L’Associació de l’Economia Social a Catalunya (AESCAT) aglutina 7.422 ogranitzacions, però es calcula que hi ha més de 10.000 iniciatives, amb formes jurídiques i societàries diverses, que formen part de l’Economia Social i Solidària (ESS). Si bé és cert que hi ha una diversitat formal, ideològica i d’activitat, també mantenen un codi compartit. A finals del 2020, a La Comunal del barri de Sants de Barcelona, el sociòleg i fundador de RIPESS-Europa, Jordi Estivill, i el sociòleg i cooperativista a La Ciutat Invisible, Ivan Miró, van presentar el llibre L’Economia Social i Solidària a Catalunya (Icària editorial), on desenvolupen els fonaments teòrics i els reptes estratègics d’aquest àmbit socioeconòmic enmig d’una nova crisi global. Conversem amb els autors per entendre el panorama actual, en moviment, revisant les fotografies històriques.
Quins elements específics caracteritzen la fisonomia de l’economia social i solidària a Catalunya?
Jordi Estivill (J.E.): Existeix una via pròpia a Catalunya de l’ESS. Als Països Catalans i al País Basc es dona una densitat associativa molt important. Aquesta característica prové del segle XIX i ha anat mantenint-se amb alts i baixos al llarg de la història. En la constitució i desenvolupament de l’ESS a Catalunya hi conflueixen molts factors: el tipus d’industrialització o les formes urbanístiques que donen lloc a la proliferació de nuclis locals i la consistència a escala local. Hi ha factors que tenen més a veure amb continguts ideològics i és innegable que el republicanisme federalista del segle XIX, el socialisme utòpic francès, el llibertarisme i l’anarquisme van influir de forma notable les formes associatives que s’anaven creant i les lluites socials.
“Hi ha una matriu de l’ESS molt vinculada a les lluites socials obreres i a unes noves institucions que s’inventen els treballadors per satisfer les seves necessitats”
Ivan Miró (I.M.): Segurament l’economia social històrica neix a mitjans del segle XIX i és una resposta popular a la industrialització, a la transformació econòmica i demogràfica que es viu a Catalunya: les migracions que vénen del camp, la destrucció dels béns comuns rurals, la conformació d’una massa proletària als suburbis industrials. És fonamental la idea de l’associació obrera: originàriament el nucli que posteriorment generarà l’economia social és la lluita pel dret a l’associació i això crea aquest associacionisme obrer, l’autoorganització de treballadores i treballadors. D’aquesta trama inicial, que és molt híbrida, que dona resposta a diferents necessitats: protecció social, producció i consum, autodefensa laboral, cultura… van naixent les formes de l’economia social. Per exemple, les societats de socors mutus derivaran en el mutualisme, el moviment societari derivarà en el sindicalisme, els ateneus obrers i les corals en una expressió cultural, i evidentment les formes autoorganitzades de producció i consum prefiguren el cooperativisme. El 1840 i poc, hi ha l’associació de teixidors que fa de tot: produeix, fa cultura, dona protecció social als seus membres… són formes molt híbrides d’on naixeran totes les famílies de l’economia social històrica. Hi ha una matriu molt vinculada a les lluites socials obreres i a unes noves institucions que s’inventen els treballadors per satisfer les seves necessitats.
J.E.: Aquest caràcter polivalent també es dona a Itàlia i Portugal, i en certa manera també a França fins a 1848. El que distingeix el cas de Catalunya és que aquestes associacions obreres que tenen una polivalència de funcions les trobem pràcticament fins als anys 30 del segle XX i, en canvi, en altres països es produeix una diversificació i el cooperativisme va per la seva banda, l’associacionisme per una altra i el mutualisme també.
Per tant, la que vivim actualment no és ni molt menys la primera crisi que viu l’ESS. Hi ha un patró de respostes de l’ESS i és més resilient?
I.M.: Cada crisi és diferent, però hem vist que al llarg d’aquests 200 anys, per exemple, el sindicalisme agrari, el cooperativisme al camp, neix a finals del segle XIX com una resposta a la crisi de la fil·loxera i a la industrialització del camp, a com el capitalisme intenta intermediar en el camp català. I aquesta crisi s’hi respon amb el naixement de les societats agràries i el sindicalisme agrari i cooperativisme del camp. Hem trobat cooperatives de consum de teixidors de Gràcia, per exemple, que veuen com la industrialització els està llevant drets, perquè són artesans, i per intentar reequilibrar la pèrdua de poder adquisitiu i de drets munten cooperatives de consum. També hi ha una correlació interessant entre la crisi econòmica dels anys 30 a Espanya i el naixement del cooperativisme més industrial. Comença a haver-hi indústries vidrieres, per exemple, com a resposta dels obrers a la crisi. Hi ha hagut més correlacions entre crisis i onades d’economia social. Als anys 70 hi ha una crisi sistèmica importantíssima, la reestructuració del capitalisme global, la desindustrialització, i neix la gran onada del cooperativisme industrial català. Entre el 78 i el 81 es creen mil cooperatives a Catalunya! Hi ha hagut una crisi econòmica, plantilles molt organitzades i, per tant, hi ha una resposta molt cooperativista. El 2008, però, hi ha una crisi molt diferent i es on posem en dubte aquesta correlació històrica. La crisi arriba quan la classe obrera està molt rebentada, el neoliberalisme fa vint anys que destrueix el vincle social entre la població i no hi ha una resposta de nou cooperativisme de treball immediat, de fet, es destrueixen moltes cooperatives. Després hi ha moviments socials, com el 15-M, que polititzen aquesta crisi, i un cert creixement d’un cert cooperativisme de consum i finances. Les crisis tenen un efecte en l’economia social i solidària històrica, però hi ha altres factors, com les polítiques públiques o els moviments socials.
El cooperativisme industrial va quedar molt afeblit a Catalunya, a diferència del País Basc, per exemple. Quins elements històrics ho expliquen?
“L’ESS no és aliena a totes les circumstàncies històriques i sobretot a les crisi polítiques. La fi de la República i el feixisme va tenir un impacte, es va destruir l’economia social històrica a Catalunya”
I.M.: Entenem que l’ESS és un àmbit socioeconòmic, però no és aliè a totes les circumstàncies històriques i sobretot a les crisi polítiques. La fi de la República i el feixisme va tenir un impacte, es va destruir l’economia social històrica a Catalunya. L’ascens del feixisme a Europa destrueix l’onada històrica de l’economia social primerenca. Després, la creació de l’estat del benestar, les polítiques públiques i els drets socials també van fer moure l’economia social històrica. Els sindicats s’integren en els dispositius de l’Estat, l’associacionisme queda arraconat a allò cultural i esportiu, però perd la força reivindicativa d’autoinstitució… Els efectes de l’economia hegemònica capitalista afecten. I una altra dimensió és l’estructura productiva de cada territori, Catalunya ha viscut un procés de desindustrialització brutal els darrers 40 anys i, en canvi, l’economia social basca és més industrial que la realitat de l’economia basca, una dada bastant sorprenent a nivell mundial. A Catalunya s’ha donat un procés de terciarització brutal, d’especialització productiva en el turisme, els serveis, l’hostaleria, la precarització i aquestes dinàmiques afecten el cooperativisme i l’economia social històrica.
Atenent tots aquests canvis, com definim actualment l’Economia Social i Solidària i sota quins criteris?
J.E.: Hi ha un debat alhora conceptual i nominatiu. En diferents llengües no es diuen les coses de la mateixa manera i la traducció no és literal. En anglès, Social Economy no s’acostuma a utilitzar; a Irlanda i els EUA s’utilitza més Share Economy. Ens referim a una mateixa realitat amb diverses paraules. L’altre debat és quins continguts posem sota aquests conceptes. Trobem certes confluències i divergències. Jo diria que el concepte d’ESS està en construcció, in itinire, que es va construint a mesura que hi ha experiències, noves teories i nous paradigmes. Per exemple, el Buen Vivir, que prové de les comunitats indígenes de l’Amèrica Llatina, ha estat incorporat en els continguts de l’ESS. La definició més jurídica cristal·litza els continguts en la definició i els fa molt estàtics, hi ha temptatives de quantificar i definir a partir dels números, i això té diversos inconvenients perquè no té en compte totes les iniciatives comunitàries i informals que existeixen. L’Ivan i jo hem fet definicions més substantives i genealògiques, preguntant-nos què ens mostra la història i com omplim l’ESS de contingut a partir d’una sèrie de valors.
I.M.: El mateix moviment s’autodefineix i l’Estat també et defineix. Trobem determinades legislacions històriques o polítiques públiques que han definit: des de la llei d’associacions d’entrat el 1800 fins a la llei de sindicats agraris de 1906 o la llei de cooperació de 1934, que és important a nivell europeu, perquè sota el concepte de cooperació hi posen moltes famílies: cooperatives, sindicats agraris, mutualitats… és una llei marc i en aquest sentit és una forma de dir-li economia social. Els moviments han hagut de lluitar per aquest reconeixement. Hem vist que l’espanyol és un Estat despòtic, que ha hagut d’haver-hi sang i foc perquè hi hagués una llei de cooperatives, la primera va ser el 1931, quan hi havia cooperativisme feia 70 anys. Ha costat aquest reconeixement institucional. Històricament, sota el terme d’economia social es reconeixien totes les famílies però està molt fixat en les formes jurídiques. A partir dels anys 60, emergeix el debat de l’economia solidària, amb el maig francès, les lluites obreres a Itàlia o l’antifranquisme a Catalunya. Neixen noves lluites socials que plantegen altres qüestions, com el feminisme, l’ecologisme, l’antipsiquiatria, les dimensions personals, les experiències alternatives d’educació… tot això són pràctiques socioeconòmiques que no s’identifiquen amb la vella economia social, que s’ha incorporat al mercat capitalista o s’ha incrustat a l’Estat. A l’Amèrica Llatina parlen directament d’economia solidària: camperols sense terra, moviment indígena, de dones. Se li posa la dimensió política: no només importa com està organitzat sinó que és rellevant per què t’organitzes. L’economia social plantejava la forma d’organització, la forma jurídica, i l’economia solidària plantejava els fins d’aquesta organització. Quan parlem d’ESS avui, el diàleg entre aquestes tradicions fa que sigui un àmbit socioeconòmic tan divers, amb tantes figures, tants debats i tants horitzons estratègics.
J.E.: En aquests moments es constata una voluntat de posar la “i” copulativa: economia social i solidària i ho trobem en bastants textos internacionals o a la mateixa xarxa mundial RIPESS o en el grup de treball de Nacions Unides. Molt probablement serà així en la llei que s’està discutint a Catalunya.
S’ha passat doncs a la configuració d’un espai on conflueixen les estructures tradicionals amb els moviments socials. Què aporten iniciatives feministes de cures o projectes de gestió comunitària d’equipaments a l’ESS?
“Hi ha iniciatives, que en diem d’economia comunitària, que potser no fan una economia formal tal com s’entén des del punt de vista hegemònic, però estan resolent necessitats de les persones”
I.M.: La definició que s’està constituint els darrers anys és que l’ESS és un àmbit de desenvolupament econòmic diferent del privat mercantil i del públic estatal, que democratitza totes les fases del cicle econòmic: el treball, el consum, la producció, la distribució, l’estalvi… Són iniciatives que posen la satisfacció de les necessitats de les persones en el centre, no en el lucre, i democratitzen tots aquests cicles. Hi ha unes pràctiques compartides de democràcia econòmica, governança democràtica o empoderament comunitari que caracteritzen aquesta dimensió. També veiem que n’hi ha de dues tipologies: una molt socioempresarial, cooperatives que tenen una activitat econòmica molt formal o associacions i fundacions molt orientades a crear llocs de treball, i iniciatives que en diem d’economia comunitària, que potser no fan una economia formal tal com s’entén des del punt de vista de l’economia hegemònica, però estan resolent necessitats de les persones. L’economia feminista ens aporta grans aprenentatges, com que el treball reproductiu i de cures també és economia. Hi ha una sèrie d’iniciatives que estan fent economia als barris: els horts comunitaris, equipaments de gestió comunitària, grups de consum agroecològic o de criança compartida. Veiem que hem de fer una definició catalana –la llei espanyola no la recull– més transformadora que reconegui el que és l’ESS a Catalunya actualment: per una banda està formada per les formes històriques de l’economia social i per l’altra hi ha nous actors, com les finances ètiques i solidàries, els equipaments, iniciatives feministes de cures, xarxes i mercats d’intercanvi, els procomuns digitals. L’accent que s’ha de posar és el transformador i, per tant, ens agradaria que la visió d’aquesta nova definició reconegués les pràctiques transformadores d’aquestes iniciatives socioeconòmiques: l’autogestió, la democràcia, l’arrelament territorial, l’empoderament comunitari, l’economia feminista, la diversitat cultural.
Malgrat la distància històrica, hi ha elements de la llei de cooperació de 1934 per acollir en la futura norma catalana?
J.E.: La llei del 1934 reconeix com a base el principi cooperatiu d’una persona un vot, plasma jurídicament un principi de democràcia directa i això, òbviament, la futura llei catalana també ho recollirà. Penso que és important el que diu l’Ivan sobre la transversalitat de la llei del 34, que ordena el conjunt: mutualitats, cooperatives, sindicats agrícoles… La propera llei hauria de recollir la transversalitat i anar cap a les economies comunitàries, cosa que embranca una certa contradicció per a una llei. La llei francesa incorpora un concepte que em sembla interessant que és el d’utilitat social i obre molt el ventall de possibles iniciatives. El Joan Ventosa, un dels redactors de la llei catalana, té un llibret, que va publica a l’Amèrica Llatina quan estava exiliat, que alerta del fet que hi ha lleis que fan avançar i altres que fan retrocedir. Hem d’avançar.
La llei de cooperatives de 2015 ja va suscitar moltes crítiques des del sector en considerar que posava en perill alguns principis fonamentals. Perquè no torni a passar, la nova llei de l’ESS ha d’entendre’s com un motor de canvi?
I.M.: Aquí entrem en el debat de polítiques públiques. La llei de cooperatives de 2015 es va fer sota l’hegemonia dels postulats neoliberals del Govern català, que va voler mercantilitzar les cooperatives, que cada vegada s’assimilessin més a les empreses capitalistes. Per nosaltres, una llei d’ESS hauria de significar el reconeixement del que és l’ESS a Catalunya però sobretot una eina de transformació del conjunt de l’economia. Necessites una llei per transformar el conjunt. Ens interessa més que en el cicle formatiu del país s’ensenyi l’ESS, que estigui present en els mitjans de comunicació públics o que l’ESS sigui un agent econòmic actiu en els espais on es fan polítiques econòmiques, que ara són només les patronals i els grans sindicats. L’ESS és un àmbit socioeconòmic, però també un subjecte polític que pot proposar nous models econòmics. Per tant, creiem que és important que la llei catalana no només sigui de reconeixement sinó de promoció, que ajudi a multiplicar, també que les administracions públiques comprin socialment responsable. Les lleis, els últims 40 anys, cada vegada ho han posat més difícil a les treballadores per apropiar-se dels mitjans de producció.
Pel que fa a polítiques públiques, no ha estat fins fa pocs anys que s’ha arrencat la promoció de l’ESS. Hi ha un risc de dependència de les ajudes públiques directes?
“Un dels elements estratègics són les finances ètiques i solidàries, com a pulmó autogestionari i autònom per captar estalvi popular i finançar les iniciatives associatives i cooperatives que necessitin recursos”
J.E.: Podem constatar que en diferents països i períodes històrics l’economia social ha estat més dependent del sector públic, això es reflecteix clarament en el moviment associatiu francès i en el moviment mutualista anglès. L’ESS és com un riu que neix entre dues grans muntanyes, l’Estat i el mercat, i va baixant a la plana. En arribar, es troba confrontat, desborda per dos costats i l’Estat i el mercat també fan pressió sobre l’ESS, que ha de respondre als nous reptes. Hi ha desafiaments. Una plètora de recursos per part de l’administració pública pot corre risc de fer-la més dependent del sector públic, que pot acabar condicionant el desenvolupament de la pròpia economia social i solidària.
I.M.: Un dels elements estratègics són les finances ètiques i solidàries, el paper de Coop57 o altres iniciatives com a pulmó autogestionari i autònom, per captar estalvi popular i finançar les iniciatives associatives i cooperatives que necessitin recursos. Com més fortes siguin, més autònoma serà l’ESS. De polítiques públiques d’ESS fa molt poc que se’n fan, des de 2015, arran dels canvis en alguns governs municipals, però els últims 40 anys ha funcionat per si sola. La Generalitat ha destinat 14 milions d’euros en un any per a tot el cooperativisme català i, per exemple, el BCN World ha costat 130 milions. Tota l’economia està subvencionada, la capitalista també. Ara es destinaran 140.000 milions d’euros del fons Next Generation, quants aniran a l’ESS i quants se’ls quedaran les empreses mercantils? Defensem que ha d’haver-hi economia financera, una articulació de l’ESS entre tots els sectors, hem d’aixecar projectes més sòlids amb dimensió sectorial i territorial, amb la intercooperació. Cal ser conscient de quin és el pes real dels recursos públics que es destinen a l’ESS.
Com valoreu la resposta de l’ESS davant la pandèmia? Amb pocs recursos, hi ha hagut múltiples respostes
J.E.: L’ESS ha defensat la millora de la qualitat dels aliments o una organització diferent dels sistemes sanitaris. Un altre tipus de respostes han començat a insinuar-se en una nova manera de plantejar-se la política i l’economia. S’ha vist en la Xarxa africana d’economia solidària o en alguns llocs dels EUA. Moltes ho fan en termes de reforçament del poder dels ciutadans i de noves interlocucions publico-comunitàries-solidàries i desenvolupament comunitari.
“Amb la pandèmia, l’ESS s’adona que ha de fer projectes que estiguin enfocats a les necessitats de la vida i un cas molt interessant és la cooperativa industrial d’Igualada Àuria, que es va posar a fer gel hidroalcohòlic”
I.M.: Hi ha moltes cooperatives i associacions que ho estan passant malament, com el sector del cooperativisme cultural o l’associacionisme comunitari. Jo destacaria que les xarxes comunitàries han començat desenvolupar projectes econòmics. Per exemple, la Xarxa d’economia solidària de L’Hospitalet, que està dinamitzada per molta gent migrada. Han emergit xarxes comunitàries molt potents que han posat en el centre la dimensió alimentària. Tant a Nou Barris com a L’Hospitalet, s’han creat bancs d’aliments autogestionats i s’han posat en contacte amb productors agroecològics del Baix Llobregat i han buscat recursos que en part s’han nodrit per fons cooperatius generats pel conjunt de l’ESS catalana. Al Bages va haver-hi iniciatives de cooperatives agroecològiques i la comunitat islàmica, a la Garrotxa també. Hi ha respostes que desenvolupen una altra activitat econòmica i és la primera vegada que ho veiem amb aquesta intensitat. L’ESS s’adona que ha de fer projectes que estiguin enfocats a les necessitats de la vida i un cas molt interessant és la cooperativa industrial d’Igualada Àuria, una empresa d’inserció, que es va posar a fer gel hidroalcohòlic i manté llocs de treball. O totes les xarxes agroecològiques que han vist que necessitaven arribar a més gent i s’han articulat per fer logística. I un exemple preciós, Llibreries Obertes, que per fer front al capitalisme de plataforma, articula 350 llibreries dels Països Catalans. Hi ha hagut respostes en l’àmbit de la cultura, l’alimentació, la salut i les finances, que animen a l’articulació, a sortir de cada projecte i mancomunar i unir forces. L’ESS catalana s’adona que ha d’ajudar a promoure un canvi de model econòmic general, no val parlar només de nosaltres, hem de ser un actor més. Si hem de fer front al capitalisme global, hem de ser més: ajuntar-nos amb els moviments socials, l’ecologisme, el moviment popular veïnal, amb la població migrada… i generar un nou model econòmic.
J.E.: Notem noves iniciatives, noves capacitats de crear respostes diferents de les tradicionals. Existeix una consciència creixent de que amb els paràmetres anteriors no podem seguir vivint, que no es tracta del retorn a una “normalitat”, sinó que cal introduir noves formes d’afrontar les necessitats socials.
El moment de cruïlla estructural en què ens trobem dona pistes del camí a triar?
I.M.: No hi ha una visió determinista de les crisis, és a dir, davant d’una crisi no hi ha necessàriament canvis socials positius. Hi ha diversos escenaris possibles. La pandèmia sembla feta a mida per al capitalisme digital, Amazon i les plataformes digitals en general han guanyat més que mai. L’altre escenari és que hi hagi una inversió descomunal de diner públic de fons europeus que bàsicament es destinin a modificar superficialment el capitalisme, en el sentit verd i digital. Ens trobem en un moment de bifurcació, hi ha un panorama molt obert que dependrà de la correlació de forces. Hem de tenir una estratègia, l’ESS no pot quedar al marge dels grans debats polítics. Hem d’intervenir en la política i hem de proposar un altre model econòmic per al país, l’economia per la vida, que se centri en relocalitzar i democratitzar l’economia, en fer la transició ecosocial. Han de decréixer algunes indústries nocives, però no podem deixar la gent sense feina. Cal un nou model basat en la democràcia econòmica, la justícia social i la salut col·lectiva, un model molt diferent del que estan dibuixant els fons europeus.
