La família és una de les estructures socials més instaurades, reconegudes i protegides arreu. És alhora el primer espai on podem trobar les cures essencials per viure, però també el lloc de la reproducció del patriarcat i la marca del gènere. És per això que posar-la en dubte o, fins i tot, proposar-ne la desaparició, pica. I és que, si gratem una mica, trobem que la família és una de les institucions clau per a la contínua reconstrucció del món tal com el coneixem. Marx i Engels ja assenyalaven que la institució de la família era la tercera pota que mantenia el sistema capitalista juntament amb el mercat i l’estat. De fet, l’ideal de família ha servit a un munt de projectes de diferent índole política per apuntalar relats nacionalistes de tota mena i és constantment reproduït en la cultura popular.
Amor (incondicional) i reproducció emocional
La imatge contemporània més estesa d’ideal és la de la família nuclear: pare, mare i fills i filles. Es dona per suposat que en la família hi regna l’amor incondicional, que és el primer (i potser l’únic) espai de socialització on les cures estan garantides sense res a canvi. I és que en el centre de l’estructura familiar hi trobem el que s’ha anomenat reproducció social. És a dir, totes aquelles ocupacions que mantenen el petit ecosistema privat de la llar en marxa. Se’n diu reproducció i no producció perquè és una feina bàsica pel manteniment biològic de la vida que sol quedar en l’àmbit privat i no és un treball remunerat com les feines productives. De fet, són aquelles tasques que permeten crear la força de treball de forma gratuïta o a un preu molt reduït.
Alva Gotby, a Ellos lo llaman amor (Verso, 2023), centra l’anàlisi de la reproducció social en el que bateja com reproducció emocional. Si el treball de garantir el benestar de les persones ja és menystingut en les societats capitalistes, el component emocional d’aquestes feines és gairebé invisible. Sobretot, perquè impera la mentalitat de ser adultes autosuficients que es valen per si mateixes dins del marc competitiu del neoliberalisme. I només s’entenen com a cures aquelles tasques destinades a les persones dependents com les criatures o la gent gran.
El mite de l’autosuficiència ha estat àmpliament desmuntat per pensadores com Judith Butler, Sara Ahmed o Lauren Berlant. El que sembla estar al cor de la condició humana no és l’autosuficiència sinó la vulnerabilitat. No naixem enmig del no-res com els infants salvatges o Robinson Crusoe, sinó que, d’ençà que arribem al món, depenem de tota una sèrie de suports per viure. D’aquí que es digui que som éssers interdependents; que ens sostenim les unes amb les altres. I som vulnerables perquè, en estar lligades entre nosaltres, ens afectem contínuament (positivament i negativament).
Estem obligades a dependre i fer créixer les xarxes de suport mutu. I, en un sistema com l’actual, això implica recolzar-nos en aquelles estructures socials que estan institucionalitzades, com és el cas de la parella o la família. Però no només això, sinó que, a més, els treballs de l’amor, les cures i les emocions estan generitzats. Són les dones les que carreguen el pes de les tasques domèstiques i emocionals de la família (a part del treball productiu que la majoria d’elles també ha d’assumir). A la pel·lícula Lady Bird (Greta Gerwig, 2027) i la sèrie d’humor The Middle (Eileen Heisler i DeAnn Heline, 2009-2018), el personatge de la mare carrega amb tot el pes estructural i econòmic de família. En els casos en què externalitzen part d’aquestes tasques, solen ser persones pobres i sovint migrades, amb salaris molt baixos, les que sostenen la vida de les famílies amb més poder adquisitiu.
És difícil repensar els marcs de l’amor lluny d’aquesta obligació de cuidar, escoltar i atendre que s’imposa als subjectes feminitzats. Per aquest motiu, abans d’arribar a l’abolició de la família, cal mencionar la proposta sobre l’abolició del gènere que duu a terme Ira Hybris a Mutantes y divinas (Kaótica, 2023). Reprenent tota una genealogia abolicionista, l’assagista desenvolupa la idea del gènere com una forma imposada d’escassetat que encadena la feminitat a la reproducció de la força de treball (entre altres limitacions, sobretot per als cossos dissidents). Com ja havia denunciat als anys setanta el col·lectiu Wages for Housework (salaris per al treball domèstic), si s’hagués de remunerar tot el treball de l’amor, el sistema capitalista no seria sostenible. Per això necessita que tota aquesta feina sigui gratuïta o pagada a preu molt baix. Abolir el gènere, per a Hybris, és obrir-se a una conspiració de desig en contra de la individualització i que rema cap a una nova vida en col·lectiu. I és que quan qüestionem una determinada estructura social, com passa amb el gènere, tentineja tot el sistema. Des de la família fins al paper central que ocupa el treball en les nostres vides.
Cal, doncs, relligar la nostra idea d’amor a l’extensió dels afectes i les cures per a tothom; i no només pels que han tingut la sort de néixer en el si d’una família amorosa. En aquest sentit, és imprescindible llegir el que planteja Juanpe Sánchez López a Superemocional (Contintametienes, 2023), un assaig que advoca per buscar en el queer l’espai idoni per proposar noves formes d’amor que celebrin la vulnerabilitat i la interdependència. Quan proclama que “estimar no és optimitzar-se per al mercat sinó entregar-se als altres. Estimar no és rendir sinó rendir-se”, l’autor desmunta la idea d’amor entès dins de la roda productivista. Al llarg del seu assaig, Sánchez López lluita contra la idea de “conquesta de l’ésser estimat”; defuig el concepte d’amor que impera en els realities televisius com La isla de las tentaciones (Telecinco, 2020-24), on es tracta l’altre com un espai colonitzable. O, dit amb paraules de la política i feminista russa Alexandra Kollontai, superar l’amor com a propietat. Sánchez López parteix de les teories d’Eva Illouz per criticar la individualització de l’amor i busca evitar que esdevingui una pràctica de consum més. Abolir la família, implica, en primer lloc, repensar les feines de l’amor més enllà de l’obligació i l’ocultació en l’àmbit privat.
Les pors rere l’abolició de la família
L’expressió “abolir la família” és font d’angoixes. Si, com acabem de veure, tenim assumit culturalment que les famílies seran les garants de l’amor incondicional, la idea de suprimir-les ens genera la por de ser abandonades, de quedar-nos soles davant la crueltat del treball o de l’estat. Així ho descriu M. E. O’Brien a L’abolició de la família (Tigre de paper, 2023). Totes aquestes pors són universals en una era de desmantellament dels suports socials i creixent atomització de la societat capitalista.
De fet, en moments de precarietat material, és habitual trobar-se amb defenses de la família pel fet de ser una font d’estabilitat econòmica, com ja va passar durant la crisi del 2008, quan es parlava de la importància de la unitat familiar dins l’Estat espanyol per sobreviure a la crisi. Les pensions de la gent més gran mantenien a les que es trobaven sense feina. Més que veure-ho com una sort (sort de no estar tan individualitzades com per no poder demanar ajut a algú), es pot llegir com una obligació material a viure amb els pares o avis per la incapacitat econòmica d’escollir viure d’una altra manera. Però potser valdria més la pena que l’únic suport no fos la família, sinó poder comptar també amb un teixit veïnal fort o una xarxa d’amistats més sòlida. El que ens hauria d’angoixar no és una proposta abolicionista de la família, sinó veure que el més bàsic per a la vida no està garantit per a tothom.
En pel·lícules com ‘La sociedad de la nieve’ o la saga ‘El senyor dels anells’, l’eix de les cures es desmarca de la família
És cert que la família també és considerada com un bastió de seguretat per a moltes persones oprimides racialment, econòmicament i patriarcalment. Com destaca Sophie Lewis a Abolir la família (Manifest, 2023), citant Kathi Weeks, la família nuclear ha permès a molts grups subordinats protegir-se de l’estat i de les precarietats del sistema capitalista. Però no deixa de ser una “institució blanca, colonial, burgesa, heterosexual i patriarcal que va ser imposada per l’estat, la societat i el capital als antigament esclavitzats, als pobles indígenes i a les onades de migrants, els quals, tots ells, encara necessiten alhora les seves escasses proteccions i són marginats pels seus llegats i prescripcions”.
Una altra temor que entronca amb la por a l’abolició de la família és la incomoditat que generen determinades expressions de les lluites dissidents que qüestionen l’hegemonia de l’heteronormativitat, la família i el patriarcat. Com formula Christo Casas a Maricas malas (Paidós, 2023), actualitzant unes paraules de Camila Sosa Villada, hi ha paraules que estan cobertes de crims, insults, semen, sang, silenci, solitud, fam i intempèrie, com travesti o maricó. I, en comptes de fer servir termes anàlegs com dones trans o gais, es reafirmen en continuar fent servir els noms que destorben i sospiten de la normalitat imposada. D’una forma similar, les reivindicacions dels col·lectius gais dels anys setanta que advocaven per l’abolició de la família, van quedar, a l’Estat espanyol, enterrades arran de l’aprovació del matrimoni igualitari dècades més tard. En una entrevista recent a la Directa, Christo Casas ho resumia així: “Hem anat posant en gàbies allò que era cridaner i que molestava per ser acceptades. Hem fet una mena de pacte: nosaltres no cridem l’atenció i vosaltres, la societat, ens tolereu”. L’estat i la societat sempre troben formes d’higienitzar aquelles crítiques estructurals i redirigir-les cap al manteniment del sistema econòmic.
Malgrat que “abolir la família” ens pugui sonar a una eliminació de les poques cures que tenim garantides, M. E. O’Brien ens diu, o més aviat ens proposa, diferents escenaris per ampliar aquest espai de cures i suport més enllà dels marcs de la família nuclear. I és que el que pretenen totes les proclames en pro de l’abolició de la família és convertir les cures en un bé social universal i incondicional.
Formes de dominació de portes endins
Més enllà de l’ideal estès de la família nuclear, el cert és que la privacitat que ofereix aquesta estructura permet que es teixeixin un seguit de relacions dismòrfiques i aberrants que no toleraríem mai fora de l’àmbit privat. Des de la mare opressiva que representava Louise Bourgeois amb les seves aranyes monumentals com la Maman instal·lada davant del Museu Guggenheim de Bilbao, fins a les teranyines de traïcions i enveges de les novel·les de Mercè Rodoreda. La família, en l’art i en la literatura, sol ser un espai inquietant que pot ser niu de violències i abusos que queden en secret. I no ho són pas perquè sí, perquè en la vida real molts abusos i violències tenen lloc dins l’àmbit domèstic. Com comenta Leticia Asenjo a Honraràs pare i mare (Fragmenta, 2023), les xifres de l’Organització Mundial de la Salut mostren que gairebé tres de cada quatre infants d’entre 2 i 4 anys pateixen regularment la violència física o psicològica exercida per pares o persones que en tenen cura. Igualment, un estudi alarmant d’Unicef mostra que el 48 % d’infants del món pensen que els pares i les mares tenen dret a pegar-los si es porten malament. Hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar si el maltractament al si de la família és possible gràcies a la mateixa estructura privada de la llar.
Per altra banda, la crisi sanitària de la covid-19, que va obligar a tancar les escoles temporalment, va evidenciar que, per a una família nuclear amb dues progenitores teletreballant, cuidar la canalla i la casa era una tasca gairebé impossible. Sense poder dependre de professorat, familiars, amistats o mainaderes, va quedar clar que la família no és una estructura autosuficient i que, definitivament, treballem massa hores per a poder-ho compaginar amb la vida.
Les famílies són un engranatge més per al disciplinament social: reprimeixen i busquen reajustar les seves integrants dins la norma. Poden ser, per exemple, un factor que bloquegi o retardi les sortides de l’armari de les persones queer i trans. Per altra banda, les famílies han estat una forma històrica de transmissió de riquesa i poder per mitjà de les propietats, cosa que només perpetua les injustes situacions de dominació.
Així doncs, seguint l’argumentari de M. E. O’Brien, abolir la família també és rebutjar formes de dominació que s’amaguen en algunes relacions familiars, i no només familiars sinó en qualsevol àmbit, com les laborals o les existents entre llogateres i propietàries. Plantejar abolir la família comporta alhora l’abolició dels lloguers abusius i la fi de la propietat privada com a forma d’especulació amb un bé bàsic per a la vida.
Com repartim les cures?
Necessitem una forma més coherent i justa de donar resposta a la dependència humana entre les unes i els altres. Com hem vist, relegar la nostra condició vulnerable al si familiar només redueix les possibilitats de rebre ajuda i de poder-la oferir quan calgui.
Tenim algun referent proper d’altres formes de repartir les cures? A primer cop d’ull, sembla que totes les imatges culturals populars que veiem al cinema, la televisió, la literatura i els mitjans de comunicació, acostumen a reproduir el model de família nuclear pròpia del sistema capitalista. De vegades, però, el centre gravitacional de les cures canvia de lloc sense que ens n’adonem, i ens ho mostren alguns productes audiovisuals recents de gran consum: des de La Sociedad de la nieve (José Antonio Bayona, 2023) fins a la comunitat de l’anell de la saga El senyor dels anells i, fins i tot, l’acadèmia musical del reality musical Operación Triunfo. En el dia a dia ens trobem amb organitzacions temporals on les cures no depenen de la família, sinó d’una altra estructura. És clar que són exemples limitats en un espai-temps, però ja obren una porta a imaginar altres formes de viure juntes.
En els diferents llibres que hem resseguit s’assagen imaginaris i comunitats per fer possible a poc a poc la utopia d’abolir la família o bé s’encomanen a un futur lliure d’aquesta institució, que només construiran aquelles que facin aquesta revolució. És difícil concretar propostes especulatives i és que, en la majoria d’idearis sobre l’abolició de la família, queden moltes portes i finestres per obrir. Sophie Lewis es planta en contra de qualsevol idea de parentiu i d’ampliació dels límits de la família i advoca per una clara superació d’aquesta estructura. En el seu lloc, hi projecta un “gloriós i abundant no-res”, que oposa a l’escenari d’escassetat que associa a la família. M. E. O’Brien desenvolupa tota una proposta integral sobre com es podria reproduir la vida humana sense la família, l’estat i el salari que ha anomenat “reproducció social comunista i amor roig”. Al seu torn, Alva Gotby proposa explorar els potencials queer d’una política de l’amistat, per pensar noves formes de socialitzar més enllà dels límits de la dialèctica entre privat i públic, i més enllà de les esferes del treball assalariat i la vida familiar.
No és fàcil pensar l’aplicació d’una proposta enfocada a revolucionar totes les institucions que mantenen l’estructura social i econòmica amb la qual hem crescut. Però tampoc ha de ser impossible començar a desitjar-ho davant l’evident crisi de la institució de la família.
