Cada vegada em deixa més astorada i perplexa, alhora que em genera un desànim absolut que es converteix en indignació quasi instantàniament, veure amb quina habilitat el capitalisme -exercit tant des dels mercats, com des de les institucions- s’apropia amb habilitat del llenguatge que el qüestiona, que el pretén combatre posant-s’hi de front, mostrant les seves perversions. Unes perversions que són hàbilment capgirades per trobar una manera més de vendre’s i ser acceptades socialment.
En l’àmbit del turisme n’hi ha a milers. Des del que ja s’ha convertit en un autèntic oxímoron “turisme sostenible”, que ha estat la bandera de les forces “progressistes” de les nostres illes per vendre “més turisme”, a exemples més subtils i difícils de desmuntar des de la perspectiva crítica del turisme. És el cas de “l’economia col·laborativa” del nou capitalisme de plataforma, que afavoreix l’especulació dels grans tenidors sobre les esquenes de gent amb vides precaritzades que s’hi aferra perquè no té altra alternativa i treballa de franc, sense assegurança, posant casa seva perquè una empresa disfressada de “guai i.e. col·laborativa” que et convida a fer “d’amfitrió”, es faci milionària sense arriscar ni doblers ni propietats.
El que ja s’ha convertit en un autèntic oxímoron, “turisme sostenible”, ha estat la bandera de les forces “progressistes” de les nostres illes per vendre “més turisme”
I en van sortint d’encara més elaborats: que ara el principal problema és l’accés a l’habitatge? Idò ja tenim els il·luminats que s’han inventat les “cases rusc”, una mena d’infrahabitatge (poc més que un armari horitzontal), que s’ofereix i es ven amb la “bona intenció” d’ajudar les persones que no aconsegueixen pagar-se un pis i es venen com la solució al dret d’accés a l’habitatge. Dret fonamental del qual obvien l’adjectiu, també fonamental, que diu que l’habitatge al qual tenim dret a accedir ha de ser un habitatge digne. Res a veure amb aquesta sort de tombes vitals que pretenen que “comprem” orgullosos de participar, tal com ho defineixen ells en “un projecte associatiu d’habitatges compartits”. Vist així, qualsevol podria pensar que es tracta d’una cooperativa d’habitatges, un concepte transgressor de què ja se n’ha apropiat, com veis perversament, el mercat especulatiu immobiliari. De moment, els planejaments urbanístics els va aturar a Barcelona, però han provat posteriorment amb l’Hospitalet, i no descansaran fins a trobar un batle o batlessa disposat a “adaptar-los” la normativa per fer possible un projecte que seran capaços de vendre com un “projecte social”. Donem-los temps.
La darrera d’aquestes “grates sorpreses” ha estat la notícia de què l’Organització Mundial del Turisme impulsa l’ocupació turística de zones rurals fent ús del Big Data. I ho presenten com una solució a la “despoblació rural”, que pretén redistribuir la concentració turística i amb això “democratitzar” el sector. Això, senyores meves, es diu un procés induït de colonització del sòl rústic (encara més) per part de la indústria turística, gentrificació turística rural o directament, un dels màxims exponents de la perversió del negoci turístic. Encara ens volen vendre -i ho fan amb un afany desmesurat, que a vegades et fa dubtar de si realment ells mateixos es creuen el seu propi discurs- que el turisme ho salva tot! Perquè saben que molts (massa encara) compraran el seu discurs, si es tracta d’institucions, i el seu “dret” a una porció d’un pastís malgrat que aquest els mati, si es tracta de persones físiques. Les jurídiques (diga-li empreses, fons d’inversió o carronyaires similars) hi veuen senzillament una oportunitat més per fer negoci en un territori al qual fins ara se’ls posaven pegues perquè era, suposadament, per a usos primaris. I tot això, els carronyaires, sense jugar-s’hi res. És del joc de l’especulació que en són autèntics experts i és per a ells per a qui realment es fan aquests “esforços”. En la meva opinió, és l’absurd més absolut, un sense sentit pervers, un drama. Però malauradament, no és una opinió majoritàriament compartida per molt que cada cop som més que hi posa’m l’ull a sobre immediatament, qüestionam i intentam tombar el discurs amb el debat públic i les mobilitzacions. Ells tenen però el màrqueting i unes institucions a favor que no volen ser acusades d’obstaculitzar el desenvolupament econòmic, i compren desesperats qualsevol titular que els permeti, a ells també, apropiar-se del discurs de les reivindicacions socials, siguin ecologistes, dels drets socials, i de les classes més vulnerables i oprimides per la lògica inhumana i biocida dels mercats. Ja sabem prou bé que si han de vendre (sigui per guanyar diners o sigui per guanyar vots), ells, tots, ara seran els més ecologistes, progressistes, feministes, ambientalistes i defensors dels drets humans que mai vos haguéssiu pogut imaginar. N’hi ha fins i tot que es declaren feministes per haver nascut de mare i estar casats amb una dona… imaginau-vos el nivell. És igual d’absurd i alhora, i perdonau que insisteixi en el terme, pervers.
