és el desig és el d’aconseguir allò que no tens. Desig, imagino, és per ser en la vida, per ser en l’existència, és l’expressió de la potència, la dignitat de l’existència: una actitud moral, estar a l’altura del que et passi, existir. Això és deleuzià.
Existir estranyament. A penes és un recull d’estranyeses.
“La por i el desempar que ha generat la pandèmia l’hem d’entendre com un fet de violència: ens pretén estranys, som sense lloc, perífrasi de perduts”
Mal existir, doncs. La violència et fa estrany al món, t’aparta, margina, separa, marca, discrimina. De manera que sàpigues, interioritzis que no pots exercir l’existència. Sense possibilitat d’existència ets estrany no només al món, sinó a la teva pròpia vida: no hi ha lloc per tu al món, i pensaves que hi eres; una mena d’estranyesa metafísica. Hi ha hagut sospites sobre l’origen de la pandèmia; deixant ara de banda la discussió de l’origen –que ha col·laborat a la sensació d’ignorància i que el Sistema està mostrant que ho sap aprofitar per als seus interessos– la por i el desemparament que ha generat l’hem d’entendre com un fet de violència: ens pretén estranys; som sense lloc, perífrasi de perduts.
Doncs, l’alegria?
Per a Spinoza, com més alegria, més potència; vindria a ser índex de salut. Estic esquematitzant, pitjor, simplificant massa. La felicitat l’he olorat sempre en un “a penes”, essent la potència delicada com és, i fràgil.
I la pena? Quina porta al títol?
A penes, perquè no diem tot el que voldríem i de debò que ho provem i fa pena; també, doncs, hi ha existència a penes.
Al llibre motes, les paraules salten i s’hi capgiren, a vegades respiren amb certa vitalitat: conviuen i algunes, fins i tot, naixen.
“Una paraula ha de ser dita amb desig, amb amor, com una certa aventura sexual. Si no n’hi ha en l’escriptura, si no hi ha aquest desig, no diguis res, calla”
Imagino que hi ha conceptes que no tenen paraula; són les coses per pensar o per contemplar. Les paraules que hi ha al diccionari tenen significat, però no tenen sentit, el sentit apareix en l’ús, en l’expressió, i no només expressen més o menys el que vol dir qui les emet, sinó que elles mateixes s’expressen. Al diccionari tenen existència d’estaquirots normals, les imagino sentint-se incòmodes. Quan una paraula l’uses i et fas amic d’aquella paraula, aquella paraula agafa sentit, perd una mica o molt del significat que tenia i agafa un sentit peculiar, propi. Depèn de si l’uses amorosament o no. A poc tirà que siguis amb aquella paraula, esdevindrà una paraula d’ordre. Una paraula ha de ser dita amb desig, amb amor, com una certa aventura sexual. Ho dic de debò, si no n’hi ha en l’escriptura, si no hi ha aquest desig, no diguis res, calla.
Diria que l’escenografia del conjunt, allà on ballen les paraules, podria ser un descampat. El descampat expressa una de les imatges del llibre.
Pretenia pensar el context en què s’anunciava la pandèmia i es decretava el confinament. Estat d’excepció és el títol d’un llibre d’Agamben, i és una anàlisi seriosa, des d’un punt de vista jurídic i polític. El punt de partida és Benjamin. Sabem com era d’adequat al moment en què ho va escriure i com ho segueix sent. La societat disciplinària de Foucault, de control –com diu Deleuze– la sensació que tenim d’estar sota control, etcètera. Són aproximacions a una certa idea de com el teixit social fa cara de camp de concentració: com si el panòptic fos el conjunt de robotitzades torretes de vigilància. Des de fa temps, en mi, la imatge de camp s’ha estès o desbordat fins a la de descampat, a vegades desert; tancats al desert. És a dir, se’m fa una mena de paisatge sense límits: la imprecisió de la globalització, cacofònic, per descomptat, i no debatut, cartogràficament, desolat. Aquest descampat enorme, aquest solar per edificar, és imatge, potser metafòrica, d’allò de la soledat de tots, per companyia, això sí, a dos metres: distància de seguretat. Pel que fa a controls, amb la sensació en tenen prou. I curiós: és admirable l’obediència, la submissió, als controls aeroportuaris, per exemple: em controlen per protegir-me. En realitat, però, no els importes un maleït rave, en tenen prou amb la teva obediència.
L’obediència, aquest ordre, s’imposa amb la violència?
Pel que fa a l’ordre domèstic, cadascú és cadascú. Llavors, de l’Ordre que du majúscula. L’Ordre que es manté per la violència instituïda: la que obliga a estar pendent del mot d’ordre. Per referir-me al pensament més comú, fa temps que deia que la ideologia actual és tenir la ideologia actual; pot ser paradoxa per dir que el que importa a l’Ordre és que acatis. I “acatis” no és un nom de flor. El poder és una màquina que produeix ordre. Quan no hi ha poder hi ha un desordre: és l’ordre sense el poder, és les forces, les potències dels existents per fer harmonia, per fer existència, per fer col·lectivitat, per fer. Ordre/Estat; ambdós em semblen horribles.
I l’Estat, podria ser com a transició?
No he cregut mai en els estats transaccionals, l’estat que hi hagi per la transició farà tot el que pugui per mantenir-se transitòriament. Republicà per defecte, només somio en privat, amorosint somnis amb íntimes esperances, mantinc desig d’amagat: d’una societat justa, una societat sense poder, una societat sense estat. Tot i que m’agradaria, seria la meva alegria, però no crec que pugui ser. La lletjor-ambient pesa. Som davant un sistema capitalista que s’aguanta justament perquè hi ha una injustícia sistèmica. Aquesta injustícia és la que fa que el joc de forces constant que hi ha a tots els nivells estigui sempre en moviment, emboira la visió. Hi ha una lògica del Sistema, que és hàbil per mantenir la situació d’estabilitat i canvi constant, que fa difícil, si no impossible, una protesta, poso per cas, inassimilable. Com arribar a una desobediència generalitzada, a un riure que sigui intolerable per a l’Ordre, que li sigui inassumible. No caldria un govern de transició si la gent, conscient, se’n rigués.
Sembla que de moment no hi ha prou riures. Sí que s’ha parlat molt de la transversalitat per aconseguir la desobediència general.
La diferència categorial de rics, pobres, etcètera. És el que hi ha; potser només és això transversalitat; dit d’una altra manera, sopor maligne. Posem-ne un exemple: quan es parla de Catalunya, del procés, és obvi que la gent que voldria independitzar-se d’Espanya és de tota casta. Dit això, transversalitat és un autoengany a curt termini, puix que les diferències es mantenen, es tracta d’estratègia tan sols. La idea de transversalitat amaga diferències per a les quals no tenim paraula.
Escrius sobre l’enemic: és insuportable
El que dic és que l’enemic em guanya, és insuportable. Em va sortir de l’ànima, en Kanzi abandonava la trinxera i, mortalment ferit, queia perdent un a un els records.
També sobre el progrés. N’hi ha hagut?
“El progrés hauria de ser semblant a l’augment de l’alegria. Però el progrés ens ha exclòs, som el seu objecte”
Sobre això se n’ha parlat molt, quantificant-lo, però. Personalment, el progrés hauria de ser semblant a l’augment de l’alegria. Però el progrés ens ha exclòs, som el seu objecte: som tristesa en xarxa.
Tenint en compte l’afirmació de Deleuze que tot acte de creació és un acte de resistència, la creativitat és encara a la mà de l’home?
Sí, i com a acte d’alliberament d’una potència, precisa a l’Abecedari. Segons la seva proposta, expressar-nos és un acte de creació o producció poètica, més o menys interessant. Sovint passa, però, que el que diem és el que toca. Preciso, doncs: per expressió, ara, hem d’entendre expressió d’allò que ens responsabilitzem. Però també hi ha un punt en què s’esdevé desig d’expressar-te, pot ser una merda terrible, però per mi això també és creativitat. És a dir quan pel desig d’expressar-te, és a dir, d’existir, surts i arrisques a dir passi el que passi, això també és creativitat. Òbviament, hi ha artistes singulars, i d’altres que, essent singulars, no serien mai reconeguts; penso en l’artista de la fam, el campió de natació que no sabia nedar, en els personatges de Beckett; desig de ser, atrevir-se a expressar-se, mostrar-se. Per mi, el concepte de creativitat és atrevir-se a dir, passi el que passi, és a dir firmar-ho, fer-se responsable d’allò que dius. Això és un acte creatiu: atrevir-te a firmar. La vergonya que a mi em fa el llibre és, tanmateix, m’hi he atrevit. Però no n’estic orgullós, senzillament m’he atrevit a. Parlo del que penso que pot ser un acte creatiu per la gent que no és un geni, per la gent que vol, que desitja atrevir-se. Potser hi ha l’insuportable enemic davant, però m’exposo. Assumir el risc de ser, creativitat; poesia, millor.
