“Molts dels carrerons sense sortida –polítics i socials– als quals ens enfrontem tenen a veure amb la desigualtat: problemes sanitaris, educatius, culturals. Sense abordar les desigualtats tindrem les mans lligades”, ens alerta el professor de sociologia César Rendueles. I en aquest sentit, les dades de la passada tardor van ser massa gebradores, però les previsions per al 2021 no poden ser més funestes, com recull el darrer Informe d’indicadors socials de Catalunya (Insocat).
Assistim a una recaiguda sobre una llarga caiguda prèvia provocada per la crisi de 2008 i que en pocs mesos ha disparat totes les alarmes: l’atur ha passat del 10% al 13,23% –506.000 persones damnificades, de les quals 158.000 joves i sense comptar les 700.000 incloses als ERTO. Pobresa assalariada –que afecta un 12% de la població treballadora–, exclusió feminitzada i solitud d’avis i àvies. Augment imparable de les demandes en uns serveis socials col·lapsats i creixement exponencial de la sol·licitud d’aliments. A més, només entre el 14 de setembre i el 23 d’octubre de 2020 es van produir 443 desnonaments a Barcelona, que van afectar 1.211 persones –463 de les quals, menors. I Oxfam preveu que la pobresa a Catalunya creixerà un 9%; un 80% en l’àmbit de l’economia informal, que afecta especialment les persones migrades. Plovia sobre mullat el març passat. Pedregava sobre la vulnerabilitat social. I aquestes altres corbes –la de l’atur, la de l’exclusió en habitatge, la de la pobresa, la de l’abandonament escolar– també reclamen urgentment i fa massa temps ser frenades, revertides i capgirades. El més sorprenent i decebedor és que fa molt de temps que hi ha vacuna. Perquè la reversió de la desigualtat és una qüestió essencialment política que respon a decisions polítiques. Les sortides existeixen i són múltiples: des d’una economia productiva que posi la vida al centre fins a les respostes públiques transformadores, sostingudes i de qualitat, passant pel compromís i la implicació col·lectiva. Perquè lluny de la cultura de la delegació o la irresponsabilitat, la vacuna social també som totes i tots nosaltres.
Ni la desigualtat depèn de l’atzar ni la solidaritat és una sort. Contra l’excepció de la injustícia social, a Catalunya l’autoorganització sempre és la norma
Davant d’aquesta realitat crònica, el 2016, des del cooperativisme, la cultura i l’acció comunitària vam impulsar el projecte Lliures com a lluita compartida; una crida a ordir la trama cívica, social i democràtica, anticipant-se en les respostes, sense deixar d’exigir mai les responsabilitats públiques. Al manifest fundacional de fa cinc hiverns ja ho exposàvem així: “En crisi de legitimitat i en buit ètic, si ni estat ni mercat solucionen avui el cràter de les desigualtats, aleshores cal actuar col·lectivament […], construir noves respostes autònomes, sòlides i solidàries, des del propi teixit social, cultural i cooperatiu del país […]. No pretenem substituir –sinó exigir i preconfigurar, en paral·lel, el futur al qual aspirem– responsabilitats i obligacions socials que corresponen a l’esfera pública. […] Mentrestant, però, mentre això no passa, emplacem i convidem tothom a respondre col·lectivament […]. Les coses, efectivament, es poden fer diferents. Però, sobretot, cal fer-les diferents i entre totes i tots. Un cop més, si no ho fan ells, fem-ho nosaltres”.
Contra l’excepció de la injustícia social, a Catalunya l’autoorganització sempre ha estat la norma. Ni la desigualtat depèn de l’atzar ni la solidaritat és una sort. La primera és una realitat innegable i el principal problema de les nostres societats. La segona és una ferma decisió política col·lectiva, una resposta ètica i social per vacunar-nos contra les desigualtats en aquest convuls segle XXI. I hi insistim, en aquest cas, disposem de vacuna: la solidaritat, teixir xarxes, implicar-se. De la lluita contra les desigualtats no ens en podem rentar mai les mans. Perquè cal garantir que cada vida compti. Perquè cada vida, sí, compta.
A Catalunya, una de cada cinc persones és pobra
El desembre de 2020, l’ECAS presentava el darrer informe Insocat –“Una societat entre crisis”–, on constatava que, a Catalunya, el 20% de la població amb un nivell econòmic més elevat guanya 5,4 vegades el que guanya el 20% amb un nivell econòmic més baix. L’informe destaca un atur juvenil desbocat i que la pobresa s’intensifica encara més. L’incendi de la nau industrial de Badalona, on van morir quatre persones; la mort per fred el gener de 2021 als carrers de Barcelona de n’Amine i en Mohamed, de 27 i 37 anys, i un tercer home de 60 anys, o el suïcidi d’en Hamza a Girona a finals de 2020, un jove extutelat desemparat, ens ho han palesat aquest hivern.
Al món, creixerà la pobresa extrema arran de la COVID-19
150 milions de persones cauran en escenaris de pobresa extrema el 2021, segons el Banc Mundial. Per contra, enguany les 50 fortunes més grans del planeta han elevat la seva riquesa en 640.000 milions d’euros. Cada tardor, el 17 d’octubre, diada internacional per a l’erradicació de la pobresa, 3.200 entitats socials catalanes, de cooperació i drets humans alcen la veu des de la plataforma unitària Pobresa Zero – Justícia Global per fixar cinc prioritats: combatre la precarietat laboral, reforçar l’accés universal als serveis públics, avançar cap a la justícia fiscal, fer front al canvi climàtic i combatre la xenofòbia, el masclisme i els discursos d’odi.
