Quan el matemàtic John von Neumann va presentar l’esborrany de l’EDVAC, la primera computadora amb memòria, poc s’imaginava que, gairebé vuitanta anys més tard, l’ecosistema digital global estaria patint una crisi d’amnèsia galopant. Segons un estudi del Pew Research Center (un think tank amb seu a Washington que es dedica a fer recerca sobre qüestions socials), el 38% de les pàgines web que existien l’any 2013 ja no eren accessibles deu anys més tard. Si tenim en compte només l’any 2023, la xifra se situa en el 8%, mentre que la mitjana dels deu anys indica que un de cada quatre llocs web existents a l’inici del període haurien desaparegut. A més, aquesta mort digital es produeix en entorns molt diversos, que van des de les pàgines vinculades a llocs web governamentals (el 21%) o les publicacions a la Viquipèdia que contenen algun enllaç trencat (el 54%) fins a les xarxes socials, on, per exemple, una de cada cinc piulades deixa de ser accessible transcorregut un mes de la seva publicació.
Contra tot pronòstic, el problema no rau en l’anomenada amnèsia digital –un terme que, sempre va bé recordar-ho, no es va originar en l’àmbit científic, sinó que va ser encunyat per una coneguda empresa de ciberseguretat. Darrerament, s’ha comprovat que les primeres investigacions sobre l’anomenat efecte Google (és a dir, la pèrdua de memòria entre els humans a causa de la facilitat per buscar dades amb el cercador digital) haurien utilitzat preguntes esbiaixades i els intents de replicar-les no han proporcionat resultats que permetin validar-les. És el mateix internet qui estaria perdent la memòria lentament i no les internautes. I els motius d’aquesta pèrdua de memòria no resultarien tan sorprenents a Von Neumann: a l’esborrany citat, ell mateix es va encarregar d’ometre els noms dels ideòlegs i fins aleshores companys del projecte, John Mauchly i J. Presper Eckert. Ambdós havien participat en la creació del seu predecessor, l’ENIAC, i posteriorment havien proposat la construcció de l’EDVAC amb l’objectiu d’incorporar-hi la capacitat d’emmagatzemar informació. La indignació d’aquests va ser de tal magnitud quan van veure els seus noms esborrats de l’informe que van decidir abandonar el projecte.
Wayback Machine és un arxiu digital creat l’any 2001 que permet accedir a pàgines que ja no estan disponibles i que alberga uns cent petabytes de dades
L’esborrament de noms serveix d’analogia per a una de les causes principals de la desaparició d’informació en línia: el tancament dels llocs web. Els motius pels quals es clausuren poden ser diversos, des del desinterès per mantenir-los fins a casos de censura, com el de WikiLeaks. També caldria afegir-hi els problemes tècnics –com les caigudes dels servidors–, els errors en la programació i els ciberatacs: un dels més famosos va ser el perpetrat l’any 1999 per un hacker adolescent de barret gris (que no tenen per objectiu interessos personals i se centren en grans corporacions o institucions), que va mantenir els sistemes de la NASA fora de línia durant més de vint dies. Un tercer grup gens menyspreable, però amb característiques molt diferents dels anteriors, és l’ocultació d’informació que es pot produir en els motors de cerca o en els algoritmes de les xarxes socials, que pot invisibilitzar continguts malgrat que tècnicament continuïn existint. La sobrecàrrega informativa sol actuar d’una manera similar, però ho fa sobre les usuàries, de tal manera que limita la nostra capacitat per discernir quina informació és la més adequada. L’algoritme de TikTok s’ha erigit en un autèntic devorador de temps i, de retruc, de la memòria a través d’un bombardeig constant de continguts.
Contra l’oblit i les grans corporacions
Resistint com si es tractés d’un petit poble de la Gàl·lia, trobem l’Internet Archive, una biblioteca digital dedicada a la preservació de fitxers, captures de llocs web i recursos diversos que té la missió de proporcionar accés universal a la informació publicada des de l’inici del web. I ho fa des de baix, en termes thompsonians, perquè les mateixes usuàries poden carregar els fitxers al clúster de dades. A més, impulsa programes d’acompanyament a les comunitats que vulguin iniciar projectes de digitalització i preservació de la seva documentació. En paraules de Catherine Falls, coordinadora del programa de webs comunitàries, “la majoria d’arxius en línia es construeixen en contextos d’institucions molt grans, de manera que gran part de l’experiència de les comunitats locals queda fora del registre històric”. Projectes com aquest serveixen per eliminar intermediàries i intentar pal·liar “la visió esbiaixada de la societat contemporània que ens estan oferint”. Seguint aquesta mateixa línia, des de l’Internet Archive s’és conscient de la infrarepresentació d’algunes cultures i territoris a la xarxa; per això s’han implementat tecnologies que faciliten la indexació de pàgines amb codificació de text no ASCII, l’estàndard nord-americà.
La seva eina més potent per a la preservació de la memòria d’internet és la Wayback Machine, un arxiu digital creat l’any 2001 que permet consultar còpies de pàgines web que no es troben disponibles temporalment o fins i tot que s’han eliminat permanentment de la xarxa. A més, possibilita consultar l’evolució d’un lloc web al llarg del temps, cosa que ha alimentat projectes paral·lels com el Web Design Museum. Es tracta d’un museu virtual que ens acull amb el precepte “desbloqueja els teus records digitals” i ràpidament ens convida a navegar cronològicament pels diversos dissenys de les pàgines de conegudes multinacionals, algunes d’elles ja extingides. La majoria de les captures s’han extret de la mateixa Wayback Machine o del servei de subscripció Archive-it, el qual permet la captura i gestió de col·leccions digitals a través d’una aplicació, també sota l’auspici de l’Internet Archive. Per fer-se’n una idea, aquest arxiu digital alberga més de 900.000 milions de còpies de pàgines web que representen uns cent petabytes de dades. Al cap i a la fi, la memòria d’internet és això, un conjunt de dades amb unes funcionalitats que no sempre es poden replicar: si bé les còpies de la Wayback Machine mantenen elements interactius i descarregables d’un lloc web –com ara text, imatges i vídeos–, amb altres funcions això no és possible. Alexis Rossi, directora de mitjans i accés d’aquest arxiu, posa l’exemple d’una cerca a la pàgina de Google Beta de l’any 1999: el seu web es pot replicar línia per línia de codi i els botons funcionaran, però la cerca no donarà els resultats de 1999.
Tot i que encara s’està lluny d’aconseguir un registre substancial d’internet, el catàleg de l’Internet Archive és el que més s’hi aproxima. Recuperant l’estudi del Pew Research Center, és interessant observar que, entre les xifres de desaparicions en línia, no es tenen en compte les pàgines clonades a la Wayback Machine, com ara les del difunt servei d’allotjament web GeoCities. De fet, moltes viquipedistes estan incorporant com a bones pràctiques referenciar les pàgines copiades i custodiades per l’Internet Archive en comptes dels llocs originals, perquè ofereixen moltes més garanties a l’hora de mantenir-se actives al llarg del temps. I això que aquest popular arxiu no està exempt d’adversitats prou notables: només durant l’any 2024, els seus servidors van patir diversos ciberatacs del tipus DDoS. Aquests hackejos consisteixen en la configuració de sistemes automatitzats que bombardegen de visites els llocs web fins a fer-ne caure els servidors, de tal manera que s’hi impossibilita l’accés.
Com això si no fos suficient, també ha hagut d’afrontar diversos litigis relacionats amb la llei de propietat intel·lectual i els drets d’autoria. El més recent es va iniciar arran d’una demanda presentada pels quatre grups editorials més poderosos dels Estats Units, els coneguts com a Big Four (Hachette, HarperCollins, John Wiley & Sons i Penguin Random House), per l’escaneig de llibres en format paper. Actualment, també té un procés judicial obert a partir d’una demanda presentada per les discogràfiques Universal Music Group, Sony Music i Concord per digitalitzar versions de cançons enregistrades abans de 1972 en discs fonogràfics de 78 rpm, l’anomenat The Great 78 Project. El més habitual és que el resultat final d’aquests procediments impliqui la retirada de continguts i el pagament de multes de quantitats desorbitades a les demandants. La censura digital no es produeix només a la Xina, per exemple (on el cent per cent de la pàgina de l’Internet Archive és inaccessible a través dels mitjans convencionals de connexió a internet), sinó que també s’aplica d’altres maneres en estats que fan bandera dels drets democràtics.
La fragilitat de l’Internet Archive és evident i els seus recursos són insuficients, per molt que més de tres-centes autores destacades, entre les quals trobem Naomi Klein i Cory Doctorow, hagin signat manifestos en defensa del projecte. Com a organització sense ànim de lucre, el seu finançament es basa en donacions privades, subvencions, la signatura d’acords de col·laboració i l’activitat que deriva dels serveis de rastreig web que ofereix. Mar Hicks, historiadora de la tecnologia experta en el rol de les dones en el desenvolupament de la informàtica, considera que, “si no es millora el finançament per disposar de recursos suficients, deixarà d’existir i no haurà tingut sentit recopilar tota aquesta informació. Perquè l’objectiu d’un arxiu no és només recollir, sinó garantir que el fons perduri indefinidament”. Hicks també considera que caldria establir criteris a l’hora de decidir què cal preservar, és a dir, allò que les arxiveres anomenen avaluació documental; una tasca que, tenint en compte l’augment exponencial de dades produïdes diàriament (uns 400 milions de terabytes), és cada vegada més àrdua.
Arxivar a l’àgora digital
El pas d’una lògica d’escassetat de fonts a l’abundància que es dona en el món digital representa un repte metodològic majúscul per a la historiografia, tal com ja havia apuntat Roy Rosenzweig en el canvi de mil·lenni. I aquí les institucions que custodien col·leccions de béns culturals (les GLAM, acrònim en anglès de galeries d’art, biblioteques, arxius i museus) hi juguen un paper clau, siguin institucions que ocupen la centralitat del sector o que actuen des dels marges. Aquests serien els casos del MEME, el Museu Electrònic del Mem Extraordinari, i d’UbuWeb, un arxiu digital d’artefactes artístics d’avantguarda que es poden descarregar lliurement, sense preocupar-se per les infraccions de drets d’autor ni les lògiques mercantilistes, però sí per una curadoria que reivindica el valor cultural de les obres i la seva preservació. Perquè, tal com afirma el seu fundador, Kenneth Goldsmith, “en un context d’abundància, arxivar és el nou art popular”.
La Biblioteca del Congrés dels EUA ha arxivat totes les piulades publicades a twitter en obert fins a l’any 2017 i les posteriors de forma més selectiva
Si durant els primers anys d’internet la seva capacitat de seducció es fonamentava en gran part en l’eliminació d’intermediàries, el model relacional sorgit després del col·lapse de les companyies puntcom (a inicis del mil·lenni) les recupera com a element central. Si bé és cert que la usuària esdevé protagonista com a productora de continguts, alhora es converteix en la matèria primera a partir de la qual s’alimenta el nou sistema extractivista. Ja no som només navegants que oferim –la majoria de vegades sense consentiment– el nostre rastre a canvi d’un servei, sinó que les xarxes esdevenen dipositàries de les nostres creacions i pensaments, i en perdem el control. El testimoni de Luna Miguel com a redactora i editora de la revista Playground evidencia la fragilitat d’aquest retorn a la mediació: la caiguda dels anomenats MDMA (mitjans digitals millennials alternatius) a finals de la dècada de 2010 ha anat acompanyada d’una dinàmica de despossessió de les obres realitzades per moltes treballadores, que en alguns casos fins i tot n’han perdut l’accés. Portant-ho a una escala més gran, si les intermediàries acaben sent empreses que sotmeten els seus catàlegs líquids a les lògiques del mercat, ens podem trobar fàcilment amb la desaparició d’obres que no generin visites a les plataformes de streaming perquè, com que no disposaran d’un format físic, no s’hauran dipositat en un arxiu o una biblioteca. D’aquesta manera, sense recórrer a la pirateria, només es podrà accedir a la cultura del nostre passat que sigui viable comercialment.
La funció memorial dels serveis de streaming i de les xarxes socials digitals queda perfectament reflectida en els anomenats wrapped, els reculls anuals de les experiències viscudes dins les plataformes comercials que, sense que les usuàries els ho demanin, generen a finals d’any amb l’objectiu d’utilitzar les mateixes subscriptores com a vectors publicitaris gratuïts. En el cas de la xarxa X, anteriorment coneguda com a Twitter, és habitual rebre una notificació que convida a celebrar el dia de l’aniversari del registre a la plataforma. Des que Elon Musk la va adquirir l’any 2022, s’hi ha produït un repunt massiu de comptes d’extrema dreta mentre s’han dut a terme campanyes de persecució de l’antifeixisme, encara que s’hi incloguin erròniament comptes amb fotografies d’animals com WeRateDogs. Aquesta conversió en xarxa de l’odi, unida a una presa de consciència sobre la toxicitat de les dinàmiques que s’hi desenvolupen, ha provocat diverses diàspores d’usuàries, primer a la xarxa Mastodon i més recentment a Bluesky.
Tot i que migrar a Bluesky podria ser equiparable a abandonar l’absolutisme per abraçar el despotisme il·lustrat –com afirma l’advocat Carlos Sánchez Almeida des d’una instància de Mastodon–, també implica impugnar la deriva autoritària d’una infraestructura digital que un dia va aspirar a convertir-se en àgora pública virtual. El valor històric del seu contingut, però, és incalculable; per aquest motiu, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units ha emmagatzemat totes les piulades publicades en obert fins a l’any 2017, tot i que des d’aleshores ho fa d’una manera més selectiva. També disposem d’experiències més properes en què la recollida sistemàtica de tuits ha servit amb èxit per a l’estudi de la societat contemporània: és el cas del projecte Cuéntalo, amb el qual l’Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents de Catalunya va capturar les piulades amb aquesta etiqueta (#Cuéntalo) publicades durant els catorze dies posteriors a la sentència del cas La Manada, recollint l’onada d’indignació i rebuig per la decisió judicial i posteriorment publicant-ne el dataset per facilitar-ne la historització. Afortunadament i com era d’esperar, a la plataforma de software col·laboratiu GitHub ja s’hi poden trobar diversos projectes que permeten arxivar piulades de Twitter a Bluesky i a Mastodon.
L’Oficina Ciutadana de Memòries Sintètiques (que forma part del Disseny Hub Barcelona) ofereix un servei públic gratuït per a la recuperació de la memòria: a través d’una entrevista, es recullen els records que posteriorment s’utilitzaran com a prompts o material base perquè una intel·ligència artificial els transformi en imatges. Per evitar que aquest experiment museïtzat esdevingui una realitat distòpica, cal lliurar una batalla contra l’oblit que va inexorablement lligada a la lluita per recuperar internet. El trencament del contracte social amb els gegants tecnològics ja s’està produint, i, com ens recorda la periodista i activista Marta G. Franco, és en gran part gràcies al món sindical i a l’organització col·lectiva, des de les vagues de les treballadores d’Amazon fins a les lluites de les riders. Potser, en comptes d’intermediàries, el que necessitàvem era tornar a organitzar-nos.
