Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'aldea camperola que resisteix al projecte paramilitar a Colòmbia visita Barcelona

La comunitat camperola de San José de Apartadó resisteix la violència del conflicte mitjançant l'educació pròpia, l'autogovern, el cooperativisme i la subsistència a partir del cacau ecològic. El pròxim 4 d'octubre dos dels seus membres visiten l'Àgora Juan Andrés per explicar el seu model comunitari

/ Arxiu

A la Comunitat de Pau de San José de Apartadó (Colòmbia) la situació no ha millorat amb els darrers acords de pau entre el govern colombià i la guerrilla de les FARC-EP. Reconeguda pels seus plantejaments radicals davant l’estat colombià, l’autonomia i resistència camperola que ha mantingut des de fa 21 anys, actualment busquen més que mai el suport i la solidaritat internacional per perviure en mig d’un clima de guerra i incertesa. En aquest marc, dos dels seus líders més joves, José Roviro i Levis Flores, visitaran Barcelona el pròxim 4 d’octubre, brindant l’oportunitat d’escoltar-los i conèixer la seva lluita a l’Àgora Juan Andrés Benítez a les 19 h al barri del Raval.

A la regió de l’Urabá, al nord-est de Colòmbia fent frontera amb Panamà, amb costa al mar Carib i a poca distància del mar Pacífic, amb terres fèrtils i recursos naturals al subsòl, la guerra ha estat especialment dura. Als anys 90 la violència paramilitar i militar va ser d’una crueltat difícilment explicable. Assassinats selectius, massacres, violència sexual, criminalització a tot el moviment social, sindical i camperol, i múltiples desplaçaments massius de població. L’objectiu final s’ha vist clar amb el pas dels anys: expulsar la gent dels seus territoris. El pretext: s’acusava totes les persones que habitaven a la zona de ser guerrilleres, sobretot si exigien els seus drets i defensaven el territori. La por va impregnar aquestes terres, però també va aflorar una resistència inesperada. La Comunitat de Pau n’és un dels millors exemples.

L’any 1997 la gent de San José, que estava acostumada a viure en cases disgregades a la muntanya amb els seus cultius, es va agrupar al nucli de San José i va fer gran el poblet

L’any 1997 la població de les muntanyes de San José de Apartadó ja no va poder suportar més la pressió de la guerra, els paramilitars avançaven en complicitat amb l’exercit colombià. La gent de San José, que estava acostumada a viure en cases disgregades a la muntanya amb els seus cultius, es va agrupar al nucli de San José i va fer gran el poblet. Eren unes 800 persones i van decidir que juntes farien front a la situació, no s’imaginaven deixar de ser camperoles. Cansades d’estar sempre enmig d’un conflicte que no havien escollit, es van declarar neutrals davant la guerra, no col·laborarien ni donarien informació a cap dels actors armats, fossin legals o il·legals. Esperaven que això deixés de posar-les al punt de mira.

Fou una decisió arriscada, i valenta. “Estava clar que hi posaríem moltes vides”, assegura Jesus Emilio Tuberquia, líder de la Comunitat de Pau. Davant els fusells d’uns i altres només tenien la seva determinació. La neutralitat suposava alhora una aposta per l’autonomia camperola, ningú decidiria per elles, i van conformar formes d’autogovern. Aquesta valentia va començar a despertar admiració que es va traduir en suport i solidaritat. Organitzacions eclesials de base i d’acompanyament internacional van començar a fer presència física al territori i a tocar totes les portes possibles en l’àmbit nacional i internacional per pressionar el govern colombià per tal que aturés la dramàtica situació que s’estava vivint. Aquest esforç d’unes i altres va tenir ressò, però no el suficient per evitar més de 300 morts a la zona des de llavors, entre les quals es troba la terrible massacre a mans de l’exèrcit i els paramilitars el febrer del 2005, on van assassinar diversos camperols, el representant de la Comunitat de Pau en aquell moment i inclús van esquarterar quatre menors d’edat.

L’aposta per una construcció de pau des de la base i el quotidià ha centrat tots aquests anys de resistència. Han hagut de prendre decisions difícils, com quan el març del 2005, l’estat va instal·lar una comissaria de la policia al seu poblat. Van agafar matalassos, unes olles i una muda cadascú i es van traslladar a una finca a un quart d’hora a peu, que van anomenar San Josecito de la Dignidad. No estaven disposades a conviure amb actors armats. “Les massacres de 2005 ja havien traspassat qualsevol límit i amb les evidències clares descarades com es donaven, ja no teníem més opció”, assegura Tuberquia. A partir d’aquest moment, quan l’exèrcit i la policia arriba al seu nou poblat, a més d’apel·lar al dret internacional humanitari, els notifiquen que és una propietat privada i no poden traspassar-la.

La Comunitat de Pau s’ha negat a participar de la justícia colombiana per denunciar-ne la ineficàcia i impunitat, tampoc cobra indemnitzacions de l’estat per les seves familiars víctimes

Són 21 anys de resistència, d’educació pròpia, d’autogovern, de cooperativa camperola i de subsistència a partir del cacau ecològic, de sobirania alimentària, de resolució de conflictes de forma autònoma i d’un esforç indestructible per denunciar les violacions de drets humans en el que anomenen “constàncies històriques” que fan publiques periòdicament. La Comunitat de Pau s’ha negat a participar de la justícia colombiana per denunciar-ne la ineficàcia i impunitat, tampoc cobra indemnitzacions de l’estat per les seves familiars víctimes al·legant que primer s’ha de fer justícia i que no poden posar preu a les seves mortes. “A mi em van matar la meva filla de 15 anys al 2005 i que no em diguin que em donaran diners perquè jo no necessito diners, jo necessito a la meva filla viva o que es faci justícia. Tinc 26 familiars assassinats en total, això no ho poden reparar econòmicament. Nosaltres demanem una reparació col·lectiva, demanem justícia”, testimonia Brígida González, una de les lideresses més veteranes de la comunitat.

Germán Graciano Posso és l’actual representant de la Comunitat de Pau i és potser una de les persones de la Comunitat a qui la guerra ha colpejat més durament, té 13 familiars assassinats pels diferents actors armats. El 2014 va ser una de les 60 víctimes que van assistir a l’Havana per fer aportacions a l’Acord de pau entre Govern i FARC-EP. El desembre del 2017, paramilitars de la zona van intentar assassinar-lo. La ràpida resposta col·lectiva va evitar una tragèdia, però les amenaces continuen. Recentment va ser guardonat com a Defensor de l’Any pel Premio Nacional de los Derechos Humanos, atorgat per Diakonia. Dies després, el 19 de setembre va rebre una nova trucada amenaçant.

Les FARC-EP ja no són a la zona des del desembre del 2016, ja han deixat les armes. Tot i que la seva presència era l’excusa per a la militarització del territori no han canviat les polítiques que criminalitzen els camperols i els veuen com un enemic intern: una problemàtica a escala nacional, que tolera l’alarmant xifra de líders socials assassinats, uns 350 des de la firma de l’acord de pau el novembre del 2016. A San José de Apartadó, els paramilitars patrullen el territori sense que ningú hi oposi resistència, excepte un petit grup de camperoles que no es cansa de somiar una pau real, amb justícia social.