Alço la mirada i per sobre nostre passa lenta i elegant. Amb un vol que sembla suau es queda quieta, a contravent, amb les ales esteses. S’hi està uns segons així, a pocs metres sobre el meu cap.
Molt a la vora d’on som, quan jo era petit, una àliga es va endur un xai del ramat d’en Martí. L’ovella devia haver xaiat allà mateix i l’àliga va baixar i es va endur el xai sencer entre el belar del petit, el de la mare i els crits del pastor.
Fa més de vint anys d’allò i ara en farà deu que hi pastura el meu ramat quasi allà mateix i l’àliga mai se m’ha endut res malgrat que cada any hi ha hagut cabres i ovelles que han preferit cabridar o xaiar a fora que no pas al corral. De fet, les poques vegades que la guilla m’ha estirat un cabrit ha sigut de dins del corral, deixant el rastre ben marcat i la cabra ben estressada. La mort és ben present a la muntanya i tothom té el seu espai, quan la guilla o l’àliga ens arrepleguen alguna bèstia se’ns escaparan alguns renecs, però no ens hi farem pas mala sang: “que tothom fa el que pot per viure” em deia fa anys un pagès. Un dia en vaig trobar una de morta, de guilla, al bosc no gaire lluny d’on va el ramat, i també teixons i fures i altres animals. I els corbs fan festa major quan arrepleguen bèstia morta. Que la mort és vida i la vida és mort no és pas una manera de parlar.
Les normes del que passa a la muntanya gairebé sempre s’escriuen des de les ciutats i pensant en la productivitat econòmica
Els voltors que abans arreplegaven tot el que es moria als masos ja no solen baixar des que fa unes dècades algú ens va fer enviar els cadàvers als camions de les empreses de gestió en lloc de deixar-los a la muntanya. Normatives amb tot el sentit per les granges intensives, però no gaire pels qui fem una cosa molt similar a com s’ha fet durant trenta o quaranta segles. Però les normes són per a tothom i gairebé sempre escrites pensant en la productivitat econòmica i des de les ciutats.
Quan se’ns ha aturat al damunt he pensat en la història d’en Martí, però llavors me n’he adonat que no sabia posar nom a la bèstia que tenia damunt del cap. Un aligot? Una àliga? Un esparver?
Quantes coses han canviat des de llavors i quantes en canviaran en un món cada vegada més urbà (també -i ho repetirem les vegades que faci falta- pot ser urbanita la gent que viu als pobles o als masos). No sabia posar-li nom i m’ha vingut al cap aquell vídeo que es va fer viral d’en Pau Riba. Els noms de les coses, de les coses que ens envolten i són realment importants, bèsties, plantes, arbres: la vida. “Les paraules diuen qui som, com vivim, què valorem i què menyspreem”. Com una fiblada em va tornant la frase a mi que –en teoria– visc en relació bastant estreta amb la natura i em falten desenes (centenars o milers potser) de noms.
Entendre la vida i la mort i totes les coses boniques i les que no, el fet de saber comprendre sense aplicar-hi una moral o una visió humana a tot
Em sento petit i ruc de no saber anomenar algunes plantes, insectes o bèsties que em passen cada dia al davant, però encara m’hi sento més de no saber ben bé què hi fa cadascú en aquest entremat de coses vives que m’envolta. Perquè si els noms ens diuen qui som, entendre el que ens envolta ens dirà què som. Entendre la vida i la mort i totes les coses boniques i les que no, el fet de saber comprendre sense aplicar-hi una moral o una visió humana a tot, saber-se despendre: saber mirar. I després –potser– arribar a trobar quin és el nostre lloc en tot això, perquè –vulguem o no– en som part.
I tot plegat és clar que és més fàcil d’escriure que no pas de fer. Entre els maldecaps del dia a dia tinc la sensació que ni els que ens ho trobem literalment de cares acabem de dedicar-hi tota l’atenció que caldria. Alguns ho fan i són persones a qui admiro profundament, però en la majoria de casos se’ns endú la pressa, la burocràcia i en definitiva la manera de viure atrafegada: el capitalisme entrant on no voldríem. A l’altra banda els que hi viuen lluny –malgrat tenir-la a prop– cada vegada humanitzen més la visió de la natura convertint-la en una mena de decorat idealitzat on les persones n’estem al marge.
Avui no li he pogut posar nom a la bèstia que ens ha sobrevolat, però penso que tantes altres sí que les puc anomenar i és en part gràcies a xerrar amb la gent de pagès. Amb la gent gran sobretot. El fil de qui ens ha precedit és un d’aquells patrimonis que hauríem de defensar amb les dents i fer-ho és –aparentment– de pràctica ben simple: parlar, escoltar i tenir paciència. Que hi ha coses que no s’aprenen en una conversa ni en dues sinó que volen el seu temps. I després mantenir-ho viu, aplicar-ho i passar-ho als qui vindran.
Estimar la terra és conèixer-la. Els noms i el funcionament. Un coneixement que em sembla immens: infinit. Per cada cosa que saps n’hi haurà mil que se t’escaparan, però també és cert que pas a pas s’arriba lluny i el primer pas pot ser tan senzill i tan complicat com saber deixar de banda les cabòries. Alçar la mirada i observar.
