Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

“La violència policial a Colòmbia és una manifestació del conflicte armat”

Daniel Bernal (Bogotà, 1997) va perdre un ull amb 18 anys, a causa d’una agressió policial. És membre del moviment en resistència contra les agressions oculars de l’Esquadró Mòbil Antidisturbis de Colòmbia (MOCAO). Actualment viu exiliat a l’Estat espanyol, des d’on continua actiu i denuncia les violacions als drets humans per part de la policia colombiana

FOTOGRAFIA | Victor Serri

Ens trobem amb Daniel Bernal en un acte organitzat pel col·lectiu Maloka i Stop Bales de Goma a la Casa de la Solidaritat del Raval, a Barcelona, on es projectarà el documental Los ojos que renacen, dirigit per Lucía Guerrero. La cinta narra el naixement del MOCAO i la lluita de les víctimes de traumatismes oculars a Colòmbia.

MOCAO és un moviment social de reivindicació dels drets de les persones agredides per la policia en contextos de mobilització social, principalment per part de l’Esquadró Mòbil Antidisturbis colombià, l’Esmad, avui dia reconvertit en la Unitat de Diàleg i Manteniment de l’Ordre. El col·lectiu va néixer en el marc del “Paro Nacional” de l’any 2021. D’acord amb la xarxa Defender la Libertad, durant aquells mesos de protestes va haver-hi 84 homicidis de civils i 1.790 persones ferides per l’acció desproporcionada de la Policia Nacional, l’Esmad i grups de civils armats no identificats, entre els quals cal enumerar 84 casos de lesions als ulls i 114 de persones ferides per arma de foc.

Tal com explica Daniel Bernal, aquesta és una pràctica sistemàtica amb dècades d’història a Colòmbia. El seu cas n’és precisament un reflex, perquè va ser ferit el 18 de febrer de l’any 2016 en una protesta a la Universitat Pedagògica Nacional (UPN) de Bogotà, on estudiava. Bernal va ser víctima d’una agressió frontal amb armament utilitzat per dispersar les manifestacions. Explica que va ser atès pels seus mateixos companys, obligats a evacuar-lo de la universitat per la sortida posterior. “Fer-ho per la porta on es trobava l’Esmad implicava perill de desaparició, perquè les proves de l’agressió eren molt contundents i no haurien volgut veure-s’hi implicats”, continua l’activista.

El tret que va rebre Bernal li va provocar la pèrdua de la visió de l’ull esquerre, a més de mesos de tractament i recuperació. Va ser un llarg període en què es va arribar a témer per la seva vida. El diagnòstic mèdic va ser despreniment de retina, pèrdua del vitri, l’iris i hemorràgia interna. Només tenia 18 anys. “Durant molt temps vaig viure amb por, estrès posttraumàtic, períodes de depressió, malsons…”, explica. Però l’impacte d’aquest crim no només va afectar el mateix jove, sinó que es va estendre a la seva família i entorn social. “Sempre que m’ho preguntaven, amagava què m’havia passat. Explicava que la meva mutilació era fruit d’un cop o una caiguda. Les víctimes de crims d’estat hem hagut d’empassar i guardar silenci durant massa anys”, narra el jove.

“A l’Amèrica Llatina s’ha vist al jove que protesta com un insurgent o enemic de l’estat”, apunta Bernal, per explicar els nombrosos casos de mutilacions o desaparicions de persones durant manfestacions

En el moment que Bernal va entrar en contacte amb el MOCAO es trobava enmig d’un procés judicial contra l’Esmad. “Hi ha molt pocs casos de persones que s’animin a denunciar fins a les últimes conseqüències, perquè fer-ho implica rebre amenaces i tota mena de pressions, inclús perill de mort”, explica. Durant el judici, nombrosos testimonis van corroborar els fets, així com una quantitat important de proves que donaven la raó al jove enfront de l’actuació de la policia. En la instància administrativa, el jutge va declarar responsables de l’agressió a l’Esmad i l’estat colombià. “Enmig de les conseqüències de la repressió contra les mobilitzacions del ‘Paro Nacional’, aquesta va ser una sentència important en el camí per acabar amb la impunitat que sempre ha encobert la violència de l’Estat”, afirma el jove.

“La violència policial a Colòmbia és una manifestació del conflicte armat”, assenyala, en aquest sentit, Bernal. L’Esquadró Mòbil Antidisturbis va néixer l’any 1999
i al llarg del seu historial ha acumulat tota mena de denúncies per violacions de drets humans. El Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat (Movice) comptabilitza l’homicidi de més de 71 persones entre 1999 i 2022, 54 d’elles en el marc de protestes socials. A banda, registra 170 víctimes de lesions oculars (entre 1999 i 2023), a més d’altres casos de desaparicions forçades, tortura, violència sexual, tractes cruels i degradants i detencions arbitràries. “Es tracta d’una policia amb doctrina militar”, sentencia l’activista. En aquest sentit, la Comissió de la Veritat, encarregada d’identificar els patrons de violència durant el conflicte armat colombià, va recomanar la separació de la policia de les competències del Ministeri de Defensa, fet que il·lustra el sentit que ha orientat l’actuació d’aquest cos durant les darreres dècades.

“A l’Amèrica Llatina, durant molts anys, s’ha vist al jove que protesta com un insurgent o enemic de l’Estat”, explica Bernal. Tal com ell mateix recalca, moltes joves colombianes han estat mutilades en contextos de protesta social, o també desaparegudes o assassinades. Dos dels casos que han tingut més repercussió són els de Nicolás Neira i Dilan Cruz. El primer fou assassinat durant la manifestació de l’1 de Maig de l’any 2005 a Bogotà, a conseqüència de l’impacte dels gasos lacrimògens disparats per l’Esmad. El segon va morir a causa de l’impacte de projectils disparats pel mateix esquadró, quan es trobava participant de les protestes de novembre de l’any 2019 a Bogotà. Neira tenia 15 anys i Cruz 18.

L’acte a la Casa de Solidaritat compta amb la participació de Carles Guillot i Ester Quintana de Stop Bales de Goma. “Des de fa temps, la seva lluita ha estat un referent”, explica Bernal. A més de Catalunya, el MOCAO manté contacte amb organitzacions d’altres països com l’Equador o Xile, on els aixecaments populars dels darrers anys també han rebut una resposta en forma de violència policial. “La nostra causa és per la defensa dels drets humans i per acabar amb la doctrina d’estat que arreu del continent han vist el jovent que protesta com un perill. No hem de cedir davant el dolor que ens provoquen les injustícies, sinó unir-nos per construir una societat on això no passi. La nostra lluita és la nostra vida”, conclou Bernal.

Article publicat al número 579 publicación número 579 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
Error, no Advert ID set! Check your syntax!