Les polítiques d’austeritat es concreten en: retallades de les despeses socials (educació, sanitat, habitatge públic, subsidis d’atur), fiscalitat regressiva, deflació, privatització, disminució dels salaris reals, empitjorament de les condicions i els drets dels treballadors. Considerades globalment, aquestes polítiques augmenten la riquesa de les elits i consoliden la supremacia del sector privat. Coses que, segons els economistes ortodoxos, és el que permetrà portar el país cap a la prosperitat.
Com ha explicat molt bé Clara E. Mattei, economista italiana i professora a la New School of Social Research de la ciutat de Nova York, en un llibre molt destacable sortit recentment (The Capital Order: How Economists Invented Austerity and Paved the Way to Fascism, publicat al mateix temps en italià), l’austeritat es va confirmar després de la 1a Guerra Mundial, i va trobar la seva màxima expressió simultània a la Gran Bretanya liberal i tecnòcrata i a la Itàlia feixista. Va ser la manera que varen trobar els economistes governamentals per restaurar l’ordre capitalista enfront de les crisis sistèmiques que els resultats de la guerra varen provocar a diferents països.
Quan creixia la inflació monetària i es notaven vents revolucionaris, l’austeritat va ser l’instrument més eficaç perquè no es posés en qüestió el capitalisme
En un moment en què creixia la inflació monetària i es notaven vents revolucionaris provinents de l’URSS, però no només, l’austeritat va ser l’instrument més eficaç (i encara ho és) perquè no es posés en qüestió el capitalisme. L’austeritat va permetre la transferència dels recursos de la majoria (treballadors i classes populars) a la minoria elitista d’estalviadors/inversors i així va obligar la majoria a acceptar les seves condicions i la dependència del mercat. També hi varen contribuir els experts en unes teories econòmiques que presentaven el capitalisme com l’únic i el millor dels mons possibles. De fet, va sorgir aleshores per donar resposta a les alternatives al capitalisme que seduïen a molta gent en molts països europeus en aquell moment.
L’austeritat, com a fenomen del segle XX, es va concretar com un projecte tecnocràtic sota la direcció de l’estat en un moment d’un gran empoderament polític de la ciutadania (aconsegueixen el dret de vot) i de demandes creixents de democràcia econòmica. L’austeritat és la reacció antidemocràtica davant de l’amenaça d’un canvi social des de baix. I es basava en dues estratègies: el consens i la coerció. Consens per convèncer l’opinió pública de la necessitat d’unes reformes que permetrien l’estabilització econòmica. Coerció perquè pensaven que no podrien persuadir a la gent i, per tant, les decisions econòmiques varen passar a ser preses per institucions tecnocràtiques, sobretot pels bancs centrals, que amb la manipulació dels tipus d’interès influïen sobre els salaris i l’ocupació. Era la cara monetària de l’austeritat.
L’austeritat es basava (i es basa encara) en uns impostos regressius i en retallades a la despesa pública “improductiva”, particularment les polítiques socials
Des del punt de vista fiscal, l’austeritat es basava (i es basa encara) en uns impostos regressius i en unes retallades a la despesa pública “improductiva”, particularment les polítiques socials (sanitat, educació, serveis socials, habitatge…). Finalment, l’austeritat industrial es concreta en polítiques industrials autoritàries (acomiadaments en el sector públic, disminucions salarials, repressió antisindical, supressió de les vagues…), tutela de les relacions salarials entre capital i treball que facilita la compressió dels salaris de la majoria a favor dels beneficis de les elits. En el pensament econòmic dominant, els conflictes entre les classes socials desapareixen i defensen una harmonia entre tots els individus: les elits són els que demostren tenir més virtuts econòmiques i la seva recerca del benefici acaba afavorint tothom.
La història de la contraofensiva de l’austeritat contra les classes subalternes comença a partir de dues conferències financeres internacionals, a Brussel·les (1919) i a Gènova (1922) –on es decideix la importància de la independència dels bancs centrals–, i comença a aplicar-se a Gran Bretanya (un país democràtic) i a la Itàlia feixista. Però l’austeritat transcendeix les diferències ideològiques i institucionals i porta els països a aconseguir un objectiu bàsic similar: la necessitat de rehabilitar l’acumulació capitalista en un context en què el capitalisme ha perdut la seva innocència i ha revelat les seves tendències classistes.
Els economistes feixistes italians i els tecnòcrates britànics concordaven en què la millor manera que l’economia funcionés era que les institucions econòmiques quedessin fora del control democràtic
És cert que a Itàlia es va utilitzar una coerció política i econòmica directa, mentre que a la Gran Bretanya es varen posar a tecnòcrates, aparentment apolítics, al capdavant del Tresor i de la Banca d’Anglaterra, però varen obtenir finalitats similars pel que fa a la deflació monetària i a les retallades de les despeses públiques. Els economistes feixistes italians i els tecnòcrates britànics concordaven en què la millor manera que l’economia funcionés com cal era que les institucions econòmiques quedessin fora del control democràtic. Coincidien a dir que per garantir la llibertat econòmica (la llibertat dels mercats i particularment dels estalviadors/inversors “virtuosos”) els països havien de sacrificar, en graus diversos, les llibertats polítiques. En ambdós casos les elits varen assolir una restauració indubtable de l’estructura de classe capitalista.
L’austeritat –monetària, fiscal i industrial– va ser un atac molt dur a les classes populars i a les seves expectatives d’obtenir un sistema econòmic alternatiu. En aquest sentit, el retorn de la jerarquia en les relacions salarials a favor del capital és probablement el tret distintiu més important de l’austeritat. I, per tant, es produeix també un augment de la taxa d’explotació dels treballadors -tant si es mesura per la quantitat de la Renda Nacional que va als salaris (disminuint) i als beneficis (augmentant), com per la relació entre els augments de la productivitat (més alts) respecte als increments dels salaris (més baixos)- i un augment dels beneficis dels propietaris del capital. Unes tendències que avui, un segle més tard, persisteixen.
Si s’exclouen els anomenats “trenta anys feliços” o “edat d’or” (1950-1980), en què hi ha un boom econòmic, l’austeritat és una constant del capitalisme modern amb crisis recurrents. Tanmateix, si es considera l’austeritat com una reacció a les crisis sistèmiques del capitalisme (i no com una simple reacció a problemes econòmics conjunturals –inflació, deflació–), es fa palès que l’austeritat és una qüestió vital per a la defensa del sistema capitalista. La crisi capitalista es produeix quan el seu caràcter fonamental (la venda de productes per obtenir un benefici) i les condicions per aconseguir-ho (la propietat privada dels mitjans de producció i les relacions salarials entre empresaris i treballadors) són posats en qüestió pels treballadors i les classes populars. La funció primària de l’austeritat és la de posar dificultats a qualsevol proposta a favor dels treballadors i d’evitar qualsevol alternativa al capitalisme.
L’austeritat va funcionar (i encara funciona) per restaurar les condicions òptimes per a l’acumulació del capital
Va començar i va servir als objectius que s’han esmentat als anys 1920. Va tornar a aparèixer amb la crisi de finals dels anys 1970, posteriorment per aconseguir l’adhesió dels països, especialment els del Sud europeu, al Tractat de Maastricht (1992) –que va significar l’abolició de l’escala mòbil dels salaris–, amb la introducció de l’euro (i la consegüent pèrdua de la sobirania monetària), i la crisi del deute públic (2011). Quan la contestació popular contra l’ordre capitalista és forta, l’única manera d’assolir els fins intrínsecs de l’austeritat és a través de l’autoritarisme. La barreja d’autoritarisme, expertesa econòmica i austeritat és recurrent a la història contemporània. Així, es poden recordar, entre altres, els casos de Pinochet i els Chicago Boys a Xile, el de Suharto a Indonèsia amb els Berkeley Boys (1967), o els experts (Harvard Boys) en transformar l’URSS en la nova Rússia capitalista (1993). I la mateixa lògica apareix per fer front a la crisi de 2008, a la crisi de la Covid o amb la inflació actual. Sempre per salvar a grans institucions financeres i grans empreses.
L’austeritat va funcionar (i encara funciona) per restaurar les condicions òptimes per a l’acumulació del capital, gràcies a un augment de l’atur, salaris més baixos, augment de l’explotació dels treballadors i increment de la quota de beneficis. La verdadera mesura de l’eficàcia de l’austeritat és la seva capacitat per imposar i reforçar una estructura de classe, de servir i protegir l’ordre capitalista. Donant-li la forma de lluita contra la inflació i d’aconseguir l’equilibri dels comptes públics els economistes treballaven, i continuen fent-ho, al servei d’un objectiu essencial: la subordinació de la majoria de la ciutadania a l’ordre econòmic dominant (el capitalisme). Així doncs, l’austeritat és un projecte polític que neix de la necessitat de conservar les relacions capitalistes de dominació de classe. És el producte d’una acció col·lectiva per tal d’excloure qualsevol alternativa al capitalisme. L’austeritat comporta la intervenció activa de l’estat per reforçar l’acumulació capitalista mitjançant les privatitzacions, el salvament dels complexos financers i industrials, la deflació monetària i sobretot el control coercitiu del treball.
Així doncs, com explica Mattei, l’austeritat ha estat una tendència recurrent en els segles XX i XXI amb unes conseqüències per a la societat previsibles i devastadores, sobretot per a les classes treballadores i populars.
