Eliane Brum (Ijuí, Rio Grande do Sul, el Brasil, 1966) descriu la selva amazònica com una matriu necessària per a l’equilibri planetari, però també com l’escenari d’una guerra contra la natura i els pobles indígenes. Des del 2017, viu a Altamira, al cor de l’Amazònia, immersa en la resistència contra l’extractivisme que devasta el territori. Ha explicat aquesta experiència en llibres com La Amazonia: viaje al centro del mundo (Salamandra, 2024). Cofundadora de la plataforma periodística Sumaúma, treballa per fer arribar al món les veus i mirades de les comunitats amazòniques. Actualment, a Barcelona, fa una residència al CCCB i a la UOC, des d’on defensa la necessitat d’un canvi profund en la manera com vivim, ens relacionem i pensem.
Com perceps i experimentes, des d’Altamira, l’estat crític que pateix l’Amazònia?
Altamira és un dels centres de la desforestació i dels incendis a la regió. En aquest moment, tota l’Amazònia està cremant i Altamira està coberta de fum. Quan ens despertem, l’aire fa olor de cendra i no es veuen bé ni la selva ni el riu. Aquesta és la realitat quotidiana. Aquest any, fins i tot, el fum ha impedit el funcionament de les plaques solars. La situació és alarmant: el 18% de la selva ja ha estat desforestat i el 17% està degradat. Està a punt de superar el punt de no retorn i, si això passa, serà gairebé impossible aturar el canvi climàtic.
Quin és l’impacte de la central hidroelèctrica de Belo Monte, una de les més grans del món, en les comunitats locals?
Belo Monte, situada a la conca del riu Xingu, té un impacte devastador. Va ser un projecte de la dictadura brasilera que es va aturar gràcies a la resistència dels pobles indígenes i dels moviments socials de les ciutats, però va ser reprès pel segon govern de Lula [l’actual president brasiler, Luiz Inácio da Silva]. Aquesta infraestructura segresta el 70% de l’aigua del riu, cosa que afecta directament les comunitats indígenes i riberenques. Els peixos no es poden reproduir perquè els ous s’assequen quan l’aigua és desviada. Això agreuja la inseguretat alimentària i, amb la sequera extrema que patim per segon any consecutiu, les conseqüències són encara més dramàtiques. La destrucció de la selva i la creixent urbanització devasten els “pobles selva” i els transformen en “pobles urbans”. Aquelles persones que abans vivien com a “pobles selva”, amb unes identitats i uns coneixements relacionats amb aquesta realitat, es veuen obligades a traslladar-se a les perifèries violentes de les ciutats en condicions extremadament precàries. Per primera vegada, han d’assumir costos com el lloguer, el gas i la llum, tot i que sovint no disposen de prou ingressos per afrontar aquestes despeses. Això les condueix a una situació de pobresa.
Fa anys que vius a l’Amazònia. Quins moments t’han reafirmat en la decisió d’implicar-te en la causa amazònica?
Sempre he estat molt lligada a l’Amazònia per la qüestió climàtica. L’any 1998 vaig començar a viatjar-hi per escriure sobre les persones que normalment no eren notícia, les invisibles. Elles m’explicaven el col·lapse climàtic i la pèrdua de biodiversitat. Deien que el riu ja no es comportava igual, que les estacions estaven canviant i que els ocells i els peixos desapareixien. Aquestes experiències em van marcar profundament.
Has viscut de prop transformacions devastadores a l’Amazònia. Com les descriuries?
Altamira ha viscut dos fins del món. La primera, als anys setanta, amb la construcció de l’autopista transamazònica, un projecte de la dictadura militar que va fragmentar la selva i va exterminar pobles. Van concebre l’Amazònia com un cos a explotar i a utilitzar per al comerç de mercaderies. La segona va arribar amb Belo Monte, que des del 2010 ha desplaçat famílies senceres i ha transformat habitants de la selva en pobres de les perifèries. Altamira, el 2017, era la ciutat més violenta del Brasil, amb una taxa alarmant de suïcidis infantils. És una situació alarmant, provocada per decisions polítiques que transfiguren violentament i acceleradament tot un territori.
Sovint relaciones la violència cap a les dones amb la destrucció de la natura, especialment a l’Amazònia. Podries explicar el perquè d’aquest vincle i quina importància té?
“La selva, com qualsevol bioma, no és un cos inert. És una relació d’intercanvi, col·laboració i connexió. Veure-la com un objecte és ignorar aquesta realitat”
No es pot entendre la destrucció de l’Amazònia, ni de cap altre bioma, sense analitzar el paper del patriarcat. El patriarcat projecta una mirada sobre la natura com si fos un cos destinat a la violació i l’extracció, una mirada similar a la que s’aplica als cossos de les dones. Aquesta visió s’expressa amb conceptes com el de selva verge, molt arrelat especialment a Europa. Aquesta idea presenta la natura com un espai intocat, que espera ser descobert i violat. Un exemple explícit d’aquesta violència simbòlica es va donar amb la presidència de Jair Bolsonaro. Durant el seu primer any de mandat, el 2019, va dir literalment: “L’Amazònia és una verge que tots els pervertits de fora volen”. Aquesta frase resumeix una mirada colonial i masclista sobre la natura, que no la reconeix com el que realment és. La selva, com qualsevol bioma, no és un cos inert. És una relació: una relació d’intercanvi, col·laboració i connexió. Veure-la com un objecte és ignorar completament aquesta realitat.
Quina ha estat la teva resposta davant les situacions tan extremes que has experimentat?
Vaig comprendre que cal lluitar, fins i tot quan sabem que la victòria és improbable. Hem d’anar més enllà del que coneixem i explorar noves formes d’actuar davant d’aquestes situacions límit. Per exemple, no n’hi ha prou amb ser una bona periodista; és imprescindible superar les fronteres establertes. Vaig començar a engegar accions d’activisme, com el projecte per escoltar els refugiats de Belo Monte o la trobada a la selva anomenada “Amazònia, centre del món”. També vaig crear Sumaúma. L’any 2017 vaig decidir mudar-me a Altamira per defensar que l’Amazònia és un dels centres d’aquest món. Per coherència. I això va iniciar un procés intens de transformació personal: la meva pròpia recerca de “reforestació”.
A les grans ciutats, sovint dissociem les nostres responsabilitats de les problemàtiques globals. Un exemple clar és la forma devastadora que tenim de consumir. Com podem articular una consciència més àmplia?
El negacionisme més preocupant no és el de Trump o el de Bolsonaro, que són deliberadament calculats, sinó el de la majoria de la gent. El capitalisme ha segrestat el nostre instint de supervivència en reduir-nos a consumidors. Qualsevol ésser viu reacciona quan se sent amenaçat, però nosaltres no som capaços de fer-ho. No n’hi ha prou amb acceptar la veritat sobre la crisi climàtica provocada per una minoria d’éssers humans; cal viure aquesta emergència com a realitat quotidiana.
Quin paper juga Europa en les guerres contra els “centres del món”?
L’extracció de la natura va començar fa cinc segles amb la invasió colonial. En aquell moment, es va instaurar un modus operandi que separava l’humà de la natura, en col·laboració amb el cristianisme. Aquest colonialisme continua vigent. No són els “bàrbars” de l’Amazònia els que estan destruint la selva. És cert que les elits extractivistes locals hi tenen un paper fonamental, però aquest procés està profundament connectat amb “aquí”. L’Amazònia es destrueix, però es consumeix a Europa, es menja al plat d’Europa. El bestiar que causa desforestació s’acaba consumint a Europa i la soja amazònica alimenta els porcs de Catalunya. Els arbres que produeixen pluges i regulen el clima són convertits en mobles i objectes de disseny. L’or, que genera genocidis, apareix en joieries i en la moda d’aquí. Tot plegat exemplifica la gran dimensió de l’estupidesa humana.
Has escrit també sobre la responsabilitat de les empreses de combustibles fòssils en la crisi climàtica, incloent-hi conseqüències com el desastre recent de la dana.
En catàstrofes com la de València, un esdeveniment climàtic extrem, es parla de qüestions importants com la mitigació, la prevenció i l’adaptació. Tanmateix, no es posa al centre de la discussió el tema dels combustibles fòssils, que són els grans responsables del que ha succeït. En ciutats com Barcelona i en altres metròpolis financerament riques d’Europa, la gent viu com si el futur estigués garantit. El 75% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle provenen de les corporacions de combustibles fòssils, que continuen ampliant la seva producció. Segons l’últim informe de l’ONU sobre medi ambient, fins i tot si tots els països complissin amb les promeses climàtiques actuals, podríem arribar a un augment global de la temperatura de 3 °C aquest segle. Però sabem que no s’estan complint, la qual cosa significa que l’escalfament podria ser encara més gran, potser de 5,5 °C, en un període relativament curt. En aquest escenari, el que va passar a València seria només un presagi de quelcom molt pitjor. No hi haurà mesures de mitigació, prevenció ni adaptació que siguin suficients. És necessari atacar l’arrel del problema: responsabilitzar les corporacions de combustibles fòssils i aturar-ne la producció.
Com ha influït l’arribada de Lula al poder en la situació de l’Amazònia?
“El patriarcat presenta la natura com un espai intocat, que espera ser descobert i violat, una visió que s’expressa amb conceptes com el de ‘selva verge’”
El primer que cal deixar clar és que no hi ha comparació possible entre Lula i Bolsonaro. Bolsonaro és un extremista de dretes, un feixista. Lula, per més crítiques que se li puguin fer –i jo n’hi faig moltes–, és un demòcrata. I, en aquests moments, el pitjor que li podria passar al Brasil seria el retorn de l’extrema dreta en les eleccions del 2026. Amb Bolsonaro, la destrucció de l’Amazònia no només es va tolerar, sinó que es va incentivar obertament. Va encoratjar la invasió de la selva per part de garimpeiros [cercadors d’or i altres metalls], explotadors de fusta i altres activitats extractivistes. En canvi, amb Lula, hem vist una reducció significativa de la desforestació, gràcies sobretot a l’esforç de la ministra de Medi Ambient i Canvi Climàtic, Marina Silva. És un avenç important, però insuficient davant els desafiaments crítics que encara afronta la regió.
Quins són els límits de la política de Lula en aquest context?
Tot i ser millor que Bolsonaro, Lula representa una esquerra que, a parer meu, es va quedar al segle XX i no comprèn totes les implicacions de la crisi climàtica. Aquesta visió encara creu que és possible reduir la pobresa a costa de la natura. Si recordem els seus dos primers mandats, és innegable que hi va haver una reducció notable de la pobresa, amb milions de persones ascendint a la denominada “nova classe mitjana”. Però això es va aconseguir mitjançant l’extractivisme i l’exportació de mercaderies, no pas per un canvi estructural en la redistribució de la riquesa. I aquesta visió continua vigent. Lula defensa l’expansió de la producció petroliera i ha donat suport a projectes com l’obertura d’una nova zona d’extracció a l’Amazònia, la pavimentació de la carretera BR-319 i la construcció de la línia ferroviària Ferrogrão per transportar productes com la soja. El problema és que aquestes polítiques perpetuen el model extractivista i ens allunyen del que realment necessitem: polítics que comprenguin la complexitat de l’emergència climàtica i la pèrdua de biodiversitat, i que plantegin un nou concepte de desenvolupament que no depengui de devorar el planeta.
Quina reflexió t’ha aportat la teva estada a Barcelona?
És una experiència molt enriquidora per a mi, ja que tinc l’oportunitat de parlar sobre el que considero important i he creat ponts amb altres persones. Necessitem crear xarxes i construir comunitats, fins i tot en llocs geogràficament distants. Les aliances que he estat construint són de coneixement, d’intercanvi i de reflexió sobre el món i la lluita. M’han fet ampliar la perspectiva. A Europa, he notat angoixa en algunes persones sobre el fet de tenir fills en aquest moment de col·lapse. Això em connecta amb una experiència diferent de maternitat que es té a la selva, on es conserva un coneixement ancestral actiu en els pobles. Allà, una nena no és només filla de les seves mares
i pares, sinó que pertany a tota una comunitat. Les nenes tenen tota la confiança per moure’s lliurement i saben que sempre hi haurà algú que les cuidarà. Per afrontar el futur, necessitem construir aquestes comunitats en què les filles siguin de totes i totes les cuidem d’alguna manera. Cal crear comunitat per cuidar les pròximes generacions.
Quina memòria i quines històries podem rescatar d’aquest entorn per enfrontar les emergències actuals?
Hem d’escoltar els pobles originaris, que mai s’han separat de la natura, per aprendre amb ells. Necessitem utilitzar un altre tipus de llenguatge, pensar en el llenguatge de què ens constitueix com a éssers vius. Cal fer memòria, també, de les violències que la gent ha viscut, perquè l’extrema dreta, que avança arreu del món, difon i explica una mentida còmoda. Explica, inventa i forja un passat sense conflictes, on cadascuna sabia quin era el seu lloc, on els negres acceptaven el seu lloc subaltern i les dones també, on les famílies eren només d’home i dona, i tot era segur. Aquest passat idealitzat mai va existir. Aquest estil de vida es va construir a costa d’exterminis i violències, tot i que també va enfrontar molta resistència. Tot i això, hi ha persones que s’aferren a aquesta mentida, sovint perquè no poden reconèixer que la precarietat i l’angoixa que viuen estan directament relacionades amb la crisi climàtica, per exemple.
Quin paper juga aquesta mentida còmoda en l’actualitat?
Aquesta mentida còmoda promet un retorn a un passat que mai va existir, quan suposadament aquestes persones sempre van tenir el seu lloc. Però no el van tenir. Les elits d’extrema dreta estan construint els seus búnquers i aixecant murs per deixar fora les persones més afectades, que són les que menys han contribuït a la crisi climàtica. Deixaran que aquestes persones morin perquè ja no necessiten la seva força de treball. Magnats com Trump i Elon Musk estan cada vegada més lluny del bé comú, però són més poderosos que mai. Si no ens mobilitzem col·lectivament i no construïm comunitat, no aconseguirem aturar-ho.
Què hauria d’oferir l’esquerra?
La veritat és molt dura: anirà a pitjor. Haurem de lluitar i aquells que tenen privilegis els hauran de perdre. Totes hem de canviar radicalment el nostre estil de vida, i no a deu anys vista, sinó ara mateix. Qui vol sentir això? Qui votarà algú que no promet un futur fàcil? Ningú. El sacrifici sempre recau sobre el cos de l’altre, que és el que està passant ara. Qui està morint? Qui són els més fràgils? Si algú ha de perdre, que sigui l’altre. Però haurem de perdre tots. De fet, ja estem perdent, tot i que no tothom se n’adoni. Ja vivim en un planeta pitjor que el que habitaven les generacions anteriors.
