Els responsables de les institucions culturals fa setmanes que parlen sobre el rescat. És encoratjador, però també és preocupant que la identitat interfereixi en aquest salvament. Les institucions d’aquest país segueixen obsessionades per una “cultura comuna” –la dominant, l’espanyola, que en absolut és homogènia– que, quan surti al rescat, seguirà exercint la seva jerarquia i tornarà a presentar-se a si mateixa com “la cultura salvadora”, deixant al marge altres configuracions culturals que segur que acabaran quedant fora del tauler. Estem en un moment de reformatació de la idea de nació, cosa que també vol dir un moment d’exclusió per a les minories i la població migrant amb l’excusa dels recursos limitats.
Aquest model cultural està en crisi, no funciona. La nació i la cultura comuna com a mer nom per a processos d’homogeneïtat social no funcionen. La societat ha canviat massa ràpid i moltes pràctiques s’han quedat obsoletes. Perquè darrere d’aquestes grans ficcions nacionals només existeix insolidaritat i la impossibilitat d’una pertinença lliure. Una cultura comuna tan restringida és segregacionista, a més de reduccionista, ja que impossibilita veure Frank T com un dels millors locutors de ràdio espanyols, Najat El Hachmi o Munir Hachemi com a representants literaris, o Morad, el Greco o el Puto Chino Maricón com a representants del pop espanyol. Una cultura tan estreta és incapaç d’observar les noves cartografies d’intercanvis culturals perquè està obcecada per reproduir la cultura de la nació. Caldria començar a afluixar la corda, perquè la tensió va en augment. Els poders culturals han de cedir.
Ja va sent hora de desvincular les formes culturals dels grups migrants i de certes minories nacionals a pràctiques privades o marginals perquè, ¿l’alteritat només pot produir una cultura a part?
Aquest debat entre cultura i identitat relacionat amb la presència de població migrant i els seus descendents arriba tard. A Anglaterra i França es va iniciar a principis dels vuitanta, i aquí ja s’hauria d’haver amplificat la idea de cultura de la nació. De fet, la cultura hauria de desmarcar-se de les fronteres. Potser algú hauria de plantejar-se microreformes del sistema cultural perquè trenquin amb les categories obsoletes i estanques d’identitat. Ja va sent hora de desvincular les formes culturals dels grups migrants i de certes minories nacionals a pràctiques privades o marginals perquè, ¿l’alteritat només pot produir una cultura a part? Per què ha d’assimilar la població migrant? I finalment, fins a quin punt tenen dret a la igualtat i la llibertat cultural?
Aquest sistema segregacionista no ha canviat gaire en els últims temps. Fa deu anys vaig participar en una investigació amb diferents artistes i músics residents a Barcelona. A la gran majoria, independentment de la seva procedència o disciplina, els costava sobreviure. El més curiós era que si el mercat, o la societat, els considerava forans tenien més dificultats per accedir als ajuts i a les programacions culturals. A la fi funcionaven a les perifèries, allunyats del sistema cultural perquè els seus treballs només eren aptes per ser presentats en actes sobre diversitat cultural, la solidaritat internacional o la inclusió social.
Si el camí que es dibuixa davant nostre està ple de banderes i de rebuig a la diferència, sigui per desafecció o per convicció, tots hi sortirem perdent, perquè la identitat marcarà cap a on es distribuiran els recursos i es gestarà l’apartheid cultural en nom de “la cultura comuna”
Aquesta praxi, que es diu racisme cultural, també es practica en els mitjans de comunicació, que són molt maldestres a l’hora d’abordar la diferència des de la normalitat, portant-la als extrems i reforçant-la. La incapacitat de parlar d’una cultura comuna per por de perdre no sé què fa que hi hagi programes a TV3 que, en comptes de normalitzar la diferència amb aportacions i continguts culturals oberts que permetin als ciutadans entendre la complexitat de la societat que ens conforma, contracten gent negra perquè ensenyi als blancs què és ser un racista. Perquè ara la tendència en aquests mitjans és parlar de racisme, sense atendre al fet que les pràctiques que fomenten desigualtats estructurals no ofereixen oportunitats a una gran part de la població i aquesta és una altra forma d’exclusió cultural.
Llavors, podem seguir abordant la problemàtica des de la superfície sense aturar-la d’arrel. Podem pensar a salvar la cultura sense el compromís amb l’existència d’altres narratives en l’esfera pública. Podem seguir deixant els nostres projectes en mans de funcionaris que segueixen creient que els immigrants i les minories no entren en la matèria cultural, perquè la seva concepció reduccionista de la cultura està absolutament normativitzada i no hi ha la possibilitat d’un lèxic compartit.
Si el camí que es dibuixa davant nostre està ple de banderes i de rebuig a la diferència, sigui per desafecció o per convicció, tots hi sortirem perdent, perquè la identitat marcarà cap a on es distribuiran els recursos, es gestarà l’apartheid cultural en nom de “la cultura comuna” i l’ecosistema cultural segur que s’empobrirà.
