En la guerra a Ucraïna s’han vist també els efectes dels ara famosos drons turcs Bayraktar TB2, que el govern de Volodímir Zelenski va comprar a Turquia. Mentre Ankara busca projectar la seva influència armamentística en àmbit internacional, aquests drons han tornat a demostrar la seva efectivitat en batalla contra els blindats russos. En el passat ja havien destacat per les seves destrosses a Síria, Líbia o l’Alt Karabakh.
Aquest model de dron és la punta de llança d’una indústria militar multimilionària a Turquia, totalment sota control del president Recep Tayyip Erdogan i que té una funció política elemental pel govern d’Ankara, tant en l’àmbit nacional com en política exterior.
El desenvolupament d’aquesta indústria és un element cabdal en el discurs polític del govern turc, per al qual la menor dependència militar de Turquia dels seus aliats històrics occidentals de l’OTAN és imprescindible per establir-se com un poder regional i global.
La Nova Turquia i l’Objectiu 2023
El desenvolupament d’una indústria militar turca autònoma forma part del que es coneix com la “Nova Turquia” (Yeni Türkiye), un concepte fonamental de la narrativa oficial del seu govern. Aquesta idea presenta Erdogan i el seu partit, l’AKP, com els actors essencials que han portat Turquia a alts nivells de desenvolupament econòmic i social durant els últims vint anys, fent d’aquest país una potència regional i mundial.
La idea de la “Nova Turquia” es contraposa als anys anteriors a l’arribada al poder de l’AKP l’any 2002, descrits per l’actual executiu com anys d’inestabilitat política i subdesenvolupament.
La meta del president turc és “alliberar completament la indústria de defensa de la dependència estrangera el 2023”
Les directrius per assolir el nou paradigma es van establir entre 2010 i 2011, quan Erdogan i l’AKP van donar a conèixer la “Visió 2023”. Aquest document polític plantejava objectius econòmics
i socials que havien de portar Turquia a altes quotes de desenvolupament el 2023. Aquest és un any de gran càrrega emocional per al país, ja que se celebra el centenari de la creació de la República, íntimament lligada a la figura del fundador, Mustafa Kemal Atatürk.
Dins d’aquesta visió, l’establiment d’una indústria militar del tot autònoma ja es va ressaltar com un element essencial. Des d’aleshores, el president turc l’ha posat en la primera línia de la seva lluita política. El 2015, en plena campanya electoral, Erdogan va proclamar que la seva meta era “alliberar completament la indústria de defensa de la dependència estrangera el 2023”, i va afegir que “una nació sense la seva pròpia indústria no pot lluitar per la causa del seu alliberament”.
Aquesta política també té un gran paper emocional entre l’electorat turc. Projectes com el tanc Altay, l’helicòpter Atak o el dron Bayraktar son armes que protegeixen les fronteres de Turquia
i que asseguren victòries militars per les seves forces armades, ara presents a diferents escenaris bèl·lics a la regió.
Separació d’Occident
A més del rèdit polític que el desenvolupament de la indústria militar ha donat a Erdogan a escala nacional i electoral, aquesta indústria també ha reforçat una política exterior cada vegada més autònoma respecte dels interessos occidentals, i connectada amb elements del passat imperial otomà.
L’esclat de la Primavera Àrab el 2011 va presentar-se com una oportunitat per expandir els interessos polítics i econòmics d’Ankara. Aquesta política apel·la al llegat de l’imperi otomà i es va veure reforçada amb el desplegament de tropes turques a diversos països amb conflictes armats oberts.
Expansió militar regional
Avui, Turquia té presència militar a Líbia, Síria, l’Iraq, l’Azerbaidjan i Somàlia, i bases militars a Qatar, Somàlia i Xipre (en aquest darrer cas des d’abans de l’arribada al poder de l’AKP). També manté destacaments militars en missions internacionals a l’Afganistan, Kosovo i Bòsnia
i Hercegovina.
Aquesta expansió en diferents escenaris regionals ha provocat també una major confrontació entre Turquia i altres actors poderosos del Mediterrani Oriental: ha tibat i enemistat Ankara amb poders regionals com Egipte, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units o l’Iran. Uns veient-lo com un enemic històric, en el cas de l’Iran, i d’altres com una amenaça per al lideratge sunnita a la regió.
A la vegada, l’anhel d’una agenda exterior pròpia i l’ambició d’obtenir una major autonomia militar l’ha enfrontada amb aliats històrics de l’OTAN, de la qual Turquia forma part des de 1952.
Projectes com el tanc Altay, l’helicòpter Atak o el dron Bayraktar són armes que protegeixen les fronteres turques
Mentre el desenvolupament d’una indústria militar pròpia es presenta com a solució a la dependència del país respecte d’Occident, la política exterior turca d’aquests anys ha derivat també en greus sancions que afecten directament el creixement de la indústria d’armament.
Per exemple, l’operació militar turca de 2019 al nord de Síria va provocar la paralització de la cooperació militar entre Alemanya i altres països de la Unió Europea amb Turquia. En el cas d’Alemanya, aquesta cooperació és indispensable pel desenvolupament del tanc turc Altay.
Turquia ha patit sancions notables dels Estats Units. Després que Ankara tanqués un acord amb Rússia per adquirir els seus míssils S-400 l’any 2017, Washington va acabar sancionant la indústria militar turca tres anys després. Aquestes sancions bloquegen l’exportació de tecnologia militar i paralitzen de nou projectes militars multimilionaris que el país tenia entre mans.
Turquia té presència militar a Líbia, Síria, l’Iraq, l’Azerbaidjan i Somàlia, i bases militars a Qatar, Somàlia i Xipre
“Des de l’intent de cop d’estat de juliol de 2016, Erdogan ha orquestrat una purga massiva contra el grup religiós Gülen (un antic aliat), i això està portant a una fuga de cervells”, a “l’augment del nepotisme i d’un clima de por”, explicava ja l’any 2020 l’analista turc Ferhat Gurini en un article pel centre d’estudis internacionals per la pau Carnegie Endowment. Segons Gurini, aquesta fuga de talents de Turquia podria suposar també una barrera important pel desenvolupament continu de la seva indústria militar.
Erdogan explota el sector armamentístic per erigir-se en el polític més poderós de Turquia el 2023, intentant fer ombra a la figura d’Atatürk. A la vegada, la separació de Turquia de l’esfera política occidental i el seu reforçament militar nacional han augmentat la impredictibilitat de Turquia i Erdogan, que resten a una zona grisa i que canvia ràpidament.
El cas d’Ucraïna demostra també com la indústria militar turca afecta la posició de l’Estat en l’àmbit internacional. Malgrat haver condemnat la invasió russa, la interdependència amb Moscou, sobretot en àmbit econòmic, ha limitat les accions turques a l’hora d’unir-se a les sancions liderades per Washington i Brussel·les. Més influent encara és el rol que juguen els drons venuts per Turquia a Ucraïna, un element que podria afectar la posició d’Ankara en el conflicte. Segons Marc Pierini, membre del centre Carnegie, l’efectivitat dels drons turcs contra les tropes russes podria provocar també tensions i represàlies per part de Vladímir Putin contra Turquia, amenaçant encara més la ja fràgil economia turca.
