Era passada la mitjanit i em tremolaven les mans quan em vaig despertar d’un terrible malson, en el qual jo clavava una falç oxidada al coll d’un home amb el rostre amagat per la foscor. L’apunyalava repetidament fins a tallar-li les venes jugulars, fins que la sang va començar a brollar, em va esquitxar la cara, i ho va tacar tot de vermell.
El cel estava pintat de blanc i negre. Es va encongir i es va convertir en un túnel llarg i fosc a través del qual caminava l’home de faccions enfosquides. Per sobre de les seves espatlles, una llum groga il·luminava una paret bruta que la feia semblar desgastada i plena d’imperfeccions. Vaig saltar cap a l’home, apuntant al seu coll, i el vaig apunyalar amb la falç. Quan va caure a terra, em vaig adonar que era el guarda que m’havia torturat a les masmorres dels mukhabarat (serveis secrets del règim d’Al Asad).
Com tots els supervivents, des que em van empresonar i torturar horriblement, passo els meus dies escapant dels malsons i dels somnis, del dolor dels quals només em salvo, cada vegada, gràcies a un terrible despertar.
L’assassinat: un assumpte legal o ètic?
Vaig llegir Crim i càstig fa tretze anys, durant el meu únic any a la facultat de Dret. A l’assignatura de Dret Penal t’ensenyaven que el delicte era un assumpte que només un advocat podia resoldre. Aleshores, mai hauria imaginat que l’assassinat es convertiria en un dels temes més espinosos en la tragèdia de la revolució siriana. L’assassinat en massa comès per un bàndol contra l’altre ha estat un assumpte legal, més que moral, que ha requerit un extens escrutini criminal, informes de premsa i testimoniatges. Aquesta documentació sense precedents vinculada als crims ha estat una mera qüestió de procediment.
Com tots els supervivents, des que em van empresonar i torturar horriblement, passo els meus dies escapant dels malsons i dels somnis, del dolor dels quals només em salvo gràcies a un terrible despertar
Coneixem als criminals, però no podem condemnar-los. Fins i tot si poguéssim, no necessàriament s’aconseguiria fer justícia. La condemna és un assumpte descriptiu que pot comportar diferents perspectives. Els delinqüents professionals poden comprendre l’ambigüitat de la condemna quan es tracta d’assassinats. La llei no busca eliminar els delictes, sinó regular-los. L’Estat és capaç de definir els delictes i assignar-los una condemna, i té el poder d’activar aquestes condemnes i a través de la justícia processal.
Qüestions debatibles: Vas veure en persona el botxí?
La controvèrsia sobre els assassinats és tan antiga com la revolució: deu anys. S’han formulat preguntes desconcertants a les víctimes dels crims. Vas veure l’assassí en persona? Vas veure qui els va matar? Pots demostrar que el crim es va produir aquell dia concret? Pots provar quina va ser l’escena del crim? Les persones mortes, van ser realment assassinades als centres de detenció? Com podem demostrar com i a quina hora van ser assassinades? Qui va cometre el crim? Va ser l’oficial? El guarda? El shabiha (pinxos col·laboradors amb el règim)?
Les organitzacions de drets humans i la societat civil, així com les institucions governamentals, han demanat a les víctimes de diferents tipus de delictes, que presentin proves. Segons el tipus de delictes soferts, es formulen diferents preguntes. Fins i tot, estats influents han intentat condemnar els crims, però el càstig sempre ha xocat amb qüestions tècniques, la qual cosa ha impedit actuar contra aquests,
Què és un assassinat?
Amb tots els crims comesos des de l’inici de la revolució, l’assassinat s’ha convertit en un assumpte eteri. Què és un assassinat? Pot definir-se com llevar una vida a la força, sigui de manera deliberada o accidental. Però, quin component omnipresent de la vida fa que l’assassinat sigui un assumpte tan terrible? Quin és el motiu que ens empeny a defensar la vida? La vida, com a patró cognitiu, ens fa adonar que la nostra existència és una oportunitat excepcional. A través del llenguatge, hem pogut comprendre la raresa del moment històric en el marc del nostre context universal. Si la vida té un sentit, i aquest sentit ens empeny cap a graus extrems de llibertat per a entendre-la i desenvolupar-la, aleshores eliminar aquest sentit és un dels pitjors mètodes de control que els règims de tot el món practiquen sobre la vida de les persones. Però els règims feixistes poden portar aquesta extorsió encara més lluny, destruint la vida en tant en significat físic com intel·lectual.
Durant la meva detenció, sempre em vaig preguntar per què el guardià insistia a torturar als presos amb tanta brutalitat. Què empenyia al guardià a prolongar el dolor i retardar l’execució? Per què no s’afanyava a eliminar als seus oponents d’una vegada per sempre?
La insensibilització davant el crim, convertint-lo en un acte quotidià és, de fet, un dels elements d’aquest procés. Tots som còmplices del crim quan progressivament perdem interès per què succeeix als altres
Totes aquelles fotos horribles que s’han filtrat dels assassinats atroços a conseqüència de la tortura tenen com a objectiu essencial destruir-ne el significat. Això és el que fan els mitjans de comunicació i Internet quan descriuen fets com aquests. Les imatges i els vídeos dels crims acaben tenint un paper insensibilitzador. El règim intenta eliminar el significat de què succeeix en el detingut, després ho fa en la seva família i després en el públic en general, fent que l’assassinat vagi més enllà d’una aniquilació física. De “tenir llibertat” a “eliminar una vida”. La insensibilització davant el crim, convertint-lo en un acte quotidià és, de fet, un dels elements d’aquest procés. Per tant, tots som còmplices del crim quan progressivament perdem interès pel que succeeix als altres. La mà de salvació que se’ns estén a tots des del cel quedarà tallada pel nostre desig personal de sobreviure en aquest infern, a costa dels altres.
Un judici inacabat
Després de les protestes pacífiques, semblava evident que el judici pels crims comesos no es duria a terme. Amb la contínua escalada d’assassinats, aquest fet implícit va commocionar per complet a moltes de les persones involucrades en la revolució. A mesura que els delictes van començar a eludir la seva definició legal en l’àmbit internacional i també els processos judicials necessaris per aturar aquell nivell de delinqüència organitzada, per dir-ho suaument, va quedar clar que estàvem davant d’una banda de depravats.
L’assassinat va esdevenir un acte d’autodefensa, a través del qual el règim i la comunitat internacional es van embrancar en una batalla egoista sobre com referir-se als crims utilitzant termes com “guerra civil”, “guerra entre dos bàndols” i “conflicte”
Quan aquesta banda, que existia legalment sota la forma d’un estat, va llançar atacs aeris en barris rebels, la justícia va prendre una forma extremadament surrealista. A Síria, es va estendre un intens debat sobre què era un crim, ja que alguns van insistir en una via pacífica que significava la rendició davant aquests actes, mentre que uns altres defensaven la justícia individual en detriment de la justícia legal, a escala siriana o internacional.
Arribats a aquest punt, l’assassinat va esdevenir un acte d’autodefensa, a través del qual el règim i la comunitat internacional es van embrancar en una batalla egoista sobre com referir-se als crims utilitzant termes com “guerra civil”, “guerra entre dos bàndols” i “conflicte”. En conseqüència, el delicte principal va quedar impune, no per prescripció, sinó com a conseqüència de la seva pròpia definició.
El primer crim
Encara puc recordar amb nitidesa el primer crim que vaig presenciar. Intento mantenir sempre viu aquest record, per situar l’assassinat en el seu context excepcional i extreure’l de la vaguetat que ha envoltat els crims comesos des de l’inici de la revolució.
Puc recordar amb nitidesa el primer crim que vaig presenciar. Intento mantenir viu aquest record, per situar l’assassinat en el seu context excepcional i extreure’l de la vaguetat que ha envoltat els crims comesos des de l’inici de la revolució
Sota un cel gris de març, mentre milers de joves manifestants cridaven càntics, com si acabessin d’aixecar-se de la mort i entressin dins la llum de la llibertat i la vida, un jove d’uns 20 anys va rebre un tret d’un Kalàixnikov de fabricació russa. Amb la culata del fusell recolzada en alguna espatlla, amb fredor i amb total aquiescència de tots els estaments de l’estat, s’havia donat l’ordre de disparar. La bala va penetrar la prima figura de l’home, li va perforar l’estómac i el va fer caure a terra. La sang va brollar del petit forat en el seu cos. Em va mirar a la cara, ja que jo estava just al seu costat, a terra. Va enarcar les celles amb una commoció infantil i, confús, va arrossegar el cap per l’asfalt. Ell no entenia per què havia succeït allò. Jo tampoc. Les suaus faccions del seu rostre van empal·lidir. Era un jove d’uns vint anys de pell bronzejada, bigoti clar i ulls negres foscos. Va tancar-los i va expirar el seu últim alè.
Aquell home havia estat assassinat.
Article original publicat originalment a Syria Untold
